És evident que en el gust lector hi influeix la sort que cada persona ha tengut, però també la pertinença a una cultura concreta i a una època, que pot dictaminar en quina mesura hi ha hagut un apropament als clàssics tant de la cultura pròpia com també de la literatura universal. És el que es coneix com a la creació de l’arxiu textual del lector. Segurament molts dels que vàrem néixer a partir dels anys setanta hem tengut la sort de tenir un sistema educatiu on el català s’hi anava implantant a marxes forçades i hem viscut una de les èpoques daurades pel que fa a la creació de lectors: només dos o tres canals de televisió, inexistència d’internet, estius inacabables i molts llibres a l’abast, molts d’ells en català, publicats en col·leccions ja mítiques com L’Esparver. I molts d’autors com Juli Verne, Conrad, Stevenson, Manuel de Pedrolo, Melville, Salgari i altres il·lustres genis de la ploma que varen conformar el nostre univers lector, de la mateixa manera que pel·lícules com El hidalgo de los mares, Capitan Blood, El cisne negro, o més recentment La isla de las cabezas cortadas o Piratas del Caribe, hi han contribuït a posar-hi imatges quan parlem de pirates.

El llibre El mar dels traïdors, de Jordi Tomàs, no és exactament un llibre de pirates, o com a mínim no és un llibre de pirates a l’ús, tot i que respira tot l’aire dels autors i pel·lícules abans esmentat, però posats al servei d’una causa més noble i inquietant a la vegada: interrogar-nos sobre el nostre propi passat en un moment d’afirmació nacional, per fer-nos veure que vàrem ser un país tan normal com els altres, i això implica que també vàrem tenir negrers i que també vàrem tenir tripulacions i vaixells que s’enriquiren amb el comerç d’esclaus entre l’Àfrica i el Carib principalment. Tripulacions i vaixells que existien perquè prohoms ben importants de la nostra societat els noliejaven i fomentaven aquest comerç humà.

A través del dietari i de les cartes que un metge d’un d’aquests vaixells va escrivint, així com les d’alguns altres personatges, ens podem endinsar a la perfecció –gràcies a una extraordinària novel·la d’aventures- en els enfonyalls més obscurs d’aquesta nau i en la seva travessa amb la mercaderia a bord. Un llenguatge precís però que en cap cas no talla la lectura, una claredat expositiva, un joc de registres molt interessant i que implica molta feina i molt d’ofici d’escriptura, són els valors que cimenten aquesta obra, que va guanyar el premi “el lector de l’Odissea” del 2012, tal volta un dels més interessants del país per la manera en com s’estructura.

Tomàs ha fet una cosa interessant amb aquest llibre: posar sobre la taula un dels aspectes més oblidats de la nostra història, però fer-ho estimant la literatura, sense caure en cap moment en el pamflet. Ha construït una gran novel·la d’aventures que és a la vegada una gran novel·la d’idees (al meu entendre ambdues coses van lligades indefectiblement en aquest gènere literari) i ho ha fet amb la tenacitat i els recursos que tots els lectors agraïm trobar en un molt bon llibre: passió, rigor, acció i reflexió. Tot combinat a parts iguals per crear una gran novel·la d’aventures, de les que et reconcilien amb la literatura i amb els clàssics. No puc estar més d’acord amb en Marc Pastor quan va afirmar que aquest llibre l’haurien de llegir a totes les escoles del país. Perquè sí, som un país normal, també amb les nostres infàmies.

Sebastià Bennasar

El mar dels traïdors

Jordi Tomàs

Proa

Barcelona, març de 2013

233 pàgines