En un món saturat d’estímuls visuals, on el scroll infinit sembla haver anestesiat la nostra capacitat de sorpresa, apareix un llibre que funciona com un manual de resistència: “Leer las imágenes”. Aquest volum, de petit format, de la col·lecció Voces de la Revista 5W ens proposa un exercici de pausa i reflexió a través d’una conversa de llarga distància entre el fotoperiodista Santi Palacios i l’artista multidisciplinària barcelonina Laia Abril.

Dues gramàtiques per a un mateix món

A priori, els seus universos semblen oposats. Palacios (Madrid, 1985) habita la urgència; les seves fotografies a les fronteres d’Europa o en zones de conflicte busquen l’impacte directe de la realitat, aquest cop a l’estómac que ens obliga a mirar allò que preferiríem ignorar. Abril (Barcelona, 1986), per contra, opera des de la conceptualització i la investigació; les seves sèries sobre la misogínia o els trastorns alimentaris s’expandeixen cap a la instal·lació i el text, qüestionant la mateixa estructura de la mirada.

Tot i això, el llibre revela que tots dos comparteixen un diagnòstic crític: les imatges no només es veuen, es llegeixen.I per llegir-les, cal entendre el codi ètic i estètic que les sosté.

De l’impacte a l’estructura de poder

Com bé apunta la sinopsi de l’obra, Palacios i Abril coincideixen en la necessitat de “canviar la mirada: de les víctimes a les estructures de poder”.

Palacios reflexiona sobre els dilemes de retratar la migració: Com evitar la victimització constant? Com fotografiar l’absència de drets sense desposseir l’altre de la seva dignitat? Abril, per la seva banda, aporta la seva visió sobre la violència sistèmica, explicant com el seu treball busca desentrellar l’origen del dany més que el dany en si mateix. Aquesta dialèctica entre l’instant del periodista i el procés de l’artista enriqueix el lector, oferint-li eines per deixar de ser un espectador passiu.

El llibre com a objecte de pensament

Abril intenta, en un to còmplice, convèncer Palacios perquè es passi al món de l’art, mentre que ell defensa la puresa del compromís informatiu. En aquest “estira-i-arronsa” dialèctic, el lector descobreix que la vertadera frontera no està entre l’art i el periodisme, sinó entre el compromís i la indiferència.

“Leer las imágenes” és una bona lectura per a qualsevol ciutadà preocupat per l’ètica de la comunicació al segle XXI. És un recordatori que, darrere de cada píxel, hi ha una decisió política i humana. En temps d’intel·ligència artificial i postveritat, Palacios i Abril ens retornen la fe en la mirada humana: aquella que encara és capaç de sentir, pensar i, sobretot, llegir la realitat. Palacios insisteix en la transició del fotoperiodisme clàssic cap a un de més analític. No n’hi ha prou amb ensenyar el cadàver o la pastera; el darrer capítol crida a fotografiar les causes invisibles. Abril l’empeny a acceptar que la fotografia pot ser una eina de recerca gairebé científica o forense, on l’absència d’imatge (el que no es veu) és tan important com el que apareix en l’enquadrament.

Tots dos autors dialoguen sobre un fenomen perillós: la immunització de la societat davant el dolor aliè. El llibre tanca amb una crida a la resistència visual. Proposen que la solució no és fer imatges més espectaculars o cruentes, sinó imatges més “llegibles”, que obliguin l’espectador a aturar-se i fer-se preguntes, en lloc de simplement consumir la tragèdia.

Fitxa Tècnica:

Conclusió del diàleg

El llibre no acaba amb una resposta tancada, sinó amb una invitació. És un tancament obert on Abril i Palacios reconeixen que la seva feina és una “cursa de fons”. La darrera imatge que ens deixa el text no és una fotografia, sinó una idea: la imatge com un pont necessari, encara que fràgil, entre la nostra comoditat i el patiment del món.

“No mirem per curiositat, mirem per responsabilitat.” — Aquesta podria ser la màxima que resumeix el missatge d’aquests dos autors.