El tul de Tosar, la força tel·lúrica de Lorca

Federico García. Fotografia de Josep Aznar.

Federico García. Fotografia de Josep Aznar.

Un creador cerca sempre la creació d’un llenguatge propi, un estil que identifiqui cadascun dels seus fragments creatius dins l’obra global de l’autor. En aquest afany, el director i actor Pep Tosar ha utilitzat la mateixa fórmula, perfeccionant-la, en obres sobre personatges tan rellevants com Damià Huguet (Esquena de ganivet), Guillem d’Efak (Tots aquests dois), Mikhaïl Bulgàkov (El mestre i margarita) o Vicent Andrés Estellés (Posa’m les ulleres). Aquests muntatges repeteixen l’element escènic d’un tul sobre el que es projecten imatges documentals i entrevistes amb coneguts i experts de l’autor biografiat. El tel translúcid separa els espectadors dels actors i músics.

A l’estrena, a la sala Hiroshima de Barcelona i en el marc del Festival Grec, el públic acomiadà l’equip de Tosar amb entusiasme. Es veu que Lorca són paraules majors. No parlem de l’obra, que no voldria comparar amb la d’Huguet, D’Efak, Estellés o Blai Bonet. La realitat és que Lorca representa el més absurd d’una Espanya escapçada. Lorca no deixa mai de morir-se, sempre reviu, ens fa veure un dels entrevistats i projectats sobre el tul.

Garcia+Lorca+1.1.28

La vida tel·lúrica del poeta andalús és la d’un creador que es menja la vida. La captura en un tren de Madrid a Granada i l’assassinat a traïció, potser perquè era homosexual o perquè era un senyoret o per formar part del projecte cultural i educatiu de la República, o per tot plegat, inclou els ingredients dramàtics i simbòlics que tota peça teatral aspira amb anhel. Tosar ho sap i ho aprofita amb mestratge i tempo, amb el fil conductor de les imatges d’un tren antic que travessa els camps plens d’ocres d’Andalusia i les entrevistes a personatges tan interessants com la neboda de Lorca, darrer sospir de la sang viva del poeta.

L’anterior muntatge de Tosar fou una excel·lent versió del llibre Els meus premis de Thomas Bernhard que passà gairebé desapercebuda per Barcelona i que es traduí al castellà per arribar a Madrid i aconseguir un ressò major.

Vaig entrar amb recança a l’estrena de Federico García perquè tots hem escoltat moltes coses de la vida de Lorca i el seu final sense sentit. Em feia respecte tornar a escoltar el mateix una vegada més. Per sort, em vaig equivocar. Tosar és conscient que la història de Lorca s’ha contat una i mil vegades. El llenguatge recurrent de Tosar es perfecciona en aquest nou lliurament de l’estil del director mallorquí, amb el tul que fon imatges de vídeo i fotografies amb l’actuació en viu dels artistes. La veu profunda i encisadora d’Alba Carmona, el caminar flamenc a voltes eqüestre i taurí del bailaor Jesús Carmona, l’intercanvi natural del jondo amb el Jazz dels músics Jesús Guerrero i David Domínguez, la veu de Tosar i la narració didàctica són uns bons arguments per recordar la vida de Lorca, i no oblidar, amb refinament teatral, la capacitat destructiva i criminal dels humans. Llarga vida a Federico García!

 

Carles Domènec.



Categories:Crònica

Etiquetes:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: