Creació

Aquesta secció inclourà obres o fragments, en qualsevol suport audiovisual, dels autors que desitgin usar-la com a tribuna per donar a conèixer les seves creacions. El nostre més gran agraïment a tots ells. 


 

TRES HAIKUS DE FRANCESC MOMPÓ

Avui vespre, al cafè Lisboa de València l’escriptor Francesc Mompó presentarà el seu llibre “Suc de Magrana”. Mompó, una de les veus més consolidades de la literatura en llengua catalana al País Valencià, ha tingut la gentilesa de deixar-nos tres haikus per publicar a la secció de creació de Bearn.

TENINT CURA DEL HAIKU

La rosa blava
creix al jardí del coll;
saó d’estima.

REFÉS EL HAIKU

Fulla de canya
sostenint la libèl·lula;
vell palimpsest.

FLAIRE DE HAIKU

Quan vull saber-te
t’arpege la mirada;
canten les pedres.


 

ELS LLOPS de Mireia Calafell

El proppassat dijous dia 5 de juny el Casal de Barri Folch i Torres va acollir la vesprada poètica en homenatge al poeta Salvador Iborra. Mireia Calafell va ser una de les participants en el recital poètic i amb el poema que us oferim a continuació i que forma part del poemari Tantes Mudes que publicarà Perifèric després de l’estiu, es va emportar una de les grans ovacions de la nit. És un plaer per a Bearn poder-lo oferir als nostres lectors.

LLOPS

«Un llop
que no sembla
un llop
entra a una casa
toc-toc
devora l’àvia
o la fa fora
de casa,
de casa seva
a la pobra àvia.»

No tinguis por,
és sols un conte.

Res d’això passa,
un conte i prou
–em repetíeu.

Però mai,
mai no us vaig creure.
I ara les notícies
em donen la raó.

Mireia Calafell

Tantes mudes(Perifèric edicions, a premsa)

 


Bearn us ofereix un poema de Carles Morell, guanyador del premi Amadeu Oller

El passat 3 de juny el poeta Carles Morell, de 22 anys, va guanyar la cinquantena edició del premi Amadeu Oller de poesia, un dels guardons literaris més prestigiosos del país, destinats a mostrar veus poètiques emergents inèdites fins al moment. Morell, nascut a Artés (Bages) es va imposar amb Els vapors que maten. Us oferim un dels poemes que formen part del llibre guanyador.

Fotografia d'Anna Muñoz Curco

Fotografia d’Anna Muñoz Curco

 

Digue’m com ho fas
per evitar la pell que mudes;
cada plec del cos,
espais plens d’ombra i mort;
les ganes que els sentits
amaguen sempre sota els parpres;
els parpres i l’orgull,
l’hoste allotjat dins l’escut.
Digue’m com ho fas
per convertir el dolor en rancúnia
i vèncer els esvorancs
que et paren trampes entre els dits;
si no fos veritat
que em perdo en hores, potser en dies,
tampoc no arrauliria
tot el cos al llarg del dir.
Pro, com, contacte fred,
contacte pur, contacte amable,
com dir el que no existeix
i tanmateix segar l’obstacle;
com néixer en un sol deix,
en un sol vers, en una pausa;
com dir-te que estic sol
en un hivern que no desglaça?
Sols riure, badallar
i girar el cap mirant la copa;
amb calma, mar endins,
tot eixugant les ales xopes.
Si és múrria, la paraula,
si és l’ahir allò més dolç,
tramuntant damunt la
sorra maleiré tot el que som.
Som calitja, un parterre,
l’ample moll, l’estès de veles
que voleien amb l’alcohol
i el punt de fuga d’un vaixell.

Ebri de mots en camí d’aigua amarga,
tenyiré l’horitzó de mentides que em salven;
naufragi cregut, poesia barata:
si creus que et coneixes, és que no has nascut.


Albert Gassull (Barcelona, 1962), escriptor, músic i arquitecte, descriu a Bearn la circumstància del debutant. Ens explica l’experiència de presentar una primera novel·la, Males arts, que publica Empúries. L’animem a seguir publicant. Les fotografies són de la seva filla, espectadora privilegiada d’aquests actes.

DE CAMÍ AMB MALES ARTS

Vaig fer una queixalada a l’entrepà i se’m va desfer a la boca. Sempre em sorprenc de l’exquisidesa del gust de l’arengada barrejada amb els alls i el tomàquet escalivats. Després d’aquest primer mos em vaig beure una copa sencera de cava. El cap se’m va aclarir de cop i es van acabar de dissoldre les restes de ressaca que em quedaven en aquells punts del cervell on l’aigua de la dutxa no havia estat capaç d’arribar.

Males arts. Capítol 4

 IMG_3043

El 12 de juny de 2013, el dia de la primera presentació de Males arts, em vaig passar la tarda preparant clotxes[1] mida canapè amb el meu amic Frede. Vaig pensar que seria un detall graciós per acompanyar el cava que oferiria l’editorial. Havia comprat ingredients per fer-ne cent, però ens en van sortir vuitanta. Mentre cuinàvem, calculava mentalment a quantes tocarien si al final només érem la família i quatre o cinc amics.

A la darrera presentació que vaig fer hi vaig comptar divuit persones. Les úniques que no tenien cap relació amb mi eren un home i tres dones grans, una de les quals, quan vaig acabar de parlar, em va demanar si li podia traduir al castellà el decàleg d’Elmore Leonard que utilitzo per cloure aquestes xerrades.

IMG_4095

Després de tretze presentacions ja he après que divuit assistents és una audiència més que digna, encara que tots siguin familiars i amics. A la que havia fet una setmana abans, per exemple, n’hi van venir sis: el llibreter, tres que havíem convidat i dos que van seure cap al fons, que no sé si eren allà per casualitat o havien vingut expressament.

Tota aquesta experiència no la tenia abans de començar amb tot això. De fet, quan li vaig dir a l’editora que volia muntar una presentació em va dir que corríem el risc que fos un acte decebedor, avorrit, fins i tot trist.

La veritat és que les presentacions de llibres no són gaire engrescadores. Com diu l’Andreu Martín, quan hi vas ja saps què et diran. Per això el presentador és fonamental, perquè ha de ser capaç d’encomanar l’interès a l’audiència sense desvetllar gaires coses.

3

Per a aquella primera ocasió comptava amb el Francesc i l’Òscar, amics meus i bons comunicadors. Sort d’això, perquè el meu paper, aquell dia, va ser bastant lamentable.

Està molt bé tenir bons presentadors, però, en qualsevol cas, el que cal és tenir públic; i en això hi ha factors tan decisius com la climatologia. La Cooperativa d’arquitectes em va donar l’oportunitat d’incloure una presentació de Males arts a la Setmana del Llibre en Català. Vaig demanar a l’Andreu Martín si volia compartir cartell amb el Francesc i hi va accedir. Jo estava entusiasmat, la presentació seria dissabte a les set de la tarda, l’èxit estava garantit. Aquell dissabte, al migdia, va començar a ploure. Al cap d’un moment queia un aiguat d’aquells salvatges de finals d’estiu; no es podia ni sortir al carrer. A les set ja no plovia gaire, però havien desmuntat l’equipament dels escenaris i a la fira només hi havia els llibreters mirant de salvar els seus llibres i tapant les goteres de les casetes. Vam acabar fent la presentació, ben bé una hora més tard, dins el Col·legi d’Arquitectes.

4

Per sort, el 12 de juny no havia plogut. Dues setmanes abans havia anat a veure la sala on havíem de fer la presentació. Hi vaig comptar vuitanta-quatre cadires i se’m va fer un nus a l’estómac. De seguida em vaig llançar a informar tothom que coneixia, encara que fos de lluny, que havia escrit una novel·la, que seria a la venda a partir del 6 de juny i que el 12 la presentaria a la Casa del Llibre de la Rambla de Catalunya.

Després d’aquella primera presentació n’hi havia previstes tres més. Entremig vaig tenir la sort que em van convidar a participar en un cicle literari a Agullana. Repetir el discurs absurd de la Casa del Llibre hagués estat un autèntic suïcidi, a banda que, en aquell context, no tenia cap sentit. Vaig acabar trenant una explicació de com havia construït la novel·la, a partir dels elements narratius, que em sembla que va donar força bon resultat. I vaig oblidar-me per sempre d’aquella bestiesa sobre el boom immobiliari que havia explicat el primer cop.

12

Un mes després del diluvi de “La Setmana” vaig tenir l’oportunitat d’assajar el nou discurs a la llibreria l’Altell de Banyoles: La història de Males arts comença l’any 2002, però la narració ho fa el 30 de desembre de 2004, que és el dia que el Miquel, un arquitecte, i la Raquel, la seva dona, estrenen la casa que s’han fet a l’Empordà. Aquesta casa és la veritable protagonista de la novel·la, i aquest és el moment en el qual el món d’aquesta parella és a punt d’ensorrar-se…

A Banyoles hi vaig anar amb cotxe des de Barcelona. De camí, el cel es va anar ennegrint. Quan hi arribava, el xàfec era de tal categoria que feia por conduir. Descomptant la família i la llibretera, hi van venir cinc persones; dues no les coneixia.

Però el dia del meu debut encara no tenia aquest discurs muntat. A l’Òscar i al Francesc no els interessava el model de presentació tipus conversa o entrevista, així que vaig haver de preparar-me alguna cosa per dir. Vaig estar dues setmanes construint un discurs que explicava com tots els que tenien una hipoteca d’aquells anys estaven pagant el deute desproporcionat que havien contret perquè uns quants es fessin d’or.

A la presentació de la Llibreria 22 de Girona tota aquesta crisi del meu discurs ja estava superada i, a més, no plovia. Ja explicava amb tota naturalitat que a l’any 2002, al principi d’aquesta història, al Miquel les coses no li van gens bé. Però li truca una col·lega seva per proposar-li de treballar plegats per a un client que els comença a encarregar feina a dojo. Amb la feina vénen molts diners. I a la Raquel no li cal res més per deixar sortir la pija que porta a dins i convertir-se en una addicta al luxe i a aquella forma de vida basada en les aparences i el malbaratament a què tothom aspirava aquells anys…

És possible que la pluja sigui un factor determinant, però aquell dia, a la 22, hi van venir només cinc persones. Excepte una dona que era per allà i que es devia quedar per cortesia, les altres quatre les havíem convidat expressament.

IMG_9425

Llavors vaig veure clar que a les meves presentacions només hi venia gent a qui ja coneixia. També vaig entendre que això era el que m’havia salvat a la Casa del Llibre. I les intervencions del Francesc i l’Òscar, és clar; però, sobretot, la indulgència dels assistents, que eren allà de bon rotllo i per fer-me costat. Perquè només calia veure’ls les cares, cada cop que aixecava la vista, davant d’aquell ball de xifres i dades que anava cantant i que no interessaven ningú. Just abans de començar vaig ser conscient que allò que portava setmanes preparant-me no era gens adequat. Vaig estar a punt de dir: el dia que estrenen la casa, el Miquel està absolutament arruïnat. La Raquel, que ja està plenament acomodada al nou estatus i es pensa que ha saltat d’estrat social, no en té ni idea. Imagineu-vos l’embolic, ella proposant-li que s’hi facin una piscina i una pista de tennis, i ell pensant a veure com li explica que tot allò s’ha acabat. Ja veureu la que es muntarà a partir d’aquí…Però no podia explicar gran cosa més, allò s’acabaria molt de pressa, i no era el moment de posar-se a improvisar. Així que vaig dir: “entre el 1997 i el 2006 a Catalunya es van construir 930.000 habitatges…”

Al marge del discurs, el neguit que em provoca una presentació sempre és si hi anirà algú o no. Després de l’experiència de Girona vaig pensar que l’única manera de garantir una mínima audiència era implicar els presentadors; que fossin del lloc, que s’hi sentissin compromesos i que la gent la portessin ells. Les següents parades previstes eren Molis de Rei, Mataró, l’Hospitalet de Llobregat, Lleida i Vilassar de Mar. Amb aquest recurs vaig aconseguir que gairebé totes tinguessin una assistència, si més no, acceptable. Els de l’Escala i la llibreria Ona de Barcelona van ser dos actes que es van gestar de forma inesperada i que van requerir d’un tractament diferent, d’urgència, podríem dir. Curiosament, van ser els de més afluència de públic.

Però el dia de la primera presentació, mentre el Frede agafava un taxi per anar cap a la Casa del Llibre amb vuitanta clotxes distribuïdes en quatre safates, jo anava amb la moto pensant a veure si potser agafaríem un empatx d’arengada. Vaig arribar a la llibreria i, en aquell recorregut tan llarg que hi ha des de l’entrada fins a la sala d’actes, em vaig trobar un parell de coneguts. Allò em va animar, encara faltaven uns minuts i semblava que hi havia gent que havia respost a la convocatòria. Davant el vidre que separa la sala de la llibreria vaig coincidir amb l’editora. El primer que em va dir va ser que deixava l’editorial.

Vam entrar a la sala. Anava arribant gent que em saludava i anava ocupant les cadires. Vam començar. La sala es va seguir omplint. Es van acabar les cadires i el que anaven arribant se situaven, drets, al fons i als costats, fins i tot n’hi havia darrere el vidre que tanca la sala. Més de 150 persones preguntant-se si m’havia tornat boig mentre jo parlava de centenars de milers d’habitatges venuts i de milers de milions d’euros en beneficis. Vaig acabar dient “Però la novel·la no va d’això”, com si així pogués justificar aquells vint minuts de desvari. Per sort, el primer que va dir l’Òscar va ser “no, no va d’això” i el Francesc va afegir: “Sí, sobretot, i no els acolloneixis. A banda que ni s’ha entès ni res. En realitat, la novel·la, va de mamades”. La gent va començar a riure, es va rebaixar la tensió i allò es va convertir en una festa.

Vam fer curt de clotxes i de llibres. Els noranta que hi havia a la llibreria van volar.

Aquella setmana, Males arts va ser la número u en vendes a la Casa del Llibre. Però durant les dues setmanes següents, la llibreria no va rebre cap exemplar de la novel·la. A la botiga de la mateixa cadena que hi ha al Passeig de Gràcia n’hi havia un. Era al capdamunt del podi del rànquing setmanal, reclamant el seu protagonisme en solitari amb evident patetisme.

Mentrestant, l’editora se n’anava de l’editorial i la responsable de la comunicació es casava i marxava quinze dies de vacances. Les setmanes següents Males arts va sortir a les llistes de “més venuts” d’El Periódico i La Vanguaridia. I aquí es va acabar el meu moment de glòria. Va ser bonic.

Tot això de les presentacions ho estic fent per donar a conèixer Males arts. Crec que les llibreries són el camí. Que els llibreters coneguin el llibre i el recomanin és el millor que li pot passar. He tingut la sort que alguns ho han fet i els ho agraeixo moltíssim. També he tingut la sort d’aparèixer a diferents mitjans de comunicació, però desconec la repercussió que això pot haver tingut. A dia d’avui, no tinc ni idea de quants exemplars s’han venut. Es veu que és impossible saber-ho, com si l’editorial no facturés allò que ven. No sé quines lleis regeixen aquest món dels llibres, què fa que un es vengui i un altre no. Tothom parla del boca-orella, però això deu ser un procés lentíssim que tampoc acabo d’entendre com va. O potser depèn de quines siguin les boques i les orelles, perquè no tinc la sensació que la gent parli gaire de llibres, se sent més parlar de futbol o del Polònia. De tota manera, qui decideix si un llibre està bé, o no, són els lectors. Però primer han de conèixer que existeix i, després, llegir-lo. Així que en això estem, de camí amb Males arts.

[1]Clotxa:3 GASTR A la regió de l’Ebre, pa rodó buidat parcialment de molla i omplert principalment d’arengades i cebes, tomàquets i alls escalivats. Font: diccionari.cat

 


El passat diumenge l’escriptor andorrà Iñaki Rubio va guanyar el premi Joaquim Ruyra de narració dels premis Recull de Blanes. Precisament en l’any en què es commemora el 75 aniversari de la mort de l’escriptor, un andorrà guanya per primera vegada un dels premis més prestigiosos dels Països Catalans. Us oferim una narració inèdita d’aquest escriptor, que forma part de “L’altre costat del mirall”, el recull que li ha valgut el guardó.

Reflexos. Iñaki Rubio.

Des de fa més de deu anys, el Quim es lleva a la mateixa hora cada dia i va a peu cap a la feina. Treballa en un dels millors centres comercials dels Pirineus, uns grans magatzems ubicats a l’avinguda Meritxell, al bell mig d’Andorra la Vella. Allà l’han destinat a totes les seccions imaginables, des de tecnologia (venent consoles, televisors i mòbils) fins a alimentació, passant per la moda masculina, la cafeteria i el quiosc llibreria, però malgrat tots aquests canvis ha acabat tenint una sensació de buidor rutinària que el desanima força.

És veritat que la feina no l’apassiona però si no n’ha buscat cap altra és perquè ja li va bé. A vegades, a més a més, hi ha alguna petita novetat, com al final de l’estiu passat, quan el van posar a vendre tota mena de material escolar a la secció temporal dedicada a la tornada al col·le. Al principi suportava amb estoica indiferència la canalla emocionada per aquella barreja d’il·lusió i d’incertesa davant d’un nou curs acadèmic, pel retrobament amb els amics i amb els mestres. Però uns dies més tard ja el va cansar tanta emoció per comprar llapis i llibretes de tots colors i va desitjar que els nens comencessin l’escola d’una vegada i així tornar a la plàcida normalitat de qualsevol altra secció.

Han passat els mesos, i l’única cosa que ha tornat a trencar la rutina és que aquest desembre l’han destinat a la secció dedicada al Nadal. En realitat tot el centre comercial està decorat amb motius nadalencs, massa i tot, segons els gustos del Quim, aspre de mena i de caràcter eixut. Troba que unes quantes garlandes i algun element decoratiu ja és suficient i que no cal excedir-se amb aquell desgavell delirant de llums pertot arreu, ni turmentar tothom amb les nadales angoixants que ressonen tot el dia al fil musical dels grans magatzems; per ell és ridícul posar un barret de Pare Noel a tots els maniquins (especialment innecessari en el cas dels de llenceria femenina), com també aprofitar qualsevol racó inútil per posar-hi una mena de natura morta suposadament hivernal amb avets de cartró, trineus falsos i neu artificial.

A ell l’han posat a la secció especial dedicada a les joguines que els nens i nenes hauran de fer cagar al Tió a cops de bastó, o que demanaran al Pare Noel, o als Reis d’Orient, que en això el centre comercial no s’hi fica i respecta totes les inclinacions imaginables. Però ara ha tornat a passar-li el mateix que al setembre. Al principi s’ha adaptat molt bé a la nova secció, i fins i tot li ha fet certa gràcia mirar-se els catàlegs de regals, per conèixer els productes, i en un no res ha après a identificar el ventall de ninos, nines i jocs, endreçats per sexes i per edats; i és que en aquest sentit el comerç segueix sent molt tradicional. Però no li ha fet gens de gràcia haver de posar-se el mateix fotut barret de Pare Noel que duien els maniquins i a mig mes ja n’està fart de la Hello Kitty, les Monster High, els superherois amb els calçotets per fora de les malles i la resta de bajanades d’importació i amb noms impronunciables. De nens sobreexcitats, consentits i mocosos que tot ho remenen i ho desendrecen, també n’està fins al capdamunt, i ha de mossegar-se la llengua per no dir alguna animalada als pares i mares que porten els fills a la botiga com si hagués de ser una guarderia o un parc d’atraccions. Quan hi van amb els nens, ho miren tot, ho remenen tot però mai no compren res. Cada tarda surt més emprenyat de la feina i se’n torna a casa mossegant renecs impossibles i confessant una tírria profunda al Nadal. Tot i que no se n’adona, quan es treu el capell nadalenc el rebrega com si l’escanyés, i si mai hagués de fer cagar el Tió, li fotria una bona batussa només d’imaginar-se alguns clients o alguns companys especialment repel·lents amb qui li ha tocat compartir secció.

Però un bon matí de desembre se li obre de sorpresa l’oportunitat única de fer campana a la feina sense que ningú no el trobi a faltar. Al principi no s’ho podia creure, però no ha dubtat a aprofitar una ocasió tan extraordinària. Com cada matí el despertador ha esguerrat el millor moment del seu somni i ha anat d’esma cap al lavabo. Se sent cansat, desmotivat. No li ve de gust, però ha d’afaitar-se. Normes de l’empresa. Es mira al mirall i veu que té una aparença lamentable, fa ulleres i es veu tristot. Sospira i, mentre frega el vidre embafat, pensa que tant de bo no li fes falta anar a la feina. Aleshores, com si fos el geni sortit d’una làmpada meravellosa, veu que quan comença a passar-se la Gillette, el reflex del mirall se’l mira tot dret, quiet, amb el gest congelat de fa un moment i l’espuma encara a la mà. Espantat, automàticament s’incorpora i recupera la mateixa posició que al vidre, tanca els ulls i fa que no amb el cap. Torna a mirar-se i afortunadament la imatge que veu reflectida coincideix un altre cop amb el seu posat, però quan s’apropa per fer una nova passada amb la fulla d’afaitar, veu d’esquitllentes un reflex hieràtic, que se’l mira amb certa condescendència.

—Realment avui fas mala cara —li diu l’home del mirall, que du el mateix pijama de ratlles.

—Què? Com? —pregunta desconcertat el Quim, conscient que ell ha pensat el mateix sense obrir la boca.

—Deixa-ho córrer. Mira, si vols, torna-te’n al llit i avui ja hi vaig jo, al centre comercial —li respon paternalment el seu propi reflex.

Desconcertat, mig adormit encara, el Quim deixa la fulla d’afaitar i es frega els ulls al·lucinat.

—Però qui… —murmura.

—Sí, home, soc jo, és a dir, tu —el reflex del Quim es mostra comprensiu amb la sorpresa i els recels inicials del veritable Quim i li assegura que ningú no notarà res.

Qui no aprofitaria aquesta oportunitat? Es posen ràpidament d’acord. El Quim se’n torna al llit, desconcertat perquè encara no té clar si és un malson o és que la pizza congelada del sopar se li ha posat malament i li està provocant al·lucinacions. Per la seva banda, el reflex acaba d’afaitar-se, es vesteix amb la roba del Quim original i abans de sortir de casa s’acomiada amb naturalitat.

El pobre Quim passa el dia sense sortir del pis, amoïnat, esperant d’un moment a l’altre la trucada del responsable de recursos humans per demanar-li alguna explicació sobre la seva absència a la primera planta del magatzem, on hauria d’estar venent peluixos del Mickey i la Minnie, o la col·lecció de Cars, l’estrella de la temporada entre el públic masculí a partir de cinc anys. Per si de cas li telefona algú de la feina, es prepara una excusa: dirà que es troba molt malament, que pateix nàusees i marejos tot el dia, amb una estranya sensació de vertigen tan forta que no s’ha atrevit ni tan sols a sortir de casa per anar al metge. Però no rep cap trucada i al vespre arriba el seu reflex tot content perquè ha passat un dia excepcional, integrat en un món d’il·lusió i alegria, feliçment alliberat de la monotonia del mirall del lavabo. Acorden repetir l’experiència.

L’endemà, el Quim salta del llit i se’n va directe al lavabo, on, impacient, l’espera el seu reflex, net, afaitat i ben pentinat, preparat per sortir al carrer a l’hora indicada. Aquesta vegada el propietari del mirall espera fins a l’hora d’obertura dels grans magatzems, i quan veu que no hi ha trucades, decideix tornar-se’n al llit a mandrejar sense saber que el seu homònim, de tan content que està de fer amics, s’està guanyant tots els companys. Mentre l’un fa el gos a casa, observant per la finestra com comença a borrufar i imaginant el fred que fa al carrer, l’altre gaudeix del caliu de les relacions personals en un ambient endolcit, nadalenc; i els altres treballadors, malgrat que externament no noten cap canvi, el troben tan millorat, tan simpàtic i agradable, que li fan comentaris d’aprovació per animar-lo a seguir suavitzant els angles d’un caràcter difícil, fins que algú li diu que està irreconeixible. Sense saber-ne les raons, els companys adverteixen que el comentari l’incomoda, per això, per fer-se passar les penes junts, el conviden a fer un beure quan pleguin de la feina.

S’acostumen a una certa rutina de substitucions. L’única precaució que ha de prendre el Quim és evitar que el vegin pel carrer, i per això, amb els freds hivernals, s’habitua a quedar-se a casa jugant a la consola i passant l’estona navegant per Internet, en pàgines de tota mena. En canvi el seu homònim gaudeix d’una vida social insospitada. Viu i treballa amb la il·lusió del novell, amb la plenitud de qui sap que es troba en els millors anys de la seva vida, i amb la seva actitud demostra que tot es pot fer més bé si es fa amb empenta i un somriure a la cara, que tots podem oferir la millor versió de nosaltres mateixos. Al seu voltant la gent s’encomana d’aquesta vitalitat engrescadora, ell desplega tot el seu carisma i si hi hagués un premi per a l’empleat del mes, l’hauria guanyat per golejada.

En un no res, l’altre Quim fa amics entre els companys de feina i cada vespre torna més tard perquè amb la seva simpatia transparent s’integra sense problema en la colla que acostuma a fer una cervesa quan tanquen els magatzems. Aquest any el conviden al sopar d’empresa, cosa extraordinària, i és que, paradoxalment, tots volen emmirallar-se en el seu entusiasme i el seu optimisme malgrat les dificultats del moment. Participa per primera vegada en el joc de l’amic invisible, organitzat entre els treballadors, i ho fa amb una passió cristal·lina que contagia tothom. Accepta encantat el regal que li ha tocat, una discreta i original polsera de cuiro trenat d’origen celta; segons la companya que confessa il·lusionada haver estat la seva amiga invisible, el braçalet en qüestió ajuda a estar de bon humor.

L’homònim del Quim, agraït, se la posa i a la nit entra triomfal a casa. Però el Quim autèntic, que com més va, més es tanca en si mateix, mostrant-se cada cop més esquerp i més envejós del seu propi reflex, no pot tolerar que el suplanti d’aquella manera i que accepti el regal d’una companya a qui el veritable Quim mai no ha pogut suportar. Discuteixen amb força i al final l’amo del mirall s’imposa i obliga la seva còpia a restar reflectida al vidre del lavabo.

Ufanós, malcarat, l’endemà al matí és el veritable Quim qui va al centre comercial, però els seus companys, que no havien notat cap diferència entre l’original i la còpia, no entenen aquell canvi sobtat de caràcter i actitud. Sense saber-ho, li deixen molt clar que s’estimen més l’altre Quim. Quan s’acaba la jornada, surt dels magatzems enrabiat: el seu reflex l’ha substituït tan bé que ara no té més remei que esforçar-se a ser agradable, simpàtic, atent i servicial, i d’entrada, emprenyat com està, no li ve de gust fer altra cosa que trencar el mirall del lavabo en mil bocins i així desfer-se d’aquella mena d’àlter ego que està a punt de destruir-lo.

No té cap intenció d’anar a casa per no coincidir amb la seva rèplica, així que deambula pels carrers, mirant d’evitar els aparadors per on sembla que el segueix la seva imatge reflectida. També se’l troba als bassals, que trepitja amb ràbia per desfigurar el seu jo tou i aquós. Entra en algun bar, pren un parell de copes i al final se’n torna cap al pis. Puja per les escales, per evitar de trobar-se amb ell mateix al mirall de l’ascensor, i quan arriba a dalt tanca decidit la porta del lavabo, que havia quedat mig oberta. No vol enfrontar-se al seu propi reflex.

A l’hora d’anar a dormir, el Quim creu que és absurd no entrar al bany a rentar-se les dents. Al cap i a la fi és el seu lavabo, pensa, emfatitzant el possessiu. Però la seva imatge reflectida se’l mira amb suficiència, sense ni tan sols agafar el raspall. El Quim no suporta aquella actitud i s’hi encara. Comença uns discussió que de seguida puja de to, el propietari del mirall li clava l’índex al pit acusant-lo de vés a saber què, i l’altre s’hi torna sense embuts, el Quim s’esvera i estúpidament, absurdament, mira d’empentar el seu contrincant, s’agafen pels braços, cadascun d’una banda del mirall, i de sobte, quan l’original intenta empènyer amb més força, la còpia l’esquiva, l’autèntic Quim perd l’equilibri i cau dins el mirall mentre, amb una agilitat meravellosa, com una Alícia alliberada, l’apòcrif Quim aprofita el moment, reacciona ràpidament i salta enfora. Ara és el Quim qui ha quedat atrapat en les dues dimensions del vidre i el seu reflex fa un pas enrere dins del lavabo, sorprès. Hi ha un silenci llarg i fred que recorre les quatre cantonades del mirall on s’estan mirant els dos Quims, l’original atrapat i la còpia alliberada. Empresonat, el Quim de debò, des de l’altre costat del vidre n’inspecciona tots els racons amb les mans, desesperat, provant de trobar algun punt tou per on fugir i recuperar la seva vida. El seu homònim emancipat se’l mira perplex, amb la polsera celta al canell, i comença a somriure en imaginar un horitzó de llibertat permanent.

Al final, el reflex independent reconeix que en una cosa sí que es va equivocar, i és que d’alguna manera tothom havia notat el canvi.

—I em prefereixen a mi —sentencia.

Després tanca la porta i se’n va.

© 2013 Iñaki Rubio. Tots els drets reservats

(En aquest enllaç també podeu consultar el mateix conte des de la plana Web de l’autor: http://www.inakirubio.com/reflexos/)

————————————————————

La nostra primera entrada és la traducció d’una rondalla d’Emmanuïl Roïdis d’Antoni Góngora, professor de grec antic a l’IES Mossèn Alcover de Manacor. L’autor ens adverteix que “l’agullonada irònica del final de la narració s’adiu perfectament amb la situació actual de l’ensenyament, especialment a les Illes”. 

(En aquest enllaç, teniu accés a la rondalla en PDF: milia17-06-13introduccio )
INTRODUCCIÓ 

Emmanuïl Roïdis (Siros, 1836 – Atenes, 1904) és una de les figures més destacades i controvertides de la literatura grega del segle XIX —la ment més oberta de la segona meitat del segle dinou, per dir-ho amb paraules del professor Maronitis. Es tracta d’un intel·lectual erudit, crític, polemista, traductor i literat, d’esperit liberal i cosmopolita, poliglot i gran coneixedor de la literatura europea contemporània. Segurament en aquest darrer aspecte només es pot comparar amb l’escriptor coetani Dimítrios Vikelas, també de Siros.

Si bé se’l coneix fonamentalment com l’autor de La Papessa Joana[1] (1866), la seva única novel·la i motiu principal de controvèrsia al voltant de la seva figura, també és cert que alguns crítics, com Nikos G. Politis[2], consideren més acabades des del punt de vista literari algunes de les seves narracions, concretament aquelles que va escriure en el període final de la seva vida, aclaparat per l’estretor econòmica i la sordesa, i que tenen en comú, entre altres coses, l’ambientació a la seva illa natal, Siros, i el caràcter aparentment autobiogràfic que els dóna la narració en primera persona.[3]

La rondalla Na Pomera, malgrat pertànyer en aquest període final de la seva producció, és un cas excepcional en el conjunt de la seva obra: és l’única escrita en dimotokí, en llengua popular. Com que no vull atabalar el lector amb la qüestió del conflicte lingüístic grec i l’aparent contradicció de Roïdis, que defensa aferrissadament la llengua popular, però escriu en llengua purista, em limitaré a subratllar el fet que hagi triat el gènere rondallístic per a aquest relat. El lector pacient veurà com es va desplegant la narració seguint més o menys els cànons d’una rondalla, fins que finalment, com si ja no pogués resistir-ho més, amolla l’agullonada penetrant i enverinada de la seva ironia.

Na Pomera[4]

Jesús digué:

«Deixeu que els infants vinguin a mi».

(Evangeli segons Lluc 18,16)

Una vegada era una nena que vivia en un poble de la Magna Grècia, de tan bon cor i tan graciosa, que tothom se l’estimava. Encara que no era rica, sempre trobava la manera d’ajudar els pobres. Tot allò que li donaven ho compartia amb ells, i quan les seves mans eren buides, el cor i la boca sempre els tenia plens de bons sentiments i de bones paraules per consolar-los. I no només se l’estimaven els homes i els animals domèstics, sinó fins i tot els ocells del bosc. Quan la veien passar, baixaven dels arbres i la seguien com gossets perquè els donés la meitat del seu pa.

Li deien Pomera perquè l’havien trobada un matí d’abril sota un pomer coberta de les flors blanques que el vent havia espolsat durant la nit.

El matrimoni vell que l’havia adoptada era tan pobre que el que guanyaven, la vella cosint i el vell tallant llenya, amb prou feines arribava per no passar gana. Na Pomera feia tot el que podia per ajudar-los. Recollia al bosc maduixes silvestres, violes i altres flors i les oferia als passants amb un somriure tan dolç, que rarament li negaven una moneda de cinc cèntims aquells que en tenien per donar-l’hi. Però aquests no eren molts en aquell poble humil, i el pa i les castanyes que menjaven el vell i la vella sempre eren inferiors a la seva gana, i encara era més petita la part de na Pomera, ja que la compartia amb els pobres i els ocells.

Na Pomera tenia disset anys quan, una nit que els seus pares adoptius creien que dormia, va sentir el vell que deia a la seva dona:

«No sé que serà de nosaltres, si Deu no fa un miracle per ajudar-nos. Cada dia minva la quantitat de llenya que puc aixecar amb la meva esquena vella, i tu ara necessites cinc dies en comptes de tres per teixir un mitjó. Na Pomera menja poc, però li agrada compartir el pa amb els pobres i els ocells. Estic pensant què passarà quan tanquem els ulls a la llum d’aquest món. Si fos un o dos anys més gran, l’enviaria a la ciutat perquè s’hi faci un lloc. Assenyada i treballadora com és, trobaria fàcilment una bona col·locació, i no oblidaria els pobres que l’han criada, quan jo ja no tingui força per tallar llenya ni tu dits per teixir».

Na Pomera va fingir que no havia escoltat res. Al matí, però, es va aixecar abans que es fes de dia; va fer un bolic amb les quatre coses que tenia, va fer el cor fort, es va eixugar els ulls que vessaven a raig fet i va anar a acomiadar-se de la parella d’ancians. També van plorar ells, però després van pensar que era una manifestació de la voluntat de Déu que na Pomera hagués pensat el mateix que ells la mateixa nit. La van deixar marxar, doncs, després de donar-li molts petons, la seva benedicció i una coca perquè mengés pel camí.

Tot el poble la va voler acompanyar durant una hora de camí fins a la Font Freda. Fins i tot la van seguir fins allà un cec arrossegat pel seu gos i dos invàlids amb crosses. També la van acompanyar cabres, xais, gallines, oques, ànecs, galls dindi i galls, perquè tothom, homes i animals, se l’estimaven i els afligia la separació.

Mentre veia de lluny el comiat amb el mocador dels dos vells, na Pomera procurava tenir valor; però, quan va deixar de veure’l, va sentir per primera vegada que estava tota sola al món. La va envair la pena i les llàgrimes li van començar a negar els ulls. Va caminar durant tot el dia sense aturar-se ni tan sols per fer una mossegada a la coca. Les penes del cor omplen com el pa l’estómac buit dels desgraciats.

Després de caminar deu hores senceres, va seure sota un castanyer a descansar. Però amb prou feines no s’havia assegut que la van espantar dos trets d’escopeta i els lladrucs roncs d’un gos. Es va girar per veure què passava i va veure un núvol d’ocells que fugien esporuguits.

—Veniu al meu costat, va cridar, veniu ràpid a amagar-vos en aquest bardissar. No tingueu por, jo us salvaré, si no em mata a mi també el caçador, si no em menja el gos.

Els ocells li van reconèixer la veu, es van reunir al seu voltant i es van afanyar a entaforar-se sota les branques baixes, apinyats l’un vora l’altre, i na Pomera sentia aquell centenar de petits cors fent tac-tac com els rellotges al taller del rellotger.

En aquell moment va aparèixer el caçador amb el gos, un animal terrible de pèl groc, amb dents punxegudes i ulls vermells que brillaven com carbons encesos.

—Noia, li va demanar, que has vist passar per aquí ocells o algun altre animal de caça? Des de bon matí que corro i encara no he matat res. Et donaré aquesta moneda de plata, si em mostres el bon camí.

Mentre parlava el caçador, el gos continuava lladrant i el cor dels ocells bategant més fort, i la posta de sol vermella feia brillar la moneda de plata com si fos d’or.

—Has fet bé de preguntar-me, va respondre na Pomera. Poc abans de venir tu, he vist una bandada de perdius que volaven cap al nord, un cabirol que fugia cap a l’est i una parella de faisans cap a l’oest. Tens per triar, doncs, però no pots perdre temps, si els vols aconseguir.

El caçador li va donar la moneda i va partir en direcció est, però el gos no volia marxar, entossudit a ensumar les branques, a lladrar i a mostrar les seves dents terribles. Llavors na Pomera va pensar donar-li la coca perquè es calmés; el seu amo li va donar una puntada i només llavors aquell animal dolent es va decidir a seguir-lo, però no de bon grat, sinó que continuava amb els lladrucs, com si li digués al caçador que era una vergonya que a ell, una persona adulta, l’enganyessin les noies.

Quan el caçador va desaparèixer lluny al bosc i es va deixar de sentir el crit del gos, els ocells van sortir de l’amagatall i no sabien què fer per mostrar el seu agraïment a na Pomera. Se li posaven a les espatlles, li cantaven el gràcies a l’orella, la ventaven amb les ales i, amb els becs, li petonejaven les mans, els llavis, les galtes i els coll.

Els frifrits i els pinsans borroners es van separar per anar a dur-li cireres, gínjols, móres i groselles per sopar, mentre que els pardals i els falcons pelegrins li preparaven un matalàs tou de fulles de castany, menta i espígol per dormir. Després que va resar la seva oració i es va estirar en aquell llit perfumat, la van tapar amb falgueres perquè no agafés fred i es van ajocar als arbres del voltant per protegir-la.

Al matí la va despertar la diana de l’alosa i els altres ocells hi van anar a donar-li el bon dia. Un cop acabat el cant general, prengué la paraula (perdó per l’expressió) l’orador melodiós, el rossinyol, i li va dir el següent en la llengua dels ocells que na Pomera entenia bé i parlava una mica.

—Ahir ens vas dir que anaves a la capital a cercar la fortuna i avui de matí hem sabut per una garsa que es presenta una oportunitat única per agafar-la per la barba. El rei, que va enviduar fa dos anys, s’ha cansat de la grandesa, la glòria, les riqueses i de tot allò que la gent li enveja. És tal l’avorriment i la tristor que té, que ha arribat a prometre la meitat del Regne a aquell que aconsegueixi fer-li passar una sola hora sense badalls ni sospirs. Molta gent de totes les bandes de món han vingut a provar. La prova serà aquesta nit i fins a la capital només hi ha cinc hores de camí. Aixeca’t, doncs, Pomera, i arregla’t per anar al palau a guanyar el premi. T’acompanyaré amb alguns altres ocells i et diré a cau d’orella què has de fer.

 —Ocells estimats, va respondre na Pomera, teniu bon cor, però no massa coneixement. Em demaneu que m’arregli sense aturar-vos a pensar sou els únics a qui Déu va adornar amb plomes vistoses. Jo només tinc aquest vestit vell que porto. Amb això voleu que vagi perquè m’admirin la cort i el rei?

—Els ocells no són tan beneits com creu la gent, va respondre el rossinyol. No et diria que t’arreglessis, si no ens haguéssim preocupat de preparar els abillaments. Som amics amb els cucs de seda i els hem posat a treballar tota la nit perquè et facin aquest vestit com no n’hi ha d’igual al món.

Llavors van portar un vestit de setí blanc d’una peça, que duia brodada la primavera amb totes les seves flors i el cel amb totes les seves estrelles.

—Jo, va dir l’abellerol, he corregut tota la nit per trobar-te aquesta rosa blanca perquè te la posis als cabells.

—I jo, va dir el pinsà borroner, he recollit gotes de rosada i t’he fet un collar que brilla més que els diamants.

—I jo, va dir la cuereta, et duc aquest ventall, que, per fer-lo, cada ocell ha donat la ploma més bonica que tenia.

Quan es va posar aquells ornaments únics, na Pomera va aparèixer tan bella que els ocells, tots plegats, van començar a lloar la seva gràcia extraordinària. Només ella seguia intranquil·la i pensarosa.

—Què passarà amb mi, va dir, quan em parli el rei i se n’adoni, tan bon punt digui les primeres paraules, que sóc una pagesa de muntanya que no sap res del món?

 —No et preocupis, va respondre el rossinyol. Aquesta amiga meva que veus aquí prop meu, la cornella, fa cent vint anys que té el niu al sostre del palau i sap el que s’hi veu i el que s’hi amaga. L’he portada a propòsit perquè t’instrueixi. En una hora t’ensenyarà el suficient com per ensenyar al rei on té la mà dreta.

Amb la moneda del caçador na Pomera va llogar un carro elegant i a les nou del vespre en punt es va presentar a la gran sala del palau. La bellesa del seu rostre i l’esplendor del seu vestit va fer tal impressió que les dones que no s’havien maquillat van empal·lidir d’enveja, i des d’aquell vespre es va veure quines s’empastifen i quines no.

El rei va baixar del tron i va anar a rebre-la, cosa que només havia fet una vegada en la visita de l’emperadriu del Llevant. Sense preocupar-se del protocol la va agafar de la mà i la va fer seure al seu costat, demanant-li de quin regne venia o si havia caigut del cel, perquè no creia que la terra pogués engendrar una dona tan bella.

Na pomera es va enrojolar i va respondre amb molta modèstia i gràcia que era una pobletana humil i que havia vingut a competir amb els altres pel premi.

—Has de saber, li va dir el rei, que estic tan tip i fastiguejat de tota diversió i solaç que ja res no em complau. Fan anys sencers que no ric. Tot em sembla insubstancial, fat, insípid i avorrit. Fins i tot la teva bellesa, que m’ha enlluernat, no ha curat el cansament i el tedi de la meva ànima. Espero que la teva habilitat per entretenir es mostri tan gran com la teva bellesa.

I, dit això, va ordenar que comencés el concurs.

Les seves paraules van espantar na Pomera, que no sabia com aconseguir fer riure aquell rei malhumorós. Hauria perdut el coratge, si en aquell moment no hi hagués acudit el rossinyol a cantar-li a cau d’orella: «No et preocupis, els ocells ho han preparat tot».

El primer participant que es va presentar venia de les terres d’occident, un famós prestidigitador o, com diuen els erudits, un escamotejador, tan hàbil, que molts el van prendre per bruixot i es va veure obligat a fugir del seu país, on en aquella època acostumaven a cremar els bruixots. Va endevinar la carta, l’as de piques, que el rei havia pensat, va fregir ous dins el barret del mariscal de palau i va enviar la perruca rossa de la Gran Dama a cobrir la calba del palafrener major. Després va aconseguir treure una corda de forca del nas del ministre de justícia i una petita llebre poruga de la butxaca del capità general. Tot anava bé, però el rei no havia rigut encara. Amb l’esperança d’aconseguir-ho, es va empescar la idea d’escamotejar la corona reial per coronar un cap de porc senglar que era col·locat al mig de la taula del sopar. Pel que sembla, però, el rei no estava de bon humor. En comptes de riure, va trobar que la broma no tenia ni suc ni bruc i va ordenar fer fora el bromista amb una bona puntada de peu a la part del subjecte que es troba per sota de l’esquena.

El segon participant era un filòsof seriós de barba blanca vingut d’Holanda. Aquest havia portat una màquina estranya amb una espècie de caldera de vidre damunt. La va obrir i va tirar-hi carbó triturat, una cullerada d’argent viu, un grapat de vidriol blau, una branca de romaní i un terròs de sal amoníaca. Ho va barrejar tot amb una cullera d’or i de seguida es va escalfar, es va encendre, va fer flama, després es va refredar, va cristal·litzar i la caldera es va trobar plena de diamants grossos com ous de colom. Tots els cortesans van quedar extasiats i totes les dames van allargar la mà per rebre un dels diamants que el savi d’Holanda va començar a repartir. El rei, però, es va enutjar de nou, va ordenar a les dames tornar el que havien pres i va dir en to irat al químic: «¿No has pensat, eixelebrat, que, si els diamants es converteixen en coses tan vulgars com les pedres, perdran el seu valor els meus, que són els primers del món, i si mai s’escau que necessiti diners, puc vendre’ls com vulgui? Fora d’aquí, i si mai tornes a fer diamants, et destrossaré la màquina i el cap».

El tercer era el científic principal d’un nou món que havia descobert un tal Colom, a l’altra banda de la gran massa d’aigua que anomenen Atlàntic. Aquest habitant del nou món havia aconseguit després de molts estudis i assajos tancar els rajos de sol dins d’ampolles que semblaven peres petites, però tan lluminoses que el rei i tots els cortesans es van enlluernar i obrien i tancaven els ulls com ratapinyades que el sol ha sorprès abans de ficar-se dins les seves coves. Després de mig encegar la gent, el científic va començar a explicar com aquelles peres irradiants eren un nou sistema d’il·luminació i que amb la meitat de cost donarien deu vegades més de llum que l’oli, que llavors baixaria fins a una dècima part del seu preu, perquè ja només serviria per fregir i per amanir.

—No saps, desvergonyit, el va tallar el rei encès d’ira, que les terres del meu regne, les meves i les del meu poble, són totes oliverars, i ara véns tu a abaixar-nos el preu de l’oli! Fuig d’aquí que no et vegi, i si demà encara et trobes dins els meus dominis, t’untaré d’oli i et cremaré viu.

Quan va ser el torn de na Pomera tremolava tota veient com estava d’enfurismat el rei. Però el rossinyol li va tornar a cantar alguna cosa que li va donar coratge. Tots els ulls estaven posats damunt d’ella i el silenci era tan complet que es podia sentir volar una mosca o brollar una herba.

Aleshores na Pomera va donar l’ordre d’obrir les vint finestres de la sala. I tot d’una van entrar volant ocellets de tota mena i espècie, abellerols grocs, pinsans borroners vermells, alcions argentats, merles negres, tords multicolors, caderneres virolades, pinsans, durbecs, cueretes, rossinyols, mallerengues carboneres, mallerengues petites, aloses, còlits, cuallargues i capsigranys. Després de voletejar un o dos minuts d’ací d’allà al voltant dels llums i dels salomons, com ocells esbojarrats que eren, van formar un cercle gran. El rossinyol es va col·locar al centre marcant el ritme amb les ales a manera de director d’orquestra, i llavors es va sentir una simfonia inaudita tan dolça que es diria que l’havia composta la compositora del Paradís, santa Cecília. De totes les peces la que més va agradar va ser un quartet líric de pinsans que va fer plorar tothom, i el cant còmic de la garça, tan vivament entonat i saltironant, que tots els cortesans van començar a bellugar-se i a moure els peus com si se’ls haguessin omplert els mitjons de formigues.

—Balleu ara, ocells meus, va ordenar na Pomera.

Vint parelles de canaris van començar llavors a ballar un vals extraordinari, una cosa mai vista. Els dos ocells es mantenien abraçats amb una ala i amb l’altra volaven. Les parelles giraven com el vent i feien deu voltes a la sala. Després els puputs van ballar una quadrilla deliciosa a terra i encara més encertat va ser el cotilló amb totes les seves figures. En aquest van fer esclafir de riure tothom els escarafalls d’una cadernera arrogant a qui van presentar deu parelles de ball seguides i no li’n va agradar cap; els mirava amb menyspreu i deia que no amb el cap. L’onzè li va agradar i per demostrar-li-ho li va donar una mosca que acabava d’agafar. Aquell la va engolir i després va abraçar la seva parella i va començar a fer giragonses amb gràcia i art únics.

No acabaria mai si ho volgués explicar tot. L’espectacle es va tancar amb una pluja de flors rares que les orenetes havien dut de l’estranger. La més rara de totes era un lotus blau de l’Alt Nil, que na Pomera va oferir al rei.

Aquest ara era tot vitalitat i alegria. La sang li va pujar fins a omplir-li el seu rostre pàl·lid de color i els ulls llançaven espurnes. Sense aturar-se a pensar en la seva altesa ni en els seus avantpassats ni en què dirien els prínceps, ducs, generals, ministres i els bisbes que l’envoltaven, es va inclinar i va besar na Pomera al front, a les dues galtes i al mentó. Aquella besada en creu, segons deien, equivalia llavors a la Magna Grècia a un prometatge oficial. No puc dir si aquell prometatge va agradar a tots els cortesans o almenys a una cortesana. Tots, però, es van veure obligats si us plau per força a cridar: Visca la nostra reina! El mateix van cridar tots els ocells en la seva llengua, i, en veure que na Pomera plorava quan se n’acomiadaven, li van fer la promesa de venir a veure-la sovint.

Les noces van tenir lloc la setmana següent amb tota magnificència i pompa. Hi eren convidats també els pares adoptius de na Pomera, el vell i la vella, a qui l’alegria els va fer semblar deu anys més joves.

El rei, per tal que la seva dona estimada els tingués al seu costat, va cercar de trobar-los algun càrrec públic a la capital. Veient com era de prudent, estalviadora, frugal i ordenada en tot la vella, la va fer consellera d’Economia. El vell, però, era més difícil d’acomodar. L’home no sabia ni llegir ni escriure. El rei s’escalfava el cap per trobar com podia col·locar-lo, quan es va escaure que va morir el conseller d’Educació. Com que no tenia disponible cap altre càrrec li va donar al vell el del difunt, i és llavors que va néixer, i es conserva encara en molts llocs, el costum de donar la Conselleria d’Educació al més analfabet.

Diari Akrópolis, 1895


[1] Traducció d’en Toni Góngora: La Papessa Joana, Barcelona, 1998.

[2] Història de la literatura neohel·lènica, Atenes, 1978

[3] Traducció d’en Toni Góngora: Un marit de Siros, Lleida, 2002.

[4] Vaig sentir aquest conte moltes vegades a Itàlia durant la meva infantesa, l’essència, s’entén, no pas els episodis concrets. El vaig escriure sense la més mínima pretensió ni tan sols intenció de psikharisme estricte. (N. de l’A.)

El professor Antoni Góngora ha publicat les següents traduccions (Tots, clàssics del segle XIX grec):

 La papessa Joana d’Emmanuïl Roïdis, Edicions la Magrana, Barcelona, 1998.

Un marit de Siros d’Emmanuïl Roïdis, Pagès Editors, Lleida, 2001.

Moscov-Selim de Geórgios Viziïnós, dins Contes, Edicions de 1984, Barcelona, 2006.

L’Assassina d’Aléxandros Papadiamandis, Editorial El Tall, Palma de Mallorca,  2009

Amor damunt la neu i altres narracions d’Aléxandros Papadiamandis, Amazon [Versión Kindle], 2012

Passejades per Atenes d’Emmanuïl Roïdis Amazon [Versión Kindle], 2013


 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: