- Secció patrocinada per la llibreria Al·lots
Recomanacions de Nadal per Bearn
(la llibreria Al·lots de Barcelona canvia la seva fesomia i fa les seves recomanacions de Nadal)
Aquest nadal esperem que sota el tió, l’arbre o les sabates molts nens i nenes trobin llibres. Aquí us deixem una bona sel·lecció de títols i idees per si hi ha algú una mica despistat.
Per als més petits de casa
–El món dels Animals. Emma Schmid. Edita La galera. Un gran imaginari a on trobar i descobrir molts, molts animals.
–Al Parc i Viatgem, dos títols de la col·lecció acordió de Baula de l’autora Liesbet Slegers
Àlbums il·lustrats per a tots
–Els minipops del Xavier Salomó i la Meritxell Martí editats per Combel. Caputxeta i els tres porquets fet en petit format i en pop up. Perquè una bona biblioteca es comença amb els clàssics.
–El pirata de les estrelles. Albert D. Arrayás. Edita Babulinka Books. Un conte per parlar de l’amistat i l’empatia.
–La por del Passadís. Raimon Portell. Il·lustrat per Sergi Portela. Edita Animallibres. La por s’amaga a l’habitació del final del passadís. Què podem fer per evitar-la?
–En Jan i en Pep fan un forat. Marc Barnett. Il·lustrat per Jon Klassen. Edita Joventut. Un llibre per parlar de l’absurd, i per pensar… molt.
–La petita Amèlia es fa gran. Elisenda Roca. Il·lustrat per Paula Bonet. Edita Combel. Què ràpid que es fan grans i allò que era immens, ara no ho és tant.
–Quin caos d’habitació. Xavier Salomó. Edita Cruïlla. Per parlar d’ordre, desordre i relacions familiars. I per jugar.
Narrativa. Primers lectors i els que ja comencen a estar enganxats a la lectura
–La màgia del Pare Noel. Pep Molist. Il·lustracions de Ximena Maier. Col·lecció Capsa de contes. Lletra lligada. Edita Baula. Com és que pel carrer hi ha més d’un pare Noel? Com fa per repartir els regals en una sola nit quan tothom dorm? En Pep, que és un savi que coneix moltes respostes, ens ho explica amb la seva tendressa infinita.
–L’Agus i els monstres. 1-Arriba el senyor Flat 2-Salvem el Nautilus. Jaume Copons i Liliana Fortuny. Combel. Un nen com tots els nens i un monstre ben particular: el monstre dels llibres que està despert si llegim amb ell i sinó es posa a dormir.
–Bru Artiac. Operació Gertrudis. Enric Gomà. Il·lustracións de Artur Laperla. Edita Cruïlla. La iaia Gertudris ha tocat el dos i la família del Bru la buscar per tot el territori. Tot explicat pel gos de la família, en Grumoll.
–50 oficis esbojarrats. Carles Sala i Vila. Col·lecció el vaixell de vapor Taronja. Cruïlla. Si voleu buscar oficis que ningú ha fet abans, aquest és el vostre llibre. Des d’acotxador fins a xucla gambes. Amb les seves virtuts i dificultats. Per riure molt i gaudir.
–Jan Plata. La mort i la Violeta. Josep Lluis Badal. Amb il·lustracions del Jordi Lefebre. Edita La Galera. La tercera part de les aventures d’aquest noiet fill de pirata i sirena. Com ens agrada!
–Catherine. Patrick Modiano. Il·ustrat per Sempé. Edita Blackie Books. Recuperar aquesta meravella ens fa especial Il·lusió. La novel·la infantil del Modiano, premi Nobel de Literatura del 2014, és una petita joia.
–L’Oriol Pelacanyes. Eva Santana. Il·lustracions del Jaume Bosch. Edita Baula. Arriba l’Oriol, un noiet conegut com nan capgrós, eh! Tú, que està decidit a deixar de ser un pelacanyes. Amb l’ajut de la seva amiga, la Lis. Només cal que la família ho posi més fàcil. Grans estones de riure i una mirada fresca sobre el món dels menuts i dels adults.
–Quin fàstic de fama. 1-Som Autèntics. 2-No ens emboliquis. Anna Manso. Il·lustracions de la Bea Tormo. Edita Cruïlla. Ai la fama, la fama. Voleu conèixer l’altra costat de les bambalines. Acompanyats de la Raquel i la seva colla, desvelarem les llums i les ombres del món de la televisió.
Per a joves lectors
–El costat Fosc. Sally Green. Océano gran travesía. 1 part de la trilogía a on la veu narrativa, en Nathan, un jove fill d’una bruixa blanca i del més poderós bruixot negre, fan que et quedis enganxat tot passant les pàgines.
–Els límits de la vida. David Bueno, Salvador Macip, Eduard Martorell. Edita la Galera. Una nit, la Lara es debat entre la vida i la mort, i es pregunta sobre el que som per dins. Una nit que canviarà la seva vida.
–Fario. Santi Baró. Premi Gran Angular 2014. Cruïlla. L’Andrea no és una adolescent fàcil. Necessita temps i posar totes les peces del trencaclosques familiar al seu lloc. A qui no l’ha passat?
–Més o menys Jo. Miquel Duran. Bridge. Ja m’agradaria a mi escriure una primera novel·la amb aquesta veu narrativa. Un noi, una família. La construcció d’un mateix.
El cor fort d’un nen de set anys il·lustra una samarreta solidària amb la Marató
Un dels actes solidaris més entranyables de les festes nadalenques és La Marató de TV3, que amb el temps ha ultrapassat l’àmbit purament televisiu i s’ha convertit en quelcom que implica de moltes maneres l’anomenada “societat civil”. Enguany, la Marató es dedica a les malalties del cor i els diners que es recullin seran per a la investigació de les cardiopaties.
En Teo Mariño Peñafiel en sap una mica d’aquestes coses perquè quan era ben petit, amb només sis mesos, va ser intervingut al cor. Ara en té set i mig i està molt i molt bé i de sobte li va arribar un encàrrec especial: dibuixar un cor fort.
I quin era l’objectiu d’aquest simpàtic cor amb els braços ben musculats i la cara somrient? Doncs convertir-se en el protagonista d’un seguit de samarretes solidàries per a la Marató, amb talles que van des dels sis mesos fins als deu anys i que tenen un preu de venda de 21 euros.
“L’objectiu és aconseguir doblers per a la investigació de les malalties del cor”, assegura en Teo, que ja ha fet altres dibuixos per a les samarretes que comercialitza el seu pare i que té força traça amb els llapis de colors.
La samarreta solidària amb La Marató es pot comprar a garabatisse.com i també a la llibreria Al·lots. Una llibreria venent aquesta samarreta? Doncs sí, perquè encara que sembli increïble, aquesta història neix d’una amistat forjada en un parc on els petits de cada família van propiciar l’amistat dels pares. Ara han ajuntat esforços perquè el cor del Teo arribi a més gent i els investigadors comptin amb més recursos per investigar les malalties del cor.
S.BENNASAR.
La Petita Orquestra, una joia de tardor
Tot i que el llibre que avui recomanem a la secció infantil i juvenil de Bearn va aparèixer el passat mes de setembre, hem esperat a l’arribada de la tardor per parlar-ne. El motiu? Doncs que La petita orquestra és una proposta d’allò més interessant per compartir en família una vegada que les pluges i el mal temps obliga a quedar-se a casa. Però què és aquest llibre? Doncs moltes coses a la vegada: un treball magníficament il·lustrat per la Judit Canela, un llibre de cançons recollit per l’Anna Aran i l’Agnès Aran, i sobretot sobretot una magnífica proposta d’activitats per construir en família (o a l’escola) els instruments d’aquesta petita orquestra: senzills, barats i casolans.
Quins són aquests instruments: doncs maraques, cascavells de mans i de peus, castanyoles, guitarra, pandereta, timbal de mà, trompa i harmònica. Cada un d’ells s’associa a una cançó tradicional de la qual es té la lletra i la interpretació il·lustrada i a més a més al llibre hi ha un link des d’on pots descarregar-la.
La proposta és molt original, perquè permet recuperar cançons tradicionals, tenir-ne la lletra i les il·lustracions que l’acompanyen i a la vegada és un llibre que incita a la creació manual per després estimular una activitat física, és a dir, és un llibre de llibres que val molt la pena i que pot ser una de les propostes infantils més interessants de la temporada.
La Petita Orquestra
Anna Aran i Agnès Aran
l·Lustracions de Judit Canela
Cruïlla
SEBASTIÀ BENNASAR.
Uns inicis fulgurants
Pirates, sirenes, mariners a l’abordatge. Segur que molts de nosaltres hem gaudit mil vegades amb les aventures d’aquests personatges que poblen la nostra imaginació lectora, però també els món dels somnis, on tot pot ser possible, on totes les regles poden canviar-se i subvertir-se. L’editorial La Galera va apostar el passat 2013 per editar dos llibres molt especials que han tingut continuïtat el 2014. Es tracta de La crida dels pirates, de Josep L. Badal i protagonitzada per Jan Plata i de El llibre de morfeu, novel·la a quatre mans de Ricard Ruiz Garzón i Àlex Hinojo, que obre la sèrie Guardians de somnis. El primer va guanyar la cinquantena edició del premi Folch i Torres i com que les dues sèries tenen continuïtat hem decidit fer un petit viatge als seus orígens.
Què tenen en comú aquestes dues obres? Podria pensar-se que a priori són dos mons bastant separats i que és poc el que els uneix més enllà de forma part de la gran família de la LIJ (Literatura Infantil i Juvenil). Però no és cert. Les dues novel·les tenen un punt en comú molt fort que és l’homenatge explícit i implícit que els lectors reten als llibres que els van marcar en el seu moment, els llibres que fan lectors (i que desgraciadament en molts de casos semblen bandejats de les escoles o estar abocats a la seva lectura en les generalment abominables versions adaptades).
En el cas de Josep L. Badal (autor també de la joia de Els llibres d’A que tractarem properament), les novel·les que s’hi veuen reflectides són, en general, totes les d’aventures marineres i marítimes, i molt especialment L’illa del tresor, d’Stevenson. En el cas de l’inici dels Guardians de somnis les influències estan més repartides, però hi podem trobar des de La història inacabable de Michael Ende fins a les obres de Lewis Carroll, entre moltes altres.
I quins altres punts tenen en comú? Doncs que les dues estan ben escrites i que ambdues tracten els lectors de forma intel·ligent, partint de la base (encertadíssima) que els lectors ideals de Literatura Infantil i Juvenil només són joves, no beneits. Badal opta per actualitzar la figura dels pirates, però sense descuidar els mites de les sirenes, les grans històries de navegacions i l’èpica necessària, des dels Argonautes fins als Lusíades; mentre que el tàndem Ruiz i Hinojo exploren el mite dels mons paral·lels i de les seves connexions i el de la desaparició d’un dels dos si es perd la capacitat d’imaginar o de somniar. Per tant, dues propostes de lectura molt interessants que fan que els més menuts gaudeixin de les propostes que potser els semblen noves, i que els grans es retrobin amb els seus clàssics de sempre. Dos llibres que obren sèries que esperem que siguin llargues sempre i quan la qualitat sigui igual o superior a la proposta inicial i que es devoren amb passió.
SEBASTIÀ BENNASAR
La crida dels pirates (sèrie Jan Plata)
Josep L.Badal.
La Galera, 2013.
El llibre de Morfeu (sèrie Guardians de somnis)
Ricard Ruiz i Àlex Hinojo
La Galera, 2013.
Pau Joan Hernàndez i la gran literatura juvenil
Diuen els que en saben que el problema no és que els nostres adolescents deixin de llegir perquè sí, sinó que el problema és què els hem fet llegir perquè avorreixin la lectura. El diagnòstic és bastant encertat i per això és tan important que es publiquin llibres com La balada del funicular miner, de Pau Joan Hernàndez, guanyador del premi Gran Angular 2013 i publicat per l’editorial Cruïlla el passat mes d’octubre.
El llibre d’Hernàndez (Barcelona, 1967), un dels autors que millor coneix el gènere i el públic per al qual escriu, ens presenta l’arribada a un poble de muntanya de l’Alda, una dona forta que és coixa i que és la nova professora de matemàtiques de l’Institut. I al mateix temps ens endinsa en la història de quatre nois que formen un mateix grup de música i on el passat juga males passades; en la d’un empresari voluntariós que cria les gallines de la millor manera possible perquè ponguin els millors ous; en la d’una vella trementinaire i també en la d’un manescal que es desviu pels animals que ha de sanar. I és clar, en la de la bèstia, la fera que a les nits comença a matar despietadament.
A La balada del funicular miner també hi ha antigues llegendes, històries i reptes d’escalades ben arriscades, de quan el poble en qüestió vivia gràcies a l’extracció minera. I sobretot s’hi respira el fred i la humitat, els carrers ombrívols i la reconfortant sopa de l’hostal on arriba l’Alda per passar-hi la primera nit.
Pau Joan Hernàndez ha sabut impregnar-se de la muntanya i del seus misteris i els seus ritmes per oferir-nos una narració molt rodona on destaquen la personalitat forta de les dones i la multiplicitat de temes que van descabdellant-se de la gran madeixa de l’autor i que entronca plenament amb temes de molta actualitat, però no es posa de relleu el joc de dicotomies entre ciutat i món rural de forma molt marcada, amb tot el seu atractiu. El lector, tingui l’edat que tingui, només pot quedar seduït per la història de La balada del funicular miner.
I és que la construcció dels personatges és molt interessant, però també ho és la dosificació de la informació i la capacitat d’adopció de múltiples focalitzacions que planteja l’autor, saltant de la fera als protagonistes del llibre amb una aparent senzillesa que és complicadíssima d’aconseguir però d’una efectivitat literària de primer ordre. Pau Joan Hernàndez és un narrador de primera i aquesta novel·la és rodona des del punt de vista narratològic, des del punt de vista del contingut i des del punt de vista de les emocions. Ara només cal desitjar-li molts de lectors. Aquest és un llibre que ajuda a crear-ne.
SEBASTIÀ BENNASAR.
La balada del funicular miner
Pau Joan Hernàndez
Cruïlla, 2013
Premi Gran Angular
205 pàgines.
ILUSTRATOR, QUAN LES IMATGES DELS LLIBRES PRENEN VIDA
El festival es va celebrar a la ciutat de Valladolid entre el 30 de juny i l’11 de juliol.
Entre el 30 de juny i l’11 de juliol passat es va celebrar a la ciutat de Valladolid la VII edició del festival internacional Ilustratour, dedicat a la il·lustració. Ilustratour ha estat més que una trobada d’il·lustradors, ha estat la guia perfecta per dibuixar un mapa interior, tal i com era el títol de les jornades celebrades el 4, 5 i 6 de juliol, i que eren el plat fort del festival.
Personalment ,el primer que em va sacsejar fou en Max, el gran dibuixant barceloní que ens ha regalat a Gustavo o a Peter Pank. Va parlar d’on resideix el misteri, i sense cap mena de dubtes, va afirmar que els monstres viuen en el nostre interior (Where the wild things are) Mai millor dit. Els ulls se’m van obrir com unes taronges. De cop, l’il·lustrador, s’humanitza, es despulla i obre la porta i ens convida a seure al sofà de la seva ànima i a prendre un te verd amb els seus monstres. Tu no pots fer menys, i tot els monstres prenen una tassa de te que encara fumeja.
Ens va parlar molt d’estil i aquí va ser on jo vaig dibuixar tot el mapa d’aquestes jornades. Va definir l’estil com a la mirada de cada creador sobre el món i per això és impossible de copiar. La mirada del Max sobre el món va anar canviant a mesura que els seus monstres l’angoixaven més o menys . I a partir d’aquí vaig anant descobrint els móns que veuen i viuen molts creadors.
Vaig descobrir el món de la gran il·lustradora Rotraut Sussanne Berner (alemanya, nascuda a Sttutgard l’any 1948), que ara, després de la mort del seu company vital s’ha transformat en editora. Ella ens va confessar “no sóc editora, em dedico a l’edició de llibres”. Va agafar el timó de l’editorial que va fundar el seu home, l’Armin Abmeier (http://www.tolle-hefte.de/) i ens va ensenyar a mirar l’amor i a estimar allò que et toca fer.
Després va arribar el moment de Katsumi Komagata a qui vam trobar molt recuperat i celebrem que estigui bé i amb ganes de continuar. La seva mirada sobre el món és serena, clara i sàvia. Va commoure a tot l’auditori amb el seu últim projecte. Comunicar i emocionar a partir del paper plegat amb mestria. Commoguda?, No el pas següent. La meva mirada sobre el món va anar canviat.
I va arribar el moment de Chris Haugton i el seu Made by Node (www.madebynode.com) un projecte que fa pont entre Nepal i el Regne Unit i des d’allà de cap a tot el món. Comerç just i il·lustració i compromís i ganes de que alguna cosa canviï. La seva mirada compromesa amb el món et convida a creure que es poden obrir nous camins.
El diumenge, malauradament, no vaig poder ser a la cloenda, però vaig gaudir de l’Arnal Ballester –premi nacional d’il·lustració- com a punt i final. Ell ens va fer un mapa de la feina del creador, i de com des de la més personal fins a aquelles més impersonals, la mirada sempre hi és present. I sempre ens ensenya un tros del món de l’artista. Sense paraules, com el seu llibre editat per Media Vaca, em quedo així davant de tot el que no es diu en una il·lustració.
El camí de tornada a casa el faig plovent i a dins meu plou tota aquesta mirada sobre el món. Em sento petita, amb ganes d’agafar un rotulador i de dibuixar per poder comunicar com veig el món i com la mirada dels altres ajuda a canviar el meu món. Il·lustrar és molt més que fer un dibuix, és la representació d’una petita parcel·la del món de cada artista que dóna la mà al lector per descobrir on s’amaguen els monstres.
PAULA JARRIN
Quan s’acaba la poció màgica
Segurament un dels principals mites de la nostra infantesa –juntament amb Tintin- sigui l’Astèrix. Aquell simpàtic gal menuts i ros, amb un ca encara més petit i amb un amic gran i gros amb un menhir a l’esquena, ens ha fet passar jornades memorables. Goscinny i Uderzo, pares de la criatura, mereixen ser als altars de generacions i generacions de lectors.
Passa, però, que la màquina ha de continuar engreixada i ha de continuar produint diners, i per tal que això passi ha de generar nous ingressos i nous àlbums. I així les coses, un cop desaparegut Goscinny el 1977 i ara jubilat Uderzo, s’han hagut de buscar dos substituts per a les noves aventures dels gals.
Les aventures d’Astèrix, llegides des de casa nostra, prenen un significat absolutament diferent que llegides des de França. El fet que el petit poblet estigui situat a la Bretanya –recordem que la nacionalitat bretona és una de les més durament reprimides per la França jacobina- i que es vulgui lliurar de l’invasor romà pot permetre paral·lelismes notables amb Catalunya i Espanya, potser per això a casa nostra fa temps que es reclama una dosi de poció màgica de poders sobrenaturals (unes urnes el 9 de novembre?), però molt més enllà de les interpretacions polítiques del moment i de les lliçons històriques que se’n puguin desprendre (quin gran manual d’història antiga que són aquests àlbums!), el que cal és que cada història funcioni per si mateixa.
I el cas és que en aquesta ocasió el treball que han fet Jean-Yves Ferri (guionista) i Didier Conrad, no funciona. El dibuix és impecable i tots els personatges habituals estan excel·lentment tractats, però el guió no aporta res de nou i fins i tot perd la frescor d’entregues anteriors. No fa gràcia. I aquest és el principal problema de la maquinària posada al servei dels diners. Astèrix i els pictes és una historieta més, sense profunditat, sense intencionalitat, sense la dosi necessària de mala llet que se li pressuposava. Un còmic més, de bella factura, plàsticament impecable però amb una història que et deixa acabar-la sense provocar-te cap mena d’emoció. En definitiva, un experiment fallit (com també ho han estat totes les adaptacions fílmiques). Sap greu perquè hi havia moltes esperances dipositades en aquest projecte, però ja se sap que les segones parts mai no han estat bones, i em sembla que aquests gals se’ls ha acabat la poció màgica.
SEBASTIÀ BENNASAR
Astèrix i els pictes
Salvat
Barcelona
Astèrix i els pictes és el trenta-cinqué còmic d’Astèrix el gal, el primer guionitzat per Jean-Yves Ferri i dibuixat per Didier Conrad amb el vistiplau d’Albert Uderzo, el dibuixant original de la sèrie.
Qui no sap riure no sap viure, Andana Editorial (2014), és un recull de poemes per a infants de 6 a 6000 anys escrit per Andreu Galan i Martí (Alboraia, l’Horta, 1980), amb il·lustracions de Luis Demano (Alacant, 1976). Perquè el viure, com el riure, no s’ensenya: s’encomana.
Qui no sap riure no sap viure és un llibre escrit des de la il·lusió de mostrar als infants un ventall de bones raons per capgirar l’ordre de la realitat i veure el cantó positiu de la vida. L’esperit del recull pren força en la cultura popular: dites, embarbussaments, cançons, amb poemes que beuen de l’antigor i alhora participen de l’actualitat. Hi trobem poemes surrealistes com Bouesia, declaracions d’amor rimades, com Romanç del vell pollastre, aquelarres orquestrats per bruixes amb olor de pet, endevinalles amb molt de suc, un vampir que sorprén el metge quan aquest li diu que li vol curar l’anèmia…i sobretot unes ganes inacabables de mirar-se la realitat des del joc d’infants. Un joc que, entre d’altres, és sobretot joc lingúístic: el de la creació.
L’esperit d’aquesta obra és mostrar la poesia com una vessant de la literatura on la creativitat pot expressar-se de moltes maneres, amb molts registres. A escriure versos, a deixar-se arrossegar pel bressoleig de la rima, se n’aprén rimant, sí, però també llegint, deixant-se encomanar per “la cançoneta” que el vers porta implícita i que tan subtilment ens engrunsa quan el diem en veu alta.
¿O no cantàvem de xicotets, escagarrinats de por, quan ens feien pujar a la cambra a estendre la roba? Diuen que qui canta els seus mals espanta. I, és clar: qui no sap riure no sap viure!
Aquest llibre porta a dins una “música”, una manera de fer que beu de la tradició i amb la qual es pretén que els infants vagen confegint l’esquelet del text poètic: el seu text. ¿Com volem, si no, que la poesia puga passar la pallola de l’adolescència quan, sens dubte, el passotisme inherent a la “malaltia” dels que fan la travessia pel desert vers el món dels adults s’endú tantes coses per davant? Cal nodrir la infància de poesia, car tot allò que s’estima quan s’és infant, mai no s’oblida i es queda amb nosaltres per a tota la vida.
Fins fa uns anys els infants, tal i com ha dit Miquel Desclot, feien un salt poètic al buit amb dues úniques parades antagòniques: botaven del Sol solet de la infància més primerenca, al Sol i de dol (i amb vetusta gonella) del clàssic J.V.Foix. I s’ha acabat el bròquil: la poesia serà dels infants o no serà.
ANDREU GALAN
Pròxims recitals-presentacions de Qui no sap riure no sap viure:
– 15 d’abril a les 11: Facultat de Magisteri (València) (Recital privat)
– 16 d’abril a les 18:30h: Casa del comte Zanoguera (Plaça de la Constitució, 6, Alboraia), amb la presència de Ricard Peris (editor), Luis Demano (il·lustrador) i Andreu Galan (autor)
– 23 d’abril a les 18:30h: Signatura de llibres a la caseta de la llibreria Al·lots, a les Rambles (Barcelona)
– 3 de maig a la Fira del Llibre de València, amb la presència de Ricard Peris (editor), Luis Demano (il·lustrador) i Andreu Galan (autor)
– 7 de maig a les 18h: Recital de poesia de Sant Celoni (Recital junt amb Martina Escoda, poeta i coeditora de Pissiganya.cat)
– 9 de maig. Setmana cultural de l’Espai País València: Casa València, c/Còrsega, 335, Barcelona.
– 31 de maig a Ca Revolta, c/Santa Teresa, 10, València.
Una pedrera de lectors
L’editorial Base arribarà després de Sant Jordi al desè títol dels clàssics juvenils
Posar els clàssics juvenils a l’abast dels nous lectors, convençuts que són una pedrera fantàstica per crear nous lectors. Aquest és un dels objectius de David Aliaga (1989), home orquestra a l’editorial Base, però encarregat d’una col·lecció de clàssics que després de Sant Jordi arribarà al seu desè títol.
Aliaga va arribar a Base després de llicenciar-se en periodisme i “com que era una editorial petita va ser molt fàcil parlar amb el Santi Sobrequés i al final acabar convencent-lo que calia aquesta edició”. Així ara Base compta amb Base Històrica i Base Hispànica, la col·lecció de narrativa i aquesta de clàssics, que va néixer el desembre de 2012 amb la Canço de Nadal de Dickens i que s’ha centrat, de moment, en la literatura anglosaxona, “en primer lloc perquè la meva formació literària és sobretot anglosaxona i volia tenir en català els títols que a mi em van convertir en lector. Lògicament vindran altres literatures, com Juli Verne, per exemple, però fins al moment ens ha estat més fàcil comptar amb bons traductors joves de l’anglès que d’altres llengües”.
Fins al moment li han seguit Estudi en escarlata d’Arthur Conan Doyle; El fantasma de Canterville d’Oscar Wilde; A les muntanyes de la follia de Lovecraft; L’estrany cas del doctor Jekyll i Mr Hyde de Stevenson; Dickon el diable i altres contes de Sheridan Le Fanu i El gat negre i altres contes d’Edgar Allan Poe.
Entre les característiques peculiars del projecte destaca el fet que tot un seguit de traductors joves han tengut la seva oportunitat per introduir-se en el món de la traducció amb aquesta iniciativa. “El que volem és que aquesta col·lecció sigui una pedrera de gent que treballa en el món del llibre i volem que les traduccions siguin molt properes i reconeixibles, que el català de la traducció no allunyi el lector jove dels textos, que sigui proper i que no hi hagi dificultats afegides per un català arcaic”, assegura Aliaga.
De moment la resposta de les llibreries envers la col·lecció ha estat molt positiva “sobretot perquè cada una de les versions ha estat anotada i prologada per especialistes en el llibre i en la literatura, que contextualitzen molt bé cadascun dels llibres i això ajuda molt a fer-los més comprensibles”.
Aliaga està complint un somni: “des del punt de vista personal pensar en la possibilitat que la teva feina pot ajudar a que algú altre s’acosti a la literatura és molt bonica, i donar a conèixer aquests autors ens omple de joia”. En definitiva, una col·lecció d’aquestes que assenyalen el prestigi d’una editorial.
SEBASTIÀ BENNASAR
Bearn 