“En alguns aspectes la literatura catalana encara està sota la pàtina del noucentisme”

Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) és avui per avui un dels escriptors catalans més consolidats. Pertany a aquests epígons de la generació dels 70 (és més jove que la majoria dels seus membres però va començar a publicar en aquella dècada els primers llibres de poesia tot i que la seva narrativa arriba als anys vuitanta) i com a professional ha fet una mica de tot però sempre des del camp de la cultura, la comunicació i el periodisme. Ara passa comptes amb el passat familiar amb Un home que se’n va, publicada per l’editorial Proa, una novel·la que va molt més enllà i que vol explicar els processos migratoris.

-Aquest és un llibre que va molt més enllà de la memòria familiar…

-No és un llibre de la memòria familiar, sinó que intento narrar una vida i a la vegada la recerca per reconstruir aquesta vida. No es tracta només de la memòria familiar i personal sobre el meu avi, que és escassa perquè som de la generació en què encara no s’explicava la Guerra Civil, per exemple. He hagut de recórrer a la narrativa i a tres fonts diferents per reconstruir aquesta vida que va més enllà de la purament familiar. Hi ha les fotos, que no són moltes però que són significatives, hi ha els documents que existeixen com els papers del consell de guerra i els expedients administratius i hi ha els testimonis laterals, que potser no són directament sobre el meu avi, sinó sobre el món que ell es troba, per exemple. I amb tot això he construït la novel·la.

-Una novel·la que en algun moment deu haver estat complicada d’escriure…

-Sí perquè no faig el projecte només per raons privades, que sempre hi són. Hi ha un comportament emocional que hi és, però hi ha fenòmens molt més generals. He aplicat al meu avi el mateix grau de condescendència que a un altre personatge, però a la vegada estava disposat a saber-ho tot.

-Heu intentat entendre l’emigració en un moment on hi ha molta gent que marxa del nostre país i a la vegada teniu un perfil d’innegable catalanitat que potser sorprèn a qui no hagi pensat mai en els vostres orígens…

-D’aquí ve l’elecció del meu avi com a protagonista de la novel·la. Jo vull explicar la història de l’emigració i entenent-lo a ell l’entenc jo i m’entenc a mi, perquè per explicar-te on vas ha d’explicar d’on véns. I hi ha una certa semblança física i moral amb aquest avi i la seva projecció. És molt cert que el meu perfil és de molta catalanitat i molt poca gent se n’havia adonat que Villatoro és un cognom que no és d’aquí.

-Dèieu que a casa no es parlava de la Guerra Civil…

-No. La voluntat de l’avi és que el conflicte es tanqui amb ell i no permetre que el conflicte que li ha desbaratat la vida continuï avançant amb ell.

-La vostra novel·la entroncaria en allò que els americans han definit (i practicat) admirablement que es la novel·la de no ficció. Hi estau d’acord?

-Mira, jo penso que els projectes literaris sempre neixen de la confluència d’aspectes personals i col·lectius i de reptes literaris i en la narrativa contemporània un dels grans temes és el joc entre ficció i realitat, com demostren, per exemple, els falsos documentals. I en aquest cas és un joc fonamental per al llibre que d’altra banda ja hi era, per exemple, a una novel·la anterior com és Moon River. M’agrada aquest joc amb els referents exteriors i potser per això m’agraden obres com les d’Amos Oz o les d’Amin Maalouf.

-Però és un gènere que s’ha practicat molt poc en català…

-És que nosaltres som molt pudorosos i la literatura catalana en alguns aspectes encara està sota la pàtina conceptual del noucentisme. Ens falta, com explica Sam Abrams, la tradició memorialística del segle XVII i XVIII i per això l’explicitat del jo sempre ha estat una mica… treure el jo i ensenyar-lo és una cosa que costa i per exemple les cases sempre són més riques a l’interior que no pas a fora, per exemple.

-Hi ha la sensació que sou un home públic, com combineu el periodista i l’escriptor?

-He de reconèixer que no ho porto gens bé això de combinar els dos oficis. Hi ha escriptors als mitjans de comunicació que escriuen perquè és una bona font d’ingressos i periodistes que fan llibres perquè necessiten esplaiar-se més enllà de l’espai que els donen, però els meus no són llibres de periodista i mai no he publicat reculls d’articles. Jo faig llibres d’escriptor i articles de periodista i tant és així que escric els llibres a mà perquè em dóna un ritme diferent, més pausat, diferent del periodisme. Necessito enfrontar-me a cada una de les dues creacions d’una forma físicament diferent.

-El vostre és un llibre que empra la fotografia fins i tot més enllà que com a recurs…

-És que en els jocs entre realitat i ficció l’ús de la fotografia hi té una part molt important, no és gens estranya. I jo no volia que les fotos fossin mudes, totes les fotografies que apareixen al llibre s’expliquen i formen part del llibre, en són una part important.

SEBASTIÀ BENNASAR I CARLES DOMÈNEC