Jodorowsky, de la psicoanàlisi a l’acte poètic.

Alejandro Jodorowsky, Luxemburg. Fotografia de Carles Domènec.

Al peu de la lletra, costa creure’s tot el que explica el xilè Alejandro Jodorowsky (Tocopilla, 1929) a la pel·lícula ‘Psicomàgia, l’art que cura’, encara que aquesta circumstància, saber si és ver o no, no té gaire importància. El director i actor presenta diversos casos de guariment a través de performances artístiques. La psicoanàlisi cura amb paraules, la psicomàgia amb actes, adverteix l’autor, que recorre a les metàfores i els simbolismes. Es presenten casos de malalts amb traumes que expliquen el seu dolor a Jodorowsky i aquest decideix i executa una teràpia de xoc a través d’un acte artístic. L’art esdevé un placebo per provocar una reacció del pacient. Així es guareix. 

Alguns exemples de solucions als mals de l’esperit. Jodorowsky vesteix de nin un senyor de 46 anys, tartamut des de la infantesa, i el porta a gaudir de les atraccions d’Eurodisney. En una segona escena, l’agafa dels testicles per fer-lo entrar en la vida adulta. Una dona pinta el seu autoretrat amb la sang de la seva menstruació. Una anciana amb depressió rega un arbre de tres-cent anys, per comprendre que per rebre, abans, s’ha de donar. Una dona supera el suïcidi del seu marit, la vigília del seu casament, duent el seu vestit de noces a un crematori i, en un segon acte, saltant en paracaigudes. Milers de persones xiuxiuegen en un teatre per transmetre la seva energia a una malalta de càncer. El realitzador s’atreveix, fins i tot, amb els familiars de les víctimes del narcotràfic mexicà, invocant en grup la cançó La Llorona. Cada capítol ve encapçalat per fragments de produccions anteriors del mateix autor.

No hi ha repeticions en les preses videogràfiques, el so és sempre directe. Jo volia canviar algunes coses en el món del cinema: un actor imita els sentiments d’un personatge, però jo pretenia mostrar sentiments reals i això obliga a una fotografia diferent, amb la càmera que ha de semblar que no és”, contà aquesta setmana Jodorowsky al Festival de cinema de Luxemburg. La seva parella, Pascale Montandon, és la directora de fotografia de la pel·lícula, finançada per micromecenatge. 

Alejandro Jodorowsky i Pascale Montandon. Cinémathèque de Luxembourg. Fotografia de Carles Domènec.

El director, de 90 anys, explicà a Luxemburg que “les persones que surten a la pel·lícula ho fan perquè en algun moment van contactar amb mi, després d’alguna conferència o acte, o per carta, per intentar guarir-se. Venien a casa meva. Al principi, no els gravava, calia trobar l’instant precís”. En aquest sentit, Jodorowsky narrà que “la relació amb aquestes persones no era d’un director als seus actors, es tractava de relacions entre éssers humans”, i assegurà que “la psicomàgia és gratis, no és un ofici, és una vocació”. 

L’inconscient creu en la metàfora. El conscient, no”, amollà l’artista, que recordà un episodi amb Salvador Dalí: “Vaig coincidir, per casualitat, amb ell a l’Hotel Régis de Nova York. Volia dir-li que m’agradaria fer una pel·lícula amb ell. Vaig estripar un full d’un llibre que contenia una carta del tarot. Vaig escriure al full que volia treballar amb ell i el vaig introduir a la seva habitació, per sota la porta. Després, em va confessar que aquella era la seva carta preferida del tarot”. 

Jodorowsky avançà quin serà el seu nou projecte, que es dirà ‘Voyage essentiel’. “El meu personatge arriba a París. Allà es formarà. Després va a Mèxic. Espero començar a rodar-la, iniciant-la per la segona part, a partir del setembre vinent”, desvelà, abans d’avisar que “no s’ha de fer gaire cas del que diuen els productors. És una qüestió de paciència i perseverança”. 

Carles Domènec.

El mim Marcel Marceau va treballar durant cinc anys amb Jodorowsky. Fotografia de Carles Domènec, feta a Saragossa.