Les il·lusions perdudes

Honoré de Balzac, autor de 'Les il·lusions perdudes'

Honoré de Balzac, autor de ‘Les il·lusions perdudes’

Llegir el mur del Facebook d’aquests amics virtuals que potser no coneixes del tot però amb qui comparteixes ofici i inquietuds culturals de vegades pot semblar un acte de masoquisme. Molt sovint s’empra més el Facebook i el Twitter per a fer exhibicionisme que per fer voyeurisme. És a dir, hi ha milenars de nàufrags llençant ampolles en missatges esperant possibles lectors. El que ja no està tan clar és que hi hagi molts lectors. De vegades el mur de Facebook sembla el mur de les lamentacions i és trist perquè és un reflex de la realitat.

Quan els qui hi escriuen són gent de la cultura que admires i que veus que abandonen anys de dedicació i d’esforços destinats a construir un imaginari, un món i un país, el sentiment d’impotència es fa de cada vegada més gran. Ahir varen coincidir dos missatges, un des de Menorca i un des de Catalunya. I no pas de persones desconegudes. Els dos explicaven que plegaven veles davant la impossibilitat de viure del teatre i de la literatura i del periodisme. Dos el mateix dia de dues persones gens sospitoses de ser mediocres o de no estar formades o de no fer bé la feina. És depriment veure fins a quin punt ens trobem al caire de l’abisme.

Des de Bearn pensam que aquests dos testimonis, d’una força brutal, han de ser a la vegada un exemple per repensar quin país volem, com el volem i què feim per construir-lo. Ens mereixem un país sense intel·lectuals, autors, actors, escriptors, músics, cineastes, artistes i periodistes, sobretot periodistes culturals rigorosos i ben formats que puguin viure de la seva feina?

Sebastià Bennasar i Carles Domènec

AQUÍ EL TESTIMONI DE JORDI LLAVINA

10985929_10204963354218099_81107098557006993_n

El paper que mostra la foto és la prova d’una profunda decepció personal i, alhora, d’una esperança.

Després d’un dia funest, el d’ahir, avui ja ho veig tot d’una altra manera, i he sol•licitat el reingrés al “cos d’ensenyants de secundària” (em sembla que en diuen així). L’any 1998 vaig demanar una baixa temporal (ara no em ve al cap el nom tècnic) per poder-me dedicar al periodisme. I és aquí on entra la decepció. He estat treballant des de l’any 1999 com a periodista cultural (des del 1989 que publico articles al suplement de l’AVUI, on penso continuar col•laborant com a crític). Durant cinc anys i mig, vaig presentar i dirigir el programa “Fum d’estampa”, a l’extinta Catalunya Cultura. El programa durava tres hores diàries. Tres hores cada dia, de dilluns a divendres! (això, sí, va existir). Durant cinc anys, vaig copresentar l’espai televisiu, també de llibres, “El book insígnia”, per a Comunicàlia. Durant sis anys més, he presentat i dirigit, tant per a la ràdio com per a la televisió, l’espai “L’última troballa” (a la Xarxa). Tota aquesta feinada no ha servit de res, no ha tingut cap mena de continuïtat. A Catalunya Ràdio no volen un programa de llibres. De fet, a tota la Corporació no volen cultura, ho diguin com ho diguin. És un fet clamorós (em remeto a les proves, palmàries).

He tingut el privilegi de ser comissari de l’Any Vinyoli, i, sobretot, el de poder treballar al costat de la directora i dels companys de la Institució de les Lletres Catalanes, a qui agraeixo l’esforç i la seva professionalitat. Per aquesta feina, he cobrat puntualment 12.000 euros bruts, un sou que no està gens malament, però del qual cal descomptar-ne 4.000 per la benzina i els peatges que he gastat (20.000 kms. fets amb el meu cotxe, que en du, ara mateix, 346.898). Malauradament, però, en aquest país no hi ha continuïtat per als projectes culturals, malgrat la creativitat que hi ha pertot i les estructures d’estat, ehem, que tenim.

A partir d’ara, deixaré de fer presentacions de llibres, llevat les que pugui fer al Museu de la Vida Rural, en el qual tinc el goig de continuar col•laborant. El museu i l’ensenyament (espero que aviat pugui fer classes en un institut del país, si pot ser del país petit) seran els meus dos pilars laborals. He patit molta angoixa, aquests darrers anys. Espero que això s’acabi aviat.

Esperança. Espero, d’aquí a ben poc, poder tornar a ensenyar llengua i literatura a alumnes d’ESO i de batxillerat. Em fa il•lusió pel que, humilment, els pugui oferir, i també, de retop, per no haver de tractar gaire més amb el món “clientelar” i “nepòtic” (si em permeteu els dos neologismes) dels mitjans públics i privats del nostre país. Ara no tinc la il•lusió ni la joventut que tenia fa vint-i-tres anys, quan vaig arribar a l’institut Eugeni d’Ors, de Vilafranca. Però hi invertiré temps i ganes. Moltes ganes.

Segurament, molts de vosaltres deureu considerar que el fet de publicar això no té cap interès per a ningú, i que no és prudent, des d’un punt de vista personal (ho és menys, però, no buidar el pap de tant en tant; tant més quan saps perfectament que tens raó). No dic pas que no. Malauradament, però, crec que el meu cas no és únic. Que n’hi ha molts que es troben en una situació com la meva, si no més desesperada i tot (jo, almenys, tinc unes oposicions guanyades. O dues, de fet). I deixo de planye’m. A partir d’ara, comença la nova feina, la nova etapa, la nova vida.

I AQUÍ EL TESTIMONI DE L’AUTORA TEATRAL AINA TUR

Aina Tur a la Sala Beckett de Barcelona © Fotografia de Carles Domènec

Aina Tur a la Sala Beckett de Barcelona © Fotografia de Carles Domènec

Oficialment, avui, he canviat d’ofici…

Aquest matí a les 11,30 he anat al Servei d’Ocupació de les Illes Balears per inscriure’m com a demandant de feina. Porto 11 anys dedicant-me únicament i exclusiva a la meva passió que és també la meva professió: el teatre; però des de fa dos anys cada cop és més difícil poder pagar el lloguer amb els ingressos que aquest meu ofici em brinda.

– Oh! Eres artista, ¡qué bonito! – m’ha dit entusiasmada la funcionària de torn quan un cop introduït el meu DNI ha pogut comprovar quina era la meva situació laboral i en quin règim havia cotitzat els darrers anys.

– Sí, pero quiero trabajar. Bueno, en realidad lo que necesito son ingresos… de hecho, trabajar, trabajo y bastante –  he contestat jo, amb tota la simpatia necessària per amagar un  dels moments més tristos de la meva vida.

– A ver, ¿y qué pongo, de qué quieres trabajar?- ha continuat ella, amb certa tendresa, entenent quina era la meva situació.

– De lo que sea- he sentenciat.

Després d’una llarga conversa hem anat acotant aquest “de lo que sea” i hem acabat triant les opcions que l’amable senyora ha convingut més adients en funció dels meus estudis, la meva experiència i les meves dots lingüístiques…

He sortit de l’oficina, i tot i que el món no semblava tan amable, he continuat caminant… En arribar a casa, després d’unes hores de reflexió activa i profunda, he esclatat a plorar… Sí, a plorar.

En els últims onze anys he estrenat més de 30 espectacles, tinc 12 textos teatrals estrenats, 2 de publicats. He treballat a Barcelona, a Madrid, a França, a Alemanya i a moltes altres ciutats on en molts moments m’he sentit afortunada de poder dedicar la vida a una de les meves passions. El meu plor ja no era ni trist, simplement m’ha envaït la impotència de no poder tirar endavant amb el meu ofici, de no poder seguir treballant en allò a què he dedicat gran part de la meva vida.

Seguiré fent teatre, seguiré escrivint, però a partir d’ara hauré d’invertir hores a fer una altra cosa per a poder pagar el lloguer… Ja no puc resistir més, la meva situació econòmica és insostenible.

Malauradament avui sento que he canviat d’ofici.

Si he decidit escriure-ho en aquest mitjà és perquè penso que s’ha de deixar constància d’aquests moments tan precaris que estem vivint. Som molts els artistes que no arribem a final de mes, som molts els artistes que vivim angoixats per la incertesa extrema que actualment ens procura el nostre ofici, també som molts els que tirem endavant silenciant les nostres angoixes i les nostres pors en relació a la nostra situació laboral. Val a dir, també, que sóc conscient que hi ha molts professionals del sector que ja fa temps que han hagut de buscar ingressos en altres llocs… Avui, emperò, ha arribat el meu torn i és per això que és avui, i no abans, que escric aquestes lletres ferides per una política cultural desballestadora.

Estimo el meu ofici, estimo el teatre, desitjo amb tota la força que es faci cultura, però senyores i senyors, tot i que la cultura no és un luxe, sí que és un luxe poder viure només fent cultura. I com deia el Sabina “la cola del paro no es para cantantes…”



Categories:Crònica

Etiquetes:

1 reply

  1. Quisiera poder escribir que tengo una empresa con beneficios y ofrecer un puesto de trabajo,o tener tantos ingresos que pudiera montar una fundacion para sunvencionar a todos los magnificos artistas que tiene el pais.
    La realidad es que soy una madre de una excelente actriz….que apenas sobrevive de su profesion.
    Solo puedo ofrecer…ANIMO….FORTALEZA….
    y una gota de esperanza que entre todos haremos un tiempo mejor. …POR FAVOR NO OS RINDAIS…
    PARA EL PUBLICO ANONIMO SOIS LOS BUQIES INSIGNIA. DE LA NOVA SOCIETAT….

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: