“L’elecció lingüística és clara: la novel·la és en català”

Fotografia de Sebastià Bennasar

Fotografia de Sebastià Bennasar

Cari Ariño debuta amb “El batec del temps”

Cari Ariño (Maella, 1958) debuta per la porta gran en la novel·la amb una doble publicació en català i castellà d’El batec del temps, que acaba de treure al carrer Ediciones B. Parlem amb la novel·lista, que ha assolit en molt poc temps elogis per la seva novel·la.

-Diuen que a la vostra obra hi ha reminiscències de Víctor Català, Ruyra, Llor o Rodoreda. Això, a una debutant, l’aclapara?

-Això m’afalaga i a la vegada posa més pressió. La gent deia que tinc tirada a la Rodoreda, però en realitat crec que l’he llegida poc. Jo sóc de la generació que sóc i a més a més de l’Aragó, per la qual cosa he lleig poc en català. El que sí que és cert és que potser sóc una escriptora costumista perquè a mi l’autor que em fascina des del catorze anys és Balzac i La comèdia humana.

-Què és Llonera, l’escenari de la vostra obra?

-És una zona, però conscientment no es correspon amb cap poble, però no és només un símbol, per a mi té una ubicació, és una zona rural que s’assembla a la del meu poble i és l’espai principal del llibre.

-Vós sou de la Franja de Ponent i hi ha una notable riquesa lingüística en el llibre, precisament una riquesa que alguns es volen carregar…

Però curiosament no utilitzo només els localismes. L’elecció lingüística és clara, la novel·la és en català, i hi ha paraules de la contrada incorporades a la novel·la, però perquè són les que formen part del meu vocabulari. Però no polititzo perquè a mi el que m’agrada és la llengua i només parlo bé català i castellà, la llengua la trec de la política i em dol que es polititzi perquè jo escric en català però m’agrada molt Cervantes.

-Dèieu al començament que la vostra formació lectora ha anat més de cap a altres latituds, i molt especialment de cap a França.

Sí, jo de literatura no en parlo gaire i per això no sé explicar-te que és el que m’atreu dels francesos, però és un fet. M’agrada Balzac i Proust i el meu dramaturg preferit és Molière.

-Un dels temes que apareixen a la vostra obra és el de la propietat de la terra, un dels grans temes que han marcat la història contemporània de l’Estat…

-Mira, els camps de per allí són molt petits i és un espai rural on ningú no pot parlar de latifundis perquè no existeixen. Jo fins als 11 anys vaig ser una nena de poble i la meva infància té a veure amb l’estructura agrària, tot i que el meu pare ja no era pagès, però els avis sí que en tenien. Per tant, és una ambientació natural i és clar, això comporta alguns problemes per exemple en la traducció al castellà dels conceptes hereu i pubilla amb tot el que significa fins i tot en l’ordenament jurídic. I marcarà en bona part a la meva protagonista que torna al poble i que no és acceptada quan arriba. Per què? Per quins secrets, per quins enfrontaments? La desgràcia principal serà l’arribada de la Guerra Civil i aquí ja no se salvarà ningú.

-Precisament aquest és un altre dels temes claus. Penseu que cansen les històries de la Guerra Civil o que cal tornar-hi i insistir-hi perquè falten moltes coses per aclararir?

Jo sóc del 58 i anava a l’Institut quan va morir Franco i en canvi la meva filla no té ni idea de qui és, però sempre subjau la idea de dos costats. Als conservadors se’ls anomena fatxes i als progressistes rojos i llavors saps que encara estam molt polititzats i que, per tant, encara cal escriure’n moltes coses per entendre què va passar.

SEBASTIÀ BENNASAR.



Categories:Entrevista

Etiquetes:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: