Llegir en català, el grup que aplega deu editors independents, es presenta en societat

Que en aquesta vall de llàgrimes en què s’ha convertit la literatura catalana ens queda molta feina per fer és una realitat indubtable. I moltes festes a les quals anar. Més que res perquè és amb evangelització pura i dura que s’aconsegueixen les coses. Ni més ni manco que déu minuts em va costar que el cambrer entengués que volia una coca-cola, que ja em direu quines grans dificultats lingüístiques comporta: “una coca-cola” deu ser universal. Potser és que el cambrer no es podia fer creus que estigués demanant quelcom sense alcohol i potser li vaig provocar un curtcircuit mental. Ja se sap que en una festa del món de la cultura que algú demani una coca-cola no entra en els paràmetres habituals. Sort que no li vaig demanar una Pinya Miret. Encara hi seríem.

Salvades aquestes misèries habituals del cronista cultural, cal dir que la d’ahir era una festa una mica diferent, perquè era una festa col·lectiva. El motiu era la presentació en societat de Llegir en Català, un col·lectiu de deu editors que ja fa un temps que han començat la seva singladura com a grup. Es tracta de Crims.cat, Periscopi, Labreu, Saldonar, El Gall, L’Avenç, Meteora, Llibres del Delicte, Raig Verd i Gregal, que ahir presentaren el seu primer catàleg col·lectiu, apadrinats per Marina Espasa i Matthew Tree.

El grup, fins al moment, ha destacat pel bon rotllo que desprenen. Ep, gent de la cultura, ho heu llegit bé: deu editors que tenen bon rotllo entre ells i que s’han ajuntat per aconseguir una major visibilitat. Pareu màquines. Això hauria de titular de portada. Què punyetes, això hauria de ser la portada! I a més a més ho fan per impulsar la literatura en la nostra llengua o la que es tradueix cap a aquesta llengua. Si fóssim en un còmic d’Àsterix, la frase se subvertiria: “estan bojos aquests gals”. Doncs sí, a Catalunya hi ha editors independents en català que es dediquen a publicar llibres en la llengua del país i que han estat capaços d’ajuntar-se per crear un projecte conjunt. Ja és que els corresponsals internacionals són a Madrid seguint rodes de premsa per pantalles de plasma, que si no…

No hi ha festa del món de l’edició que no sigui acompanyada pels corresponents parlaments. I va ser durant aquests que vam saber que la iniciativa va sorgir dels mails insistents que va enviar la Laura Huerga, editora de Raig Verd, que els va engrescar a tots. També ens varen quedar clar uns quants conceptes que varen transmetre la Dolors Sàrries (Meteora) i l’Aniol Rafel (Periscopi) en nom del grup: complicitats, niuninstantderepos i treballadors romàntics de la paraula; llibres de proximitat, visibilitat i màxima qualitat.

La padrina Marina Espasa va fer un bonic text amb aquella alegria que la caracteritza i que es veu que va ser el motiu perquè l’acte d’ahir entràs en la seva ocupada agenda de treballadora autònoma de la paraula, mentre que el Matthew Tree va començar fort “Winston Churchill és tan citat pels anglesos com Josep Pla pels catalans”, es va carregar algun dels llibres més venuts els darrers anys i ens va aportar estadístiques demolidores. Quedem-nos amb aquesta: “el 18% dels universitaris espanyols no llegeixen cap llibre a l’any”. Comparat amb això, que el cambrer no m’entengués a l’hora de demanar “una coca-cola” em sembla una minúcia.

 I és clar, com que la festa era presencial, ens calia quelcom virtual. Res, que el grup s’ha empescat un concurs via facebook i twitter. Regalen llibres per als guanyadors (vés que originals, per ventura caldria fer molta promoció entre aquest 18% d’universitaris) que facin la millor recomanació en 240 caràcters d’un dels llibres de les 10 editorials. Això sí, acompanyats d’una foto original. Lògicament dos premis: a la millor recomanació i a la millor fotografia. En el darrer apartat, al jurat hi ha en Carles Domènec, que signa les fotos d’aquesta crònica i que crec que va tenir menys problemes a l’hora de parlar amb el cambrer. Per ventura li va ensenyar una imatge del que volia i el va entendre.

Sigui som sigui, ahir deu editors van ensenyar que fan les coses molt bé, que les fan en la nostra llengua, i que el món de l’edició i de la literatura ha canviat radicalment. Ara cal la unió, la força de l’equip. Per això hi havia escriptors, periodistes culturals, llibreters i lectors, com dirien a can Barça “tots units fent força”.

SEBASTIÀ BENNASAR