Els festivals de novel·la negra estan patint un procés d’expansió molt interessant. Si el 2005 tot just hi havia l’Estat espanyol la semana negra de Gijón, el primer BCNegra i el congrés de novel·la i cinema de Salamanca, a dia d’avui hi ha una trentena llarga de cites al voltant del gènere de major o menor dimensió, des de jornades d’un dia fins a festivals de més d’una setmana. Però ara es veu que la novel·la negra ha decidit fer el cim. I és que a més a més de les jornades Morella negra com la trufa, que enguany han arribat a la segona edició a la capital dels Ports, aquest cap de setmana s’està celebrant a Villanúa el primer festival Villanoir i ahir es va presentar a Barcelona el festival Montanha Nera, que se celebrarà a Bossòst els dies 29 i 30 d’abril i el primer de maig.

Si l’any passat la tendència era al naixement de festivals a ran de costa -a casa nostra varen començar la seva singladura Cubelles Noir i Vilassar de noir i l’any anterior havia recuperat la seva singladura el festival de Plentzia, al País Basc- enguany la tendència és a pujar de cap a muntanya. Tant és així que al festival de la Jacetània han tingut febles nevades i que al de Bossòst hi ha activitats previstes “subjectes a les condicions meteorològiques”.

El que ja no és tan habitual és trobar novel·les negres ambientades a muntanya, tot i que Déu n’hi do la proliferació que hem tingut en els darrers temps. L’exemple més recent és Cazadores en la nieve, de José Luis Muñoz, ambientat a la Vall d’Aran, on se celebrarà el festival de primavera, i publicada per Versátil. La vall de Boí ha tingut més ressò en la novel·la negra: El llegat de la vall i La creu de Saraís de Jordi Badia i Luisjo Gómez; i El pais dels crepuscles (Alrevés), d’un servidor, se n’han ocupat.  La vall Fosca ocupa el llibre La venjança de la vall fosca (Xandri), de Carles Mentuy, mentre que a la vall de Cardós s’hi situa el llibre Allò que va passar a Cardós de Ramon Solsona.  Pep Coll va situar al seu estimat Pallars Dos taüts negres i dos de blancs. Des de la no ficció, en Carles Porta ens va mostrar la crueltat a alta muntanya a Tor, tretze cases i tres morts (La Campana). Albert Villaró ha escrit les novel·les Obaga (La Magrana) i la seva trilogia negra andorrana, Blau de Prússia, L’escala del dolor i La bíblia andorrana. 

Així doncs, el Pirineu ha estat força ben tractat a la novel·la negra escrita a casa nostra. Des de l’altra vessant podem llegir les novel·les de Bernard Minier, especialment Bajo el hielo (Roca) o les novel·les de Daniel Hernández, de les quals hem pogut llegir Creus de sang al gran Hotel (La Magrana), ambientada a La Cerdanya i sobretot a la zona de Font Romeu. Si el que ens interessa és llegir un paisatge alpí, hem de fer-nos amb Els rius de color porpra de Jean-Christophe Grangé.

La demostració és que el paisatge idílic d’alta muntanya és un escenari perfecte per poder escriure novel·la negra, i per tant és ben lògic que s’hi facin festivals.