Va marxar fa una mica més d’un any a Oxford. Llavors es queixava de la manca de feina per als traductors catalans –un clam que han fet seu alguns dels traductors clàssics de les nostres lletres. Es veu que els aires anglesos li han anat bé perquè torna a l’escena literària amb les aventures dels dos bessons més esbojarrats de la literatura nostrada. Estam parlant de Teresa Solana (Barcelona, 1962), que acaba de publicar Campanades de boda a Edicions 62.

-En aquesta mena d’exili, hi ha hagut temps per desconnectar i per agafar perspectiva?

-No. Jo continuo molt enganxada, segueixo el que passa, miro les tertúlies, la del Cuní i la dels Matins i encara estic molt enganxada aquí, i és un sentiment contradictori perquè a Oxford s’hi està molt bé, però ara que he marxat és quan passen les coses interessants i això que he vingut a votar cada vegada perquè no em fio del sistema de vot. Internet no permet la sensació de distància, el que realment enyores són la família i els amics i el menjar.

-Continua menjant-s’hi tan malament, a Anglaterra?

-Hi ha de tot però ho has de buscar. I bé, han millorat molt, però encara no prou.

-I tot i això, no et pots queixar perquè el teu és un exili daurat…

-Sí, és cert. Oxford combina una gran oferta cultural i al darrera tens prats per anar a cavall sense estar més que a deu minuts del centre de la ciutat.

-Un ambient ideal per escriure?

-Boníssim. Aprofito per passejar pel camp i pel bosc i reflexiones i vas creant a poc a poc les novel·les.

-Quan vares marxar vares alertar del pèssim estat de la Traducció a casa nostra…

-És que la situació ha empitjorat molt. Jo no tradueixo gairebé res perquè no m’encarreguen res i això que també he fet propostes concretes, però les troben massa arriscades…

-Precisament en un article que ha corregut bastant. Enrique Vila-Matas alertava que hi havia editors que deien que hi havia novel·les massa literàries…

-Jo tinc confiança en què el mercat editorial es reequilibrarà. Està passant fora i passarà aquí i hi haurà un paper cabdal de les petites editorials, que estan fent grans llibres fora dels grans conglomerats editorials que només busquen els llibres més comercials.

-A la teva novel·la recuperes els personatges dels bessons que han fet que l’humor sigui un tret essencial en les obres que protagonitzen…

-Això té molt a veure amb la meva personalitat. Tendeixo a relativitzar les coses amb l’humor. Sóc una persona poc rancuniosa i no m’interessen gens els grans odis que s’arrosseguen al llarg del temps, tinc una visió més pragmàtica de les coses i per això el sentit de l’humor és important i a més a més ajuda a moure els arguments.

-Una part de la crítica diu que no fas grans crítiques socials en aquesta sèrie de novel·les, però Déu n’hi do tot el que hi deixes anar…

-Està clar que no faig grans paràgrafs explicant com estam de fotuts, però és inherent a totes les meves novel·les aquesta crítica social, i és més, tinc la voluntat que hi sigui. En aquesta ocasió el que faig és mostrar què passa quan en una xarxa de baixa estofa de la Mina hi apliques els principis del neoliberalisme, i és que els aboques al desastre.

-Passat el temps i agafats en perspectiva: què els hi deus als bessons?

-Els hi ho dec tot, poder dedicar-me a escriure. Vaig fer la primera novel·la i va ser el meu marit qui em convencés de presentar-la i llavors va tenir una acollida brutal. La meva carrera literària els hi ho deu tot, als bessons.

-Què creus que aporten?

-Una mirada diferent, són diferents en tot, una parella de pícars que no són detectius però que en fan. Són peixos fora de l’aigua, perquè ni fan l’ofici que diuen que fan ni pertanyen a la classe social a la qual diuen que pertanyen, i això permet fer una mirada sobre aquesta gent que sempre és una mirada des de fora.

-Hi ha una venjança proletària?

-No, hi ha un intent d’explicar com viuen i fer-ho d’una manera crítica. Al Borja li agrada viure bé, però és que a tots ens agrada viure be. I en el fons el Borja cau simpàtic, només que ara han anat a la Mina a fer preguntes equivocades amb el posat amb què les fan de Diagonal en amunt i ell i l’Eduard ni s’adonen que el món és una altra cosa.

-Inclous una cita d’Ellroy que diu que no s’han d’escriure prefacis ni començar parlant del temps i acte seguit inclous un prefaci i parles del temps…

-Les convencions estan per saltar-se-les i Ellroy dóna alguns consells que estan molt bé, però tenim el dret i la llibertat de saltar-los si ens dóna la gana.

-Com veus el panorama de la novel·la negra en català ara mateix?

-Estic molt contenta de veure que hi ha molts escriptors que fan gènere en català. Això és saníssim per a la llengua. Jo en fer la primera novel·la no era conscient que estava fent gènere negre i m’hi van encasellar i vaig estar molt contenta.

-Expliques en el text que has pres determinades eleccions pel que fa a la llengua…

-Sí, ho explicito perquè no vull que ningú pensi que és desconeixement. No hi són per atzar, perquè a més a més totes les editorials tenen correctors boníssims i per tant el mèrit lingüístic del llibre hauria de ser seu. Però jo necessitava que els personatges parlessin d’una determinada manera, i això és l’autora que vol que surti així. Vivim en un bilingüisme imperfecte i barrejat i per tant hi ha contactes entre llengües i transvasaments, que seria raríssim que no es produïssin entre dues llengües romàniques. Per això paro molt l’orella, per sentir com parla la gent del carrer.

-Cap on va la trajectòria literària de la Teresa Solana?

-Estic escrivint contes, tinc les dues sèries on m’hi sento molt còmoda i no ho sé, tinc ganes també de fer altres coses.

 

SEBASTIÀ BENNASAR