El Palau Robert de Barcelona exposa 62 fotografies de Carlos Bosch (Buenos Aires, 1945 – 2020), mort fa tres mesos. El muntatge presenta algunes imatges molt conegudes de la Transició espanyola, com les de les concentracions dels militants d’ultradretà, a Madrid i Paracuellos. Va cobrir la invasió soviètica a l’Afganistan, va fer reportatges de trobades clandestines d’ETA i de líders de l’IRA, retratà Cortázar i Dalí, i fou fotògraf personal de Jordi Pujol.

El títol de l’exposició és ‘Yo no susurro, grito’, i es podrà visitar fins al 15 de novembre. 

Simpatitzant de l’esquerra argentina, Carlos Bosch deixà l’Argentina l’any 1976, després de l’avís del seu pare i l’ex comandant Osiris Villegas que la seva vida perillava. L’endemà arribaria a Veneçuela.

M’assabento, amb sorpresa, que Carlos Bosch, que va ser editor gràfic del diari El Periódico de Catalunya i també treballà per als diaris El País i El Correo Catalán, va viure a Luxemburg. M’ho explica Antoni Montserrat del Centre Català de Luxemburg, qui em recordà que “solia venir a alguna activitat del Centre, s’havia casat amb una noia catalana que treballava al Parlament Europeu i amb qui va tenir la seva tercera filla, que era la seva prioritat total”. 

A la recerca dels motius que l’acostaren a Luxemburg, descobreixo una excel·lent entrevista en vídeo, resum d’una vida d’aventures professionals, que es pot consultar a l’adreça http://fotografosargentinos.org/carlos-bosch.php#home

I, també, a Youtube: 

El fotògraf justificava la seva arribada a Luxemburg d’aquesta manera: “després de cinc anys a la guerra, em vaig comprar una granja a Luxemburg. Gairebé maten una persona per voler fer una fotografia, al Líban. En aquell moment, no vaig poder seguir i vaig anar a viure a Luxemburg, gairebé com un ermità. Em vaig passar dotze anys sense fer fotos”. 

A Luxemburg, esdevingué el primer home en rebre un subsidi de maternitat. L’any 2007, tornà al seu país d’origen. Bosch narrà a l’entrevista en vídeo que “no puc fer una foto d’alguna cosa que no entenc, per això no vaig fotografiar luxemburguesos ja que no entenia la llengua, vaig acabar fixant-me en arrels dels arbres”. Contava que “la fotografia va ser sempre una mitjà de comunicació, no la finalitat, m’interessa si puc contar coses, però si no tinc res a dir, no fotografio”. 

Bosch assegurava que “una bona fotografia ha d’emocionar, provocar-te un sotrac, que no avorreixi”, i precisava que “odio fotografies que estan compostes per semblar bones, les fotografies han de rompre la composició ortodoxa”. 

El reporter se sincerà i relatà les trampes del fotoperiodista en la construcció d’algunes imatges: “amb la fotografia, em passo el dia mentint, el fotoperiodista que digui que no ha mentit mentre feia una imatge, és un fals total, un sempre fabrica imatges, un fotògraf té un patró i és un mercenari”

Carlos Bosch fou un dels fundadors de l’Associació de Fotògrafs Professionals de Premsa i Mitjans de Comunicació de Catalunya. El Sindicat de la Imatge Unió de Professionals de la Imatge i la Fotografia de Catalunya (UPIFC) participa en la mostra, que té com a comissaris els fotògrafs Manel Sanz i Paulina Flores. 

Una de les darreres col·laboracions de Carlos Bosch, ‘Gran Premio de Honor Nacional de Fotografía 2017’, fou com a participant en el projecte ‘Fotógrafes X los barrios’, en què 130 fotògrafs van vendre algunes de les seves imatges i donaren la recaptació per ajudar als habitants dels barris més afectats per la pandèmia de la COVID. 

Carles Domènec.