La història editorial del país li deu molt més del que es pensa a les efemèrides històriques. Centenaris, bicentenaris i altres commemoracions singulars han marcat ben sovint el ritme de la indústria editorial nostrada. Passa, però, que a mesura que avancem en els temps als anys rodons li hem d’anar sumant celebracions parcials, com la que ara ens ocupa. Perquè és cert, som al centenari del començament de la primera Guerra Mundial, però al 75 aniversari del de la II Guerra Mundial o de l’acabament de la Civil Espanyola o de l’inici de l’exili, per exemple. I si ens posam a mirar esdeveniments literaris descobrirem amb terror que hi ha escriptors que, ungits per la vareta màgica de les institucions s’emporten tot el mèrit –cas de Vinyoli, per exemple- i d’altres ens queden més ocults, més foscos. Una de les efemèrides d’enguany és el 80 aniversari dels fets d’Octubre de 1934, que si es mira bé i en clau de política nostrada, són més recordats (intencionadament) que no pas altres esdeveniments, potser perquè la imatge icònica del president Companys tancat a la presó pesa i molt.

Lògicament, doncs, la indústria editorial ha posat la maquinària a fer feina i si bé és cert que el tema ja havia estat objecte de nombroses publicacions en els darrers temps, dos llibres arriben a les lleixes i als mostradors de les llibreries ben oportunament: dues maneres diferents d’entendre la història, però que d’alguna manera es vinculen entre sí a través de la pertinença dels seus autors a un mateix grup de recerca: el GRENS de la Universitat Pompeu Fabra. D’una banda tenim la monografia de Joan Esculies, Evitar l’error de Companys!, que porta per subtítol “Tarradellas i la lliçó dels Fets d’Octubre” i que ha estat publicat per Edicions de 1984; i de l’altra tenim el que alguns ja consideren un llibre quasi definitiu sobre els fets d’octubre: 6 d’octubre, amb el subtítol de “La desfeta de la revolució catalanista de 1934”, publicat per Base amb la coordinació d’Arnau Gonzàlez Vilalta, Manel López Esteve i Enric Ucelay-Da Cal. Aquest darrer llibre aplega articles d’una vintena d’historiadors de diferents sensibilitats i generacions i que intenta mostrar amb la màxima amplitud els fets en el context català.

Per què posar la nostra atenció sobre aquests dos llibres? En primer lloc pel rigor que suposa cada una de les dues propostes. Esculies decideix apostar per un tema concret i veure com aquest marcarà l’acció de govern de Tarradellas al llarg del temps. És clar que primer ens contextualitza la situació de qui va ser el president de la Generalitat abans dels fets d’Octubre, ens mostra la seva presència circumstancial al palau de la Generalitat en el moment de les detencions de Companys i la resta, el seu empresonament i sobretot com els fets d’Octubre estaran presents en la política a l’exili de Tarradellas: en cap cas donar suport a iniciatives que no comptin amb la totalitat dels partits republicans i en cap cas no reconèixer cap moviment que no tingués entre els seus objectius la restitució de la Generalitat de Catalunya i la tornada de l’exili del seu president. I així, a través d’un bon us de la documentació (fruit de la seva tesi doctoral) i d’una envejable redacció (per la claredat i l’ordenació i per la manera en com fa atractiva la història per al lector, fruit del treball periodístic i de la vessant d’autor de ficció de l’autor), ens mostra com un fet històric pot condicionar la política d’un home. Per la seva banda el llibre col·lectiu de Gonzàlez, López i Ucelay ens ofereix uns quants aspectes importants per a la historiografia d’avui en dia: un debat intergeneracional entre els coordinadors que implica diferents maneres d’entendre la història i diferents maneres de veure els fets, i un exercici de llibertat en dos aspectes, la llibertat de poder escriure des de la postura ideològica, intel·lectual i històrica volguda; i la llibertat per poder fer història de la manera volguda, és a dir, des d’aquells que han optat per les dades fins a aquells altres que han optat per la visió internacional del conflicte, des de qui s’ha circumscrit a una comarca concreta fins a qui ha fet història política. El resultat, un llibre d’una immensa pluralitat que necessitaria, tal com va reclamar el professor Josep Fontana en la posada de llarg del llibre a la Universitat Pompeu Fabra ahir mateix, un llibre similar en el context espanyol.

Per això tenim dos llibres interessants que serveixen per aproximar-se amb rigor als fets del 6 d’octubre amb els quals ens hem omplert potser una mica massa la boca en els darrers temps. Després de les lectures ho podrem fer amb més rigor. I al meu entendre, caldrà llegir també les tres propostes d’epíleg que ens ofereix el llibre amb els articles de Josep Lluís Carod Rovira, Gemma Aguilera i Francesc Bonamussa per veure fins a quin punt els fets d’octubre marquen o no la política més enllà del 1934 i fins als nostres dies.

SEBASTIÀ BENNASAR