Mira aquests nens que ploren sense pares
i aquestes bombes que esclaten, tan a prop.
Ensuma els camps masegats per l’odi
i les ruïnes d’allò que va ser casa teva.
Escolta el silenci de tants, tants morts
i el cruixir de l’aire bressolant-te els cabells.
Toca aquestes llàgrimes que profanen la terra
i la rugositat d’un mar que ja no és teu.
Tasta la fel que destil·la la derrota inútil
com també escups la victòria sense fe.
Aquesta és la música dels nostres temps moderns,
la melodia que impregna els nostres carrers,
el ritme d’unes passes cansades i tristes.
De tu depèn, de tu que llegeixes aquests versos,
que demà escoltem noves cançons,
que les teves notes siguin diferents a les d’ara.
Posa, tu, música a les nostres nits, llepa les ferides
de tants innocents, calma la seva set,  sigues bàlsam
que assereni les mirades perdudes, la febre de l’horror.
Si és possible esperar un altre matí sense pors,
només comptem amb les teves mans i la teva veu, el teu crit
fendint la neu que cobreix els nostres cossos.

2.-

Ulisses

No hi ha cap més paisatge que el teu nom

ni cap camí feliç que el de tornada.

Ponç Pons

 

Miro, de lluny estant, l’illa on m’esperes.

No porto res del que em vaig endur ,

les robes que m’abillen no són les que teixires

fa tant de temps, a l’ombra dels tarongers.

Vinc nu de tot, fins i tot de mi, com foraster

en terra estranya, desorientat, perdut.

Em sabràs reconèixer? Voldràs fer-ho, encara?

No puc oferir-te records exòtics ni presents,

he oblidat fins el nom de les coses i els colors

dels teus ulls quan miraves el mar, esperant.

Aixeco el braç per saludar-te, un gos borda

mentre el vent oneja els teus cabells deixats anar.

Em costa veure’t, però endevino un somriure clar,

una mà estesa, el teu cos vinclant-se temorós.

Ara sé que aquest temps serà el nostre.