“Elles també maten” va suposar la visibilització d’un conjunt d’escriptores que feien novel·la negra o estaven en potència per fer-ne. El premi Crims de Tinta de Núria Cadenes és el darrer èxit del llibre publicat per Llibres del Delicte però sobretot el darrer èxit de l’Anna Maria Villalonga com a inoculadora de verí negre.

Fa una mica més de dos anys el món de la novel·la negra en català va veure l’aparició d’un fenomen estrany: una antologia escrita només per dones -algunes que no havien debutat encara en el gènere i alguna que fins i tot en feia però només en castellà. El títol era Elles també maten, la publicava la molt primerenca Llibres del Delicte i al darrere sí que hi havia un nom que ja sonava amb força en el món negre: el de l’Anna Maria Villalonga. L’antologia va anar fent el seu camí i, com passa sempre en un recull de contes, hi havia textos força irregulars: alguns excepcionals, altres simplement correctes. El conjunt era força digne.

Avui ningú no parlaria d’aquest llibre amb narracions de Margarida Aritzeta, Teresa Solana, Carme Torras, Maria Carme Roca, Núria Cadenes, Esperança Camps, Empar Fernández, Susana Vallejo, Susana Hernández, Marta Banús, Laura Diaz-Roig, Mònica Batet i Anna Maria Villalonga si no fos perquè al seu voltant s’han produït alguns fenomens editorials curiosos que comencen en el bon rotllo i les sinèrgies generades entre elles, les “assassinetes”, que diria la Núria Cadenes.

Lògicament era normal que totes les escriptores continuessin la seva trajectòria habitual, i així en aquest temps hem vist com Maria Carme Roca inistia en la seva dilatada trajectòria i aquesta setmana apareix el nou llibre de Teresa Solana. Empar Fernández, que ja era la millor escriptora de novel·la negra en espanyol ha confirmat aquesta tendència amb llibres extraordinaris, i Mònica Batet s’ha consagrat com l’autora a seguir de la novel·la catalana, mentre que Susana Hernández ha deixat de ser una promesa de la novel·la negra en espanyol per passar a ser una autora central a la qual s’haurà de seguir molt atentament.

El que no és tan normal és que l’antologia hagi estat el bessó, el nucli des del qual s’ha renovat la novel·la negra en català amb veu de dona. La primera en obrir foc va ser la seva curadora, Anna Maria Villalonga, que va publicar La dona de gris a Llibres del Delicte i en versió castellana a Navona. La segona va ser la incombustible Margarida Aritzeta, que tornava després de vint anys al gènere negre amb una sèrie dedicada a la inspectora Mina Fuster, que ja compta amb dos títols publicats i que promet continuar la sèrie. LLavors va ser el torn d’Esperança Camps. L’actual consellera de Cultura (i no sé quantes coses més) del Govern Balear va publicar La cara B també a Llibres del Delicte just abans del nomenament i ara reincideix en el gènere amb L’illa sense temps, en aquest cas publicada per Meteora. Precisament ella signava un dels dos millors relats de l’antologia, base de la seva primera novel·la. La cirereta del pastís ha estat l’obtenció del premi Crims de Tinta per part de la Núria Cadenes. L’escriptora resident a València -hi porta la llibreria Tres i Quatre-, ha obtingut el guardó més important del gènere en català i treurà el seu nou llibre el març amb RBA. Però Dolmeric, el poble que inventa i que centra la narració, ja és el mateix que apareix al seu relat a Elles també maten en el que, al meu entendre, és el millor relat de l’antologia. Sigui com sigui, no deixa de ser sorprenent que en poc més de dos anys de l’antologia se n’hagin derivat sis novel·les negres que no existirien si no s’hagués realitzat el projecte.

Si ho mirem amb estadístiques les xifres són encara més brutals: el 30% de les escriptores s’ha incorporat o reincorporat a la novel·la negra catalana i des de l’aparició del llibre el 60% ha continuat la seva producció literària en català o castellà amb títols apareguts en aquest període. Definitivament, Elles també maten ha estat una antologia prodigiosa.

SEBASTIÀ BENNASAR