“Les novel·les d’en Boix em serveixen per explicar-me millor Andorra”

Albert Villaró

Albert Villaró. © Fotografia de Carles Domènec

Albert Villaró va guanyar el premi Prudenci Bertrana amb “La Bíblia andorrana”

Albert Villaró és un dels escriptors més consolidats de l’actual narrativa catalana. La seva obra combina novel·les negres amb històries més convencionals i en el darrer temps ha aconseguit dos dels cinc grans premis catalans, el Josep Pla per Els Ambaixadors, una obra monumental i molt ambiciosa, i el premi Prudenci Bertran per La Bíblia andorrana que tot just presenta. Parlem amb l’andorrà sobre la tercera de les obres dedicades al vidu Andreu Boix, el seu singular policia, que en aquesta ocasió haurà d’investigar la mort d’un banquer que havia destapat secrets inconfessables i que en una aventura on es juga la independència d’Andorra –lligada a determinats esdeveniments catalans- haurà de viatjar fins a Madrid per fer una altra mena de diplomàcies. I ho farà en molt bona companyia i amb un feix d’història del país sobre les esquenes.

“La Bíblia andorrana”, homenatge explícit a Rafel Tasis o casualitat?

-No, un homenatge del tot explícit a Rafel Tasis i implícitament a Jaume Fuster, que Amb la corona valenciana també va fer un homenatge a Tasis. I m’és igual si la gent no ho entén, està fet perquè ho entengui qui ho hagi d’entendre, perquè sempre hi ha d’haver-hi diferents nivells de lectura en les obres.

-A poc a poc, l’Andorra que retrates va perdent aquesta característica de paradís…

-No hi estic d’acord, per a mi sí que ho és, un paradís. Jo reivindico precisament aquesta Andorra paradisíaca, no en pla Tahití, és clar. Andorra és un país que, si mires el seu balanç històric, no ha fet mai mal a ningú. No ha promogut genocidis ni annexions ni guerres, no ha fet mai cap de les coses que solen fer els països normals. I a més a més no té exèrcit.

Recuperes el personatge del vidu Boix, el teu especialíssim policia andorrà. Què t’ha aportat? Continuarà?

-Espero que continuï, i tant. El Boix és com la meva zona de seguretat. Amb el temps he vist que la gent se l’estima i que està molt contenta quan dic que li preparo una nova aventura, hi ha gent que l’espera i això és sensacional. En Boix és proper i si bé no és un alter ego, he de reconèixer que té moltes coses de mi i són novel·les que a mi em serveixen per explicar-me millor Andorra, una Andorra que va canviant des de Blau de Prússia on vèiem la rica i opulenta; a la de L’escala del dolor, on el que hi havia era l’Andorra de l’ai ai ai i ara què farem i la que mostro ara, que és la de la cruïlla, la de que no se sap què passarà, però que sempre se n’acaba sortint.

-Què suposa per a la teva trajectòria un premi com el Prudenci Bertrana?

-Imagina, un premi el palmarès del qual inaugura Pedrolo, què més cal dir? Això dels premis és molt confús i provoca molt soroll mediàtic. Per a mi és com aixecar el dit i amb tota la modèstia dir que sóc aquí. Per a algú que no viu a Barcelona i que no participa de la vida literària és una manera racional de manifestar-se i de fer veure una novel·la, que són moltes hores de feina.

Albert Villaró

Albert Villaró. © Fotografia de Carles Domènec

-Podríem dir que aquesta és, també, una novel·la sobre la paternitat?

-Podríem dir que no és el tema principal però que és un tema molt present. Andreu Boix ara és pare i hi ha canvis, no ideològics, però sí de sensibilitats i d’hàbits, a més a més d’un posicionament en el món que passa per intentar deixar-lo millor que com estava i que obliga a una revisió de fons.

-El que sí que hi ha en el llibre és una important disquisició històrica que actua com a motor de la història en un moment donat i que potser és el que més s’acosta a la zona de risc envers els lectors…

-Però és que jo vinc d’una societat on la història és molt important i és visible dia a dia a Andorra, encara que hi hagi gent que no se n’adoni. Moltes de les coses no s’expliquen sense mirar enrere, el que passa és que molt sovint falta pòsit i serenitat d’aquest coneixement històric.

Albert Villaró

Albert Villaró. © Fotografia de Carles Domènec

-Com hauríem de definir la teva novel·la: com a negra, com a policíaca, com a costumista, com a d’aventures, com a històrica, com una mescla de tot això o com un gran joc en què apareix un policia, un assassinat, una femme fatale i a més a més molt d’humor?

-La dificultat que tu mateix trobes per definir aquesta novel·la fa que tot sigui fàcil o difícil d’aplicar però jo ho resolc molt fàcil: faig novel·les del Boix, del personatge, que porta el condicionament que és un policia andorrà que resol coses i que com que passa a un país amb uns condicionats determinats potser fa novel·la costumista perquè intenta explicar un país, i a més a més hi ha història i humor, sobretot ironia, que és un dels recursos que utilitzo habitualment en la meva obra. És una novel·la en primera persona i de personatge.

-A “Els ambaixadors” plantejaves una bona part de l’acció al Madrid dels anys quaranta i cinquanta, ara en aquesta novel·la torna a haver-hi un viatge a Madrid…

-És que Madrid és una ciutat fascinant, fascina pel caràcter que té de capital, per aquella grandesa castellana que té i pels cambrers de Madrid, una espècie molt curiosa que és capaç de grans profunditats i grans adaptacions.



Categories:Entrevista

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: