“Tots som monstres, tots podem sentir-nos monstres”

frankieVet aquí una de les moltíssimes definicions (tot sigui dit, lliure i subjectiva), de clàssic: una obra a partir de la qual es poden escriure múltiples interpretacions, sense esgotar mai l’interès que suscita, convertint-la en un subjecte que creix sense límits, sempre capaç de trobar noves arestes i matisos inèdits. És en aquest sentit que Ricard Ruiz Garzón (Barcelona, 1973) s’endinsa en ‘Mary Shelley i el monstre de Frankenstein’ (Angle Editorial), com si la novel·la fos una olivera mil·lenària. Les arrels d’aquest arbre són la literatura que ha precedit el títol més conegut de Mary Shelley. I les branques són les influències, en forma de novel·les, obres de teatre i pel·lícules.

De les interseccions entre el clàssic de Shelley i els grans temes de la literatura universal, l’autor ens destaca l’especial rellevància de la interpretació de la sexualitat del monstre, l’incest, les perversions familiars, els fantasmes que arrosseguem pel fet de viure, els referents culturals de l’enfrontament entre Déu i els homes, el pecat, el fi tel que separa la mort i l’amor, dues paraules que en català, a l’oral, se semblen subtilment.

El text no és aliè a l’afany contemporani per la tècnica, al somni de crear ànimes, més vigent que mai amb la robòtica, la intel·ligència artificial i la biogenètica. Frankenstein, ens recorda l’autor, és en el fons la història d’un experiment maldestre. Sovint la ciència i la tecnologia es confonen, perquè ambdues beuen del llenguatge de les matemàtiques i la física, però no són el mateix. I a on hem de situar els dilemes morals: a la creativitat sense límits de la ciència, al domini de la teoria, o al món de les aplicacions tecnològiques, amb les seves conseqüències.

Ricard Ruiz Garzón, fotografia de Carles Domènec

Ricard Ruiz Garzón, fotografia de Carles Domènec

La documentació fa que el llibre sigui més una selecció molt acurada i raonada de les dades més importants, que un compendi exhaustiu i enciclopèdic d’informacions. En destaca un fet, la vida de la mare, Mary Wollstonecraft, morta en néixer Shelley, i figura del feminisme per haver publicat Vindicació dels drets de la dona, l’any 1792.

Impressiona la manera de sincerar-se de l’autor, en parlar de la depressió i la desgràcia, amb una aproximació també de caràcter personal, al monstre immortal que tant té a veure amb l’infortuni. L’escriptor recorda la terrible experiència de perdre “el meu difunt amic i amant Albert Jariod”. Ho explica Ruiz Garzón sense escarafalls: “vaig rebre una trucada de la germana de l’Albert Jariod comunicant-me que ell s’havia llençat per la finestra del menjador amb els seus pares al davant. L’Albert tenia 26 anys, jo en tenia 27.” I assegura: “si jo segueixo viu més o menys sencer és perquè en suïcidar-se l’Albert havia fet ja cert dol pel nostre trencament”.

Aquesta fatalitat fa que Mary Shelley aparegui a l’assaig com una mena de Diane Arbus. Les dues semblen tenir el món al seu abast però la desgràcia les supera. Conviuen amb la deformació, la solitud i la tristesa. Shelley viatja, té amics il·lustres com els protagonistes de la juguesca que acabarà amb la redacció de Frankenstein, a un indret tan refinat com Vil·la Diodati.

L’assaig de Ricard Ruiz Garzón ens arriba dos segles després de la publicació a Londres, l’11 de març de 1818, de la novel·la de Mary Shelley.

Carles Domènec

 



Categories:Ad vitam aeternam, Crònica, Llibres

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: