Històric de reportatges

La literatura andorrana, una gran desconeguda? (3 / 02 / 2014)

L’èxit continuat de l’Albert Villaró (l’avalen premis com el Carlemany o el Néstor Luján) han posat sobre la taula la pregunta de quins són els autors andorrans –o empeltats, és a dir, catalans que viuen i treballen al país- de l’Estat dels Pirineus. I la primera impressió és que la literatura andorrana contemporània és bastant desconeguda a la resta del país, tot i que hi ha alguns noms que l’han marcada i que sobresurten amb força a banda del de Villaró.

Llorts (Andorra). © Fotografia de Carles Domènec.

Llorts (Andorra). © Fotografia de Carles Domènec.

El primer és el d’Antoni Morell (1941), advocat d’ofici i que ha treballat a l’administració andorrana. Va ser ambaixador davant de la Santa Seu i ha estat molt actiu a la premsa, tant andorrana com catalana. Les seves principals obres són Set lletanies de mort de 1981 i Boris I, rei d’Andorra, del 1984. També és molt destacable el seu llibre La neu adversa, de 1999. Però Morell compta amb un total de 18 llibres editats entre ficció i no ficció.

Albert Salvadó (1951) és un dels escriptors andorrans més coneguts i reconeguts. Hi contribueix el fet que la seva obra es publica regularment en català i en castellà i que ha fet incursions en els gèneres més llegits i populars com la novel·la històrica, el thriller o la novel·la negra. La seva obra ha estat traduïda al txec, eslovè, grec, anglès, francès i portuguès. De les seves obres destaca la trilogia dedicada a Jaume I o Obre els ulls i desperta (Meteora, 2011),  així com Una vida en joc (Columna, 2010).

En el camp de la poesia l’autora andorrana més destacada és Teresa Colom i Pich (1973), que a partir de l’any 2001 ha anat bastint una obra sòlida formada per cinc poemaris. De tots ells destaca especialment On tot és vidre (Pagès editors, 2009), que li va valdre el premi Talent que atorga la FNAC.

Un altre autor a qui val la pena seguir les passes és l’Iñaki Rubio (1974), un contista que va demostrar el seu talent amb L’últim llibre de Frederic Picabia, publicat l’Editorial Andorra. És membre de la comissió nacional Andorrana de la UNESCO i membre fundador del col·lectiu Portella. Atenció perquè d’aquesta revista andorrana aviat en sortirà algun altre escriptor que podrem incorporar aviat a la llista.

El repte a aconseguir, el mateix que el de la literatura en català feta arreu del territori: una major visibilitat i un major arrelament a tot el país. De qualitat n’hi ha força.

SEBASTIÀ BENNASAR


Negra, catalana i en bon estat de forma? (27 / 1 / 2014)

Josep Torrent, guanyador del Premi Memorial Agustí Vehí amb la novel·la 'La sang és més dolça que la mel'. © Fotografia de Carles Domènec, feta a Tiana.

Josep Torrent, guanyador del Premi Memorial Agustí Vehí amb la novel·la ‘La sang és més dolça que la mel’. © Fotografia de Carles Domènec, feta a Tiana.

Llums i ombres planen sobre la novel·la de gènere en la nostra llengua

Després de la celebració del segon festival de Tiana Negra dedicat a la novel·la negra en català i just abans de l’entrada en la BCNegra, el gran festival de gènere de la ciutat de Barcelona, convé fer un repàs al que està passant en els darrers temps al voltant de la novel·la negra escrita en la nostra llengua per intentar respondre a la pregunta: es troba en un bon estat de forma?

El passat dijous 23 de gener a Cerdanyola del Vallès es va celebrar una de les sessions del cicle “Cafè amb lletres”. Era una taula rodona sobre novel·la negra en català i s’inseria amb plena normalitat en aquest cicle literari. Bé sigui com a part habitual de les programacions literàries d’ajuntaments, biblioteques o centres culturals, o bé com a activitats que s’organitzen específicament al voltant d’aquest gènere. Jordi de Manuel, un dels participants i escriptor amb una llarga trajectòria, va assegurar que el moment que es viu és agredolç.

Tiana. © Fotografia de Carles Domènec.

Tiana. © Fotografia de Carles Domènec.

Te tota la raó. A un nombre molt notable d’escriptors que produeixen obres a un bon ritme –es calcula que en els darrers deu anys s’han publicat més de dues-centes novel·les negres en català- no li correspon ni la visibilitat de les obres, ni la seva presència a la universitat i als mitjans de comunicació, ni les vendes esperables. Però en canvi s’han produït alguns canvis en la indústria que conviden a un cert optimisme.

Anem per parts, que diria Jack l’Esbudellador. La qualitat literària de la novel·la negra feta en català és molt alta. La producció contempla també novel·les pitjors i novel·les absolutament mediocres, com a símptoma de normalitat absoluta. Però entre les bones cal destacar que hi ha autors que s’han consolidat en els darrers anys com el mateix Jordi de Manuel, Juli Alandes, Xavier Aliaga o l’obra del malaguanyat Agustí Vehí; hi ha figures emergents molt potents com pugui ser Sebastià Jovanni, o el manteniment en l’exigència de la màxima qualitat, amb un Andreu Martín que ha excel·lit amb les recents Cabaret Pompeya i Societat Negra.

Juli Alandes, retrata a Tiana. © Fotografia de Carles Domènec.

Juli Alandes, retrata a Tiana. © Fotografia de Carles Domènec.

Pel que fa a la distribució territorial, es pot dir que hi ha bona novel·la negra arreu del territori, amb un esment especial a la qualitat i a la riquesa de les propostes que arriben des del País Valencià.

Però el repte és sens dubte aconseguir la visibilitat d’aquestes obres. Les llibreries del país no aposten gaire per la novel·la negra, i quan ho fan prefereixen fer-ho per les obres en castellà i sobretot per la narrativa traduïda, especialment d’autors nòrdics, que ha estat la gran aposta de les editorials després del fenomen de vendes dels llibres d’Stieg Lärsson. Qui més qui menys busca un nòrdic per posar al seu catàleg i per sort o per desgràcia n’hi ha molt pocs de bons. Jo Nesbo, Arnaldur Indridason i pocs més.

Una part d’explicació la podem trobar en el desconeixement del gènere que tenen molts llibreters. Per què? Doncs perquè la crítica (tant de mitjans de comunicació de masses com l’especialitzada) ha bandejat per sistema aquest gènere –amb totes les excepcions que es vulguin-. La literatura popular sempre ha molestat en aquest país de mandarins i capelletes, com especifica l’epistolari entre Rodoreda i Joan Sales, on es remarca que l’objectiu a abatre, per exemple, és Manuel de Pedrolo.

Editors d'Alrevés a Tiana. © Fotografia de Carles Domènec.

Editors d’Alrevés a Tiana. © Fotografia de Carles Domènec.

Precisament, Pedrolo. Un dels pares de la novel·la negra en la nostra llengua, un dels autors més llegits –enguany es compleixen els 40 anys de la publicació del Mecanoscrit del Segon Orígen- i creador de la col·lecció La Cua de Palla. El problema és que a la nostra societat hi ha hagut un divorci molt marcat durant la dictadura i la primera transició entre la cultura popular i la cultura elitista i molts encara no han entès que la novel·la negra és la gran novel·la social dels nostres dies, una eina fonamental per explicar-nos.

La universitat tampoc no promou l’estudi i la investigació sobre aquest gènere, com passa normalment a França, Alemanya o Estats Units. En aquest darrer país cada any es presenten més de 5.000 tesis doctorals vinculades amb la novel·la negra. A casa nostra són molt pocs els estudis que es fan, tot i que en els darrers temps persones com Àlex Martín Escribà o la professora i escriptora Anna Maria Villalonga van fent contribucions molt importants des de l’acadèmia. Però falten cursos i sobretot que la novel·la negra entri com a matèria troncal a les facultats de filologia i humanitats.

Anna Maria Villalonga. © Fotografia de Carles Domènec a Tiana.

Anna Maria Villalonga. © Fotografia de Carles Domènec a Tiana.

Aconseguir una major visibilitat és un dels reptes i a la vegada un dels objectius pel qual sorgeixen festivals com el de Tiana Negra, però també iniciatives a les xarxes socials i la creació d’entitats com l’associació En Negre, per a la difusió del gènere negre a casa nostra. Una tasca per a la qual s’hauran de buscar complicitats no només amb els editors, escriptors i lectors, sinó també amb professors i centres escolars i amb biblioteques. Som molt lluny del temps en què alguns dels títols de La Negra de la Magrana arribaven als cent-mil exemplars venuts, però estam molt millor que fa dos anys.

Taula rodona sobre Sherlock Holmes i Manuel de Pedrolo, amb David Aliaga, Sebastià Bennasar i Àlex Martín. © Fotografia de Carles Domènec.

Taula rodona sobre Sherlock Holmes i Manuel de Pedrolo, amb David Aliaga, Sebastià Bennasar i Àlex Martín. © Fotografia de Carles Domènec.

Tiana Negra. © Fotografia de Carles Domènec.

Tiana Negra. © Fotografia de Carles Domènec.

Què ha canviat en la indústria? Doncs per exemple la convivència de novel·la negra en català als catàlegs generalistes amb l’aparició (i ara ja podríem dir consolidació) de Crims.cat, de l’editorial Al Revés, que ha arribat a 11 títols amb una notable capacitat de penetració i d’entusiasme. Li segueix el projecte de Llibres del Delicte, de Marc Moreno. La creació de Crims.cat ha influït en la recerca de nous autors catalans per als catàlegs de les editorials i en la reactivació de La Negra de la Magrana, que en els darrers temps combina els clàssics de fora amb alguns pocs bons títols seleccionats que han permès la descoberta de joies com Si quan et donen per mort un dia tornes, de Llort.

Un moment agredolç, sí, però el regust final va tendint de cap a la darrera part del mot. Com la bona xocolata. Negra, per descomptat.

SEBASTIÀ BENNASAR 


 

L’Altra Editorial, el nou projecte d’Eugènia Broggi per fer llibres en català (14 / 1 / 2014)

Eugènia Broggi al restaurant 'idò balear de Barcelona, després de la presentació de L'altra editorial. Fotografia de Carles Domènec
Eugènia Broggi al restaurant Idò balear de Barcelona, després de la presentació de L’altra editorial. © Fotografia de Carles Domènec

Com, es crea una altra editorial independent en català? No, no s’ha creat una altra editorial sino L’Altra editorial, el nou projecte d’Eugènia Broggi després de la seva sortida d’Empúries, que tot i que ja s’ha presentat en societat no ocuparà espai a les taules de novetats de les llibreries fins el dia 12 de febrer amb Els nois de Toni Sala o L’última nit de James Salter, en versió catalana d’Alba Dedeu.

La primera pregunta és òbvia: el sorgiment d’una nova editorial en català mereix tot el ressò mediàtic que ha obtingut (hi havia més d’una dotzena de periodistes prenent notes a l’Idò, l’espai gastronòmic on s’ha albirat la criatura)? La resposta potser és més complexa que la pregunta, però el fet que Broggi hagués estat acompanyada d’una claca considerable en la qual hi havia ni més ni menys que un dels grans de l’edició d’aquest país com és Xavier Folch per ventura pot donar una idea de per on van els trets.

Broggi després de la presentació i del tast de coca de trampó per part dels periodistes. Fotografia de Carles Domènec.
Broggi després de la presentació de L’altra editorial i del tast de coca de trampó per part dels periodistes. © Fotografia de Carles Domènec.

Broggi va explicar que “és un bon moment per fer una editorial perquè tots buscam proximitat, coses ben fetes i singularitzades que no garanteixen les grans empreses que tenen altres prioritats.  Al grup 62 les coses han canviat i  hi ha espai per a les editorials mitjanes i les petites de clara vocació literària i per això he muntat L’Altra Editorial, amb l’objectiu de fer uns deu o dotze títols a l’any, amb la intenció de vendre prou, no molt però prou, i amb l’objectiu d’aconseguir visibilitat i que la gent sàpiga que a la literatura en català es fan coses molt bones”.

Eugènia Broggi i l'editor Xavier Folch. Fotografia de Carles Domènec.
Eugènia Broggi i l’editor Xavier Folch. © Fotografia de Carles Domènec.

En els darrers temps el panorama editorial català ha viscut una atomització molt interessant. Al voltant d’editorials històriques de molta qualitat com per exemple 1984, Tres i Quatre o Bromera o l’editorial Moll (que enguany complirà vuitanta anys d’existència) i de tot un seguit d’editorials que han arribat o arribaran aviat a la quinzena d’anys (Meteora, LLeonard Muntaner, El Gall…) n’hi ha tot un seguit de molt noves amb molta empenta com algunes de les que s’apleguen en el grup Llegir en Català. Al costat d’aquestes perviuen segells clàssics agrupats en el grup 62 (Empúries, Proa, Columna, 62…) i la unió entre Angle i Cossetània. L’Altra editorial haurà de buscar el seu encaix i el seu espai en tot aquest panorama.

Eugènia Broggi. Fotografia de Carles Domènec.
Eugènia Broggi. © Fotografia de Carles Domènec.

Però hi ha una cosa molt interessant de tot el que va dir Broggi ahir: “volem arribar a la gent que viu en català i pensa en català però que llegeix els llibres en castellà. Aquest és un dels nostres reptes”. Les eines per aconseguir-ho, bons autors catalans, un bon equip de traductors i moltes ganes de fer feina.

TEXT DE SEBASTIÀ BENNASAR

——————————-

Història d’una connexió mediterrània (17 / 12 / 2013)

Andrea Camilleri guanya el premi Pepe Carvalho

Existeix la novel·la negra mediterrània? El professor de la Universitat de Salamanca i màxim especialista en novel·la negra Àlex Martín fa temps que defensa la teoria que hauríem de parlar de novel·la negra del desencant, i que aquest desencant té molt a veure amb els règims polítics que han hagut de patir els autors i els protagonistes de les novel·les negres que escriuen. Així les coses, grecs, italians, francesos, catalans, espanyols i portuguesos comparteixen desgràcies polítiques amb cubans, mexicans, brasilers, xilens, argentins o colombians, per exemple. Un fet que podria explicar que el cubà Leonardo Padura reconegui que és deutor directe de les obres de Manolo Vázquez Montalbán.

Funeral de Manuel Vázquez Montalbán. Universitat de Barcelona. Fotografia de Carles Domènec.
Funeral de Manuel Vázquez Montalbán. Universitat de Barcelona. Octubre 2003. Fotografia de Carles Domènec.

 Però posem que sí, que existeix la novel·la negra mediterrània i que aquesta té unes característiques pròpies entre les quals destacaria la important presència del passat no democràtic; els elevats nivells de corrupció en tots els sectors o també i en un altre àmbit de coses, la gastronomia.  I amb tots aquests ítems, ningú no dubtaria en afermar que un dels pares de la novel·la negra mediterrània és Manuel Vázquez Montalbán.

 Doncs bé, el jurat del premi Pepe Carvalho, que en serva la memòria a través del nom del seu personatge i que s’atorga cada any a Barcelona durant la BCNegra (el mes de febrer), l’ha concedit per unanimitat a Andrea Camilleri. El sicilià, creador del personatge de Salvo Montalbano, és un dels autors més admirats i llegits arreu del món. La seva elecció ens permet fer aquest viatge d’anada i tornada per la Mediterrània. I és que Camilleri sempre diu que escriu novel·les negres gràcies a l’exemple de Montalbán. Basta entendre el llinatge del seu inspector per veure-hi un homenatge directe. També escriuen o escrivien sota la influència del barceloní autors tan radicalment mediterranis com el marsellès Jean Claude Izzo o el grec Petros Márkaris.

Pau Vidal. Fotografia de Carles Domènec.
Pau Vidal. Fotografia de Carles Domènec.

Tornem al viatge. De Barcelona a Sicília, fase 1. I de Sicília a Barcelona, fase dos. El traductor al català de Camilleri és Pau Vidal. Les seves traduccions han estat molt elogiades i l’ús dels dialectes que fa Vidal en les seves traduccions ens han traslladat amb fidelitat absoluta els jocs lingüístics que fa Camilleri. Però és que a banda d’aquesta feina tan acurada, Vidal és a la vegada autor de novel·la negra. I a Aigua bruta i a Fronts oberts parla ret homenatge específic a Camilleri a través del personatge protagonista dels seus llibres: el filòleg Miquel Camiller. Així doncs, segur que en Pau Vidal deu estar content del guardó que li han donat al seu autor. Perquè potser no existeix la novel·la negra mediterrània, però sens dubte hi ha una connexió negra. I si no que li demanin a en Miquel Camiller.

 SEBASTIÀ BENNASAR

——————————–

Ferran Torrent conquereix la Provença (26/11/2013)

“Penja els guants, Butxana”, de l’escriptor valencià, centre d’un seminari de la universitat d’Ais

Fotografia de Sebastià Bennasar
Fotografia de Sebastià Bennasar

Poques ciutats em semblen menys paregudes a la València dels anys vuitanta que la tranquil·la Ais de Provença (Aix-en-Provence en francès). És clar que la segona ciutat més cara de França té a només trenta quilòmetres la Marsella que protagonitza les novel·les de Jean Claude Izzo, possiblement un dels millors escriptors de novel·la negra de la Mediterrània. A la ciutat on s’ha fet fort el lepenisme, en plena cursa electoral que tot sembla indicar que guanyarà la seva filla Marianne, la setmana passada varen matar tres persones. Tots als barris del Nord. El darrer era un jove de divuit anys. Això sí que potser es comença a semblar a una novel·la valenciana dels anys vuitanta.

            La comparativa no és gratuïta. Els alumnes que fan l’agregació d’espanyol –el primer pas per entrar a fer classes a la universitat, l’equivalent al professor associat- han d’examinar-se també sobre una obra de la literatura catalana. I enguany l’escollida ha estat Penja els guants, Butxana, de Ferran Torrent. Per això mateix, la universitat d’Ais de Provença va organitzar el passat divuit de novembre una jornada al voltant d’aquesta obra. La coordinadora fou la professora Estrella Massip, a través del centre d’Estudis Romànics i amb el suport del grup de recerca en novel·la negra que capitaneja en aquesta universitat en Claudio Milanesi, i per tant la jornada no es va circumscriure als alumnes de l’agregació, sinó també als investigadors de romàniques i als especialistes en novel·la negra.

            Potser la ciutat d’Ais no és la més adequada per a la novel·la negra, però la climatologia de la setmana passada contribuí a l’ambientació de les jornades: pluja, lluna plena, carrers desèrtics…

Fotografia de Sebastià Bennasar
Àlex Martín a Ais de Provença. Fotografia de Sebastià Bennasar

El professor de la universitat de Salamanca, Àlex Martín, va ser l’encarregat d’obrir foc amb una dissertació sobre com interpreta Ferran Torrent el gènere negre i l’adapta, especialment en aquesta novel·la. Per la seva banda, Estrella Massip i Marc Colell feren una intervenció conjunta en la qual desgranaren els principals espais del llibre i la seva importància per a la creació d’una obra com Penja els guants, Butxana. Francesc Niubó va centrar-se en els temes de variació lingüística del text en una intervenció molt filològica que va servir per demostrar que hi ha múltiples possibilitats d’aproximació a la novel·la negra i que encara queda molt de camí per recórrer, a la vegada que va posar sobre la taula un dels temes preocupants: el de la manca o pèrdua d’argot propi en la nostra llengua. Un servidor va traçar les línies principals de l’obra de Torrent que el converteixen en un dels grans escriptors de la nostra literatura.

            Per ventura Ais de Provença no sigui la ciutat més negra del panorama, però la novel·la negra en llengua catalana hi ha posat un peu gràcies a Ferran Torrent, les aventures de Butxana i un programa d’agregació que inclou el català i la seva literatura com a prova a superar per poder entrar a la universitat com a professor associat en els departaments d’espanyol. Per segons quines latituds en podrien començar a prendre nota.

Marc Colell, Estrella Massip i Francesc Niubó. Fotografia de Sebastià Bennasar
Marc Colell, Estrella Massip i Francesc Niubó. Fotografia de Sebastià Bennasar

Sebastià Bennasar

————————————————–

Donasses: Roig, Capmany, Rodoreda i Marçal reivindicades (13/11/2013)

Els organitzadors a l'aula de la Pompeu Fabra, Barcelona.

 

Tres estudiants d’Humanitats de la UPF organitzen un cicle d’homenatge a quatre escriptores fonamentals de les lletres catalanes

En un país instal·lat permanentment en la cultura de la queixa, no és gaire habitual que els estudiants s’organitzin per suplir el que ben bé podrien ser mancances en la seva formació acadèmica. I manco per organitzar un cicle al voltant de quatre dones imprescindibles de la literatura catalana contemporània, quatre figures que transcendeixen l’àmbit purament literari i que s’han convertit en un símbol de país: Montserrat Roig, Maria Mercè Marçal, Maria Aurèlia Capmany i Mercè Rodoreda.

La Laia Gausà, el Roger Manau i la Maria Brull, estudiants de tercer d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i membres de l’assemblea d’Humanitats, són els creadors de Donasses, l’activitat que vol introduir a la Pompeu aquestes quatre dones a partir del proper dijous.

Maria Brull

Els va unir el seu entusiasme per Montserrat Roig. La Maria la va descobrir gràcies al seu professor de literatura catalana que “ens va dir que estava molt content per poder explicar-nos la Roig i quan la vaig llegir ho vaig entendre”. El Roger hi va arribar per recomanació de la Maria i perquè un amic del seu pare és un dels impulsors del certamen literari  El temps de les cireres. “Vaig començar a llegir-la i ho trobava molt adient, tot m’interessava”. La Laia hi va arribar per una doble via, pel seu professor de literatura i pel periodisme. “Vaig veure el documentalde TV3 sobre ella i em va captivar”.

Els tres asseguren que el cicle que han muntat va més enllà de la literatura “el tema central és el del compromís que les quatre varen mantenir amb el país, la llengua, la cultura i el feminisme, cadascuna a la seva manera”. Normalment aquestes quatre dones no solen aparèixer als programes d’estudi d’una facultat com la d’humanitats, i per això el seu cicle és més necessari que mai. “El problema és que ens falten referents intel·lectuals per emmirallar-nos”, afirma amb vehemència la Maria.

Roger Manau

Potser el més sorprenent del cicle sigui que gent de la seva edat reti aquest homenatge també a la Maria Aurèlia Capmany, un dels grans noms oblidats de la nostra literatura. La Maria Brull assegura que “és algú que ha estat molt present a la meva vida, des de que escoltava en Llach i des del treball de recerca sobre els 16 jutges”. La Laia assegura que la Montserrat Palau, que és qui parlarà sobre Capmany en aquest cicle que es fa a la Pompeu però que és obert a tot el públic en general, “ens va dir que la Capmany molesta fins i tot ara, costa molt la reedició dels seus llibres. I és molt fort perquè és la mare de tota una generació”.

Laia Gausà

De moment el Roger, la Laia i la Maria han posat les bases perquè quatre donasses puguin sortir de l’oblit. Ara és un repte de tots aconseguir que la seva iniciativa sigui una primera passa. “Hi ha gent que ens ha donat tot el seu suport, com l’Associació d’Escriptors i gent que ens ha ajudat molt a aconseguir els contactes i la logística per poder fer aquest acte, com la mateixa facultat d’Humanitats”, assegura en Roger.

L’objectiu el tenen molt clar: “una de les vies de lluita per aconseguir una millor qualitat en els nostres estudis és la de fer propostes i ajudar a construir projectes per intentar suplir mancances”.

SEBASTIÀ BENNASAR

upf03_w
Fotografia de Carles Domènec.

TOTES LES DATES DEL CICLE

– Montserrat Roig, la paraula compromesa

– Dia i lloc: Dijous, 21 de novembre, a les 18h, a la Sala de Graus Albert Calsamiglia.

– Ponents:

Dolors Oller: Professora de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la UPF

Roger Sempere i Roig: Professor de matemàtiques a l’IES Secretari Coloma

Pilar Aymerich: Fotògrafa

– Maria Mercè-Marçal, la veu rebel (títol provisional)

– Dia i lloc: Dilluns, 25 de novembre, a les 18h, a la Sala de Graus Albert Calsamiglia.

– Ponents:

Lluïsa Julià, Cap del Departament de Llengua Catalana i Literatura de la UOC

– Interpretació musical (veu i guitarra) de tres poemes de Maria Mercè-Marçal

– Maria Aurèlia Capmany, feliçment fou una dona

– Dia i lloc: Dimecres, 27 de novembre, a les 18h, a la Sala de Graus Albert Calsamiglia.

– Ponent:

Montserrat Palau, Professora titular de Filologia Catalana a la URV

– Mercè Rodoreda, literatura i exili

– Dia i lloc: Dimarts, 3 de desembre, a les 18h, a l’Auditori Mercè Rodoreda

– Ponent:

Carme Arnau, assagista i professora universitària. Especialista en l’obra de Mercè Rodoreda.

——————————————–

La fira del llibre de Besalú, la consolidació d’un model (14/10/2013)

El mercat editorial ha canviat de forma radical en els darrers anys. La crisi econòmica, la crisi de les llibreries i les reestructuracions dels grans grups ha vingut acompanyada de l’emergència d’una plèiade de petites editorials independents que se sumen a il·lustres veteranes del sector com pugui ser, per exemple, Meteora. I aquest esclat d’editorials independents ha vist com a la vegada sorgien noves iniciatives al voltant del llibre com les fires. En poc temps tenim convocatòries com la fira del llibre de Muntanya, la de Bellprat, la dels autors ebrencs o la novíssima de Llinars del Vallés. Aquests espais complementen la ja clàssica Setmana del Llibre en Català i la trobada de Sant Jordi, a més a més d’altres convocatòries.

Però si hi ha una fira del llibre que s’ha consolidat en els darrers temps és la Liberisliber de Besalú, que en la seva quarta edició els passats 5 i 6 d’octubre va experimentar un creixement molt notable d’expositors. Quin és el tret essencial? Doncs que qui hi exposa són editors independents i que qui hi ha a les casetes són els propis editors, que han de fer tot el possible per explicar i seduir amb les seves propostes editorials als compradors.

I és que una de les queixes habituals en el sector editorial és la poca oportunitat que es té per arribar de forma directa al lector. Amb llibreries amb espais més reduïts, amb una sobreoferta de títols espectacular, i amb un índex de devolucions altíssim, la fira del llibre de Besalú s’ha convertit en una alternativa a tots aquets problemes: els editors són allà per explicar els seus llibres sense intermediaris, i sovint amb l’ajuda dels autors de la casa.

Aniol Rafel, editor de Periscopi, explicà que “en aquestes fires s’hi ha de ser, perquè el que es fa és establir un contacte directe que és molt important. Pots explicar la filosofia de l’editorial cosa que no sempre és fàcil”.

Liberisliber, a més a més, ha consolidat un important programa d’actes culturals al voltant de la fira i ha convertit Besalú en una d’aquestes cites que han de marcar en vermell tots els amants dels llibres. En aquesta ocasió, a més a més, el col·lectiu Llegir en Català que integra deu editorials independents del país ja va estrenar el seu logo conjunt a les paradetes.

I al final, dissabte al vespre, es va resoldre el misteri i es varen atorgar els premis als millors llibres de l’any. Els guanyadors del Premi Liberisliber Xic (literatura infantil) i Premi Liberisliber (resta de gèneres) van ser, respectivament La Lola vola de Wilfried von Bredow, publicat per l’editorial Takatuka i Viatge a l’illa dels pingüins de Bernat Gasull, de l’Editorial Voliana.

Fotografia de Dolors Sàrries, editora de Meteora
Fotografia de Dolors Sàrries, editora de Meteora

L’editora Dolors Sàrries (Meteora) va explicar que “aquestes fires són importants perquè moltes de vegades el lector ve, remena, i de vegades on acaba comprant després és a la llibreria de sempre. Però ja se’n va amb una referència i coneixent un producte que tot sovint és poc temps als mostradors. I molts altres venen a la fira, ens coneixen i marxen encantats amb els llibres que els oferim”.

Sigui com sigui, en un temps en què els editors tenen molts problemes de liquiditat perquè les compres de les institucions es paguen amb molt de retard, i perquè les devolucions de les llibreries són molt importants, les fires de llibres s’estan convertint en un aparador per donar-se a conèixer i per acostar els seus llibres a tot el territori. Benvingudes siguin i llarga vida a la fira de Besalú.

SEBASTIÀ BENNASAR

———————————–

La coexistència de clàssics i contemporanis a la literatura infantil i juvenil (7/10/2013)

La presència de la literatura en matèries com història o ciències socials hi ajudaria. La llibreria Al·lots inicia el 29 d’octubre un curs per reaprofitar els clàssics

203BNvert_w
Fotografia de Carles Domènec

.

John Long Silver caminant amb la seva pota de pal per l’illa del Tresor o una colla de zulus recorrent un riu africà infestat de cocodrils en una fràgil piragua, o científics atrapats als altiplans de Sudamèrica on han sobreviscut dinosaures, o nens plens de pols de fades volant des d’una finestra anglesa fins al país de Mai Més. Tots aquests personatges formen part de l’imaginari dels lectors que en algun moment s’han deixat seduir pels clàssics de la literatura infantil i juvenil. En ple debat sobre els clàssics i les biblioteques i en plena preocupació sobre els baixos índex de lectura dels nostres joves i adolescents, la literatura infantil i juvenil està patint una sotragada que fa que es torni a parlar de clàssics, però també d’altres problemes del sector.

I és que posats a tenir, tenim fins i tot una plataforma d’autors en perill d’extinció. Qui són? Doncs tota una sèrie d’escriptors en llengua catalana que escriuen per als més petits de la casa que veuen com la crisi econòmica els ha afectat de ple. De quina manera? Doncs a través de l’anomenada socialització del llibre. En què consisteix? En fer una compra d’un nombre elevat d’exemplars d’un determinat títol que passa a ser propietat del centre escolar i que es reutilitza al llarg del temps. Alerten que si la pràctica continua es desvirtua el valor del llibre, la creació de la biblioteca personal i l’estimulació per la propietat d’un valor afegit que és el treball dels autors.

Perquè una cosa és la socialització dels llibres de text, amb la qual combrega quasi tothom, i una altra molt distinta és la socialització dels llibres de lectura, que en la major part dels casos de la literatura infantil no passen dels deu euros per títol, perfectament assumible per al 95% de les famílies del país. Mentrestant, el diari Ara està fent una campanya de promoció dels clàssics de tots els temps, que ofereix a preus molt competitius gràcies a una aliança amb Edicions 62. I a més a més, cada subscriptor que compri la col·lecció sencera n’envia una altra de complet al centre escolar que decideixi, una iniciativa molt ben vista per uns i criticada per altres.

Davant de tot això cal preguntar-se: com es pot combinar un major increment de la lectura als nostres centres amb un aprofitament dels clàssics i que a la vegada no suposi la mort d’un col·lectiu com el dels autors de literatura infantil i juvenil i de la indústria que hi va aparellada? Una possible solució seria la coexistència pacífica als centres i a les aules dels dos tipus de llibres, els de nova fornada que van escrivint els nostres autors i els clàssics universals. “Aquests llibres, ben explicats i contextualitzats, poden ser una eina formidable per a les assignatures d’història i en general de ciències socials”, explica l’escriptor i antropòleg Jordi Tomàs (autor de El mar dels traïdors, que  segons Marc Pastor és un llibre que hauria de ser lectura obligatòria a totes les escoles).

És a dir, solucions n’hi ha i com diu l’editor de Cruïlla, Enric Masllorens, “qualsevol acció que es faci a favor de la literatura infantil i juvenil és una bona acció perquè augmentarà el nombre de lectors i la presència de llibres d’aquesta mena a les lleixes, que sembla que hi ha fent que els amaguin. Ara bé, nosaltres també donam un suport incondicional als nostres autors, molts dels quals estan al grup dels de perill en extinció, i a més a més volem donar un gran suport a les llibreries, que són un patrimoni cultural català i el camí més directe de cap al llibre”.

Potser una de les solucions ve de les mans d’una llibreria. La llibreria Al·lots (Consell de Cent, 266) està organitzant uns cursos per rellegir els clàssics des d’una altra perspectiva i poder explicar-los fora de les aules de literatura. Es diu “Els llibres de la nostra vida” i comencen a partir del 29 d’octubre amb un programa sucós: L’illa del tresorTintin20.000 llegües de viatge submarí, la llegenda del comte Arnau, Les mines del rei SalomóAsterixEl petit príncep i Ullal blanc. Les inscripcions ja estan obertes. També preparen un taller d’escriptura per a qui vulgui, algun dia, ser un clàssic. O com a mínim un autor que no estigui en perill d’extinció.

SEBASTIÀ BENNASAR.

———————————————-

La novel·la d’aventures en català, un gènere amb múltiples possibilitats (1/10/2013)

Fotografia de Carles Domènec
Sàhara. Fotografia de Carles Domènec.

La sortida al carrer de Bioko, de Marc Pastor i El mar dels traïdors, de Jordi Tomàs, permet analitzar tradició i present d’aquesta literatura

Setmana del llibre en català. Pluja. Diumenge a l’hora del vermut. Dos escriptors amb barba i uns parasols per protegir els espectadors de la pluja. A ells no. Que aguantin. Els protagonistes dels seus llibres pateixen molt més i no es queixen. Són Marc Pastor, autor de Bioko (Amsterdam) i Jordi Tomàs, guanyador del premi el Lector de l’Odissea per El mar dels traïdors (Proa). Ells dos representen la nova fornada de la novel·la d’aventures en català. Si es que es pot parlar de l’existència d’aquest gènere en la nostra llengua.

Sota la pluja semblava que no, però si anam a gratar una mica en la tradició podem concloure que de novel·la d’aventures en català n’hi ha hagut prou. El que ja no és tan habitual és que n’hi hagi d’ambientades al segle XIX i a més a més al mar. Potser un dels pocs precedents d’aquestes dues obres sigui Les pomes d’or, de Baltasar Porcel. “En el fons tota novel·la té un punt de novel·la d’aventures i el repte de la lectura ja és una aventura en si mateix, pel que implica de transformació del lector”, assegura Tomàs.

L’autor de El mar dels traïdors pertany a un col·lectiu que ha conreat el gènere amb profusió: el dels antropòlegs i africanistes. Qui va encetar la tradició de l’africanista-novel·lista d’aventures és Alfred Bosch, actualment parlamentari a Madrid per ERC, professor d’història de l’Àfrica a la Pompeu i autor de L’atles furtiu, una novel·la clarament del gènere que li va valdre un premi Sant Jordi de novel·la, tot i que l’aventura plana perfectament per sobre del conjunt de la seva obra. També és antropòleg en Sànchez Piñol, que en aquest cas basteix una clàssica obra d’aventures, terrestre, això sí, a Pandora al Congo. El nostre escriptor més internacional comparteix professió i gust literari. Gustau Nerín no ha entrat a la ficció, però el seu Un guàrdia civil a la selva és un llibre dels horrors que no deixarà ningú indiferent, perquè la barbàrie ens recorda inevitablement la que narra Conrad a El cor de les tenebres. Segons Tomàs, l’afició novel·lística de l’africanista es deu a que “investigar a l’Àfrica i plasmar el que has viscut no es pot fer en un article científic, t’obliga a deixar-te molta teca”.

Barcelona. Fotografia de Carles Domènec.
Jordi Tomàs. Barcelona . Fotografia de Carles Domènec.

Marc Pastor va explicar en aquella taula rodona sota la pluja per què no interessava gaire fer novel·la d’aventures del XIX a casa nostra: “el procés de construcció nacional ha d’enaltir els punts positius i no hi ha mirada crítica de cap al nostre passat més immediat, que sovint és molt brutal. No mostram les nostres vergonyes com sí que han fet els escriptors d’altres països”.

Certament, la nostra novel·la d’aventures se situa en altres contexts. Potser perquè el país va quedar molt tocat després de les ensulsiades continuades i la progressiva castellanització amb el canvi de dinastia Trastámara, la derrota de 1640 i la del 1714 i això va fer que al XIX hi hagués poca novel·la, potser perquè com a bons nacionalistes els catalans han preferit situar la seva acció en l’Edat Mitjana. Certament, bona part de la nostra novel·la d’aventures té l’època medieval o tardo-medieval com a escenari. Potser sigui també la influència del Curial e Güelfa i sobretot del Tirant lo Blanc, la nostra gran novel·la medieval, que també pot ser llegida com una novel·la d’aventures.

Sigui com sigui, els grans de la nostra literatura han flirtejat amb el gènere: Jaume Cabré a Galceran, l’heroi de la Guerra Negra; Carme Riera a Dins el darrer blau; Emili Teixidor a L’ocell de foc i a Cor de Roure… i també el prolífic Andreu Martín ens deixa un gran relat marítim a L’amic Malaspina, que ressegueix l’expedició del navegant, aquesta sí clarament una novel·la d’aventures ambientada a cavall entre finals del segle XVIII i el XIX.

Així doncs, dos llibres que han coincidit en un mateix any en un mateix espai i en una mateixa llengua ens obliguen a fer una ullada i a concloure que sí, que la novel·la d’aventures en la nostra llengua té una tradició important però que encara queda un llarg camí per recórrer. Això sí, veient el que llegien els autors que en fan i el que llegeixen els joves a les nostres aules avui en dia tot fa pensar que no anem pel millor camí. Tomàs en proposa una solució: “que els clàssics juvenils es llegeixin però a l’aula d’història, amb una visió crítica i mostrant el paral·lelisme amb l’actualitat, perquè, sabem d’on vénen les coses que consumim i les condicions laborals en què s’han fet? Voleu dir que ja no cal parlar d’esclavisme?”

SEBASTIÀ BENNASAR.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: