Mor l’historiador Miquel Barceló

Barcelona, 2009. © Fotografia de Carles Domènec

Barcelona, 2009. © Fotografia de Carles Domènec

Envio per correu electrònic al diari l’obituari de l’historiador Miquel Barceló. Feia dies que anunciaven la seva mort imminent. És una feina macabra, aquesta, la de preparar abans de l’arribada definitiva de la mort l’obituari d’un autor. Tenia un deute pendent amb ell que ja no puc saldar, o només a mitges, escrivint. Record la conversa a la llibreria Laie el 20 de març del 2009, per a una entrevista que jo publicaria al diari Última Hora (Mallorca) sobre la publicació de Trenc d’alba (La Magrana). Rebaixà el nivell i es posà a la meva escassa altura intel·lectual, per comparació amb ell, tot i que m’agradava quan em desorientava amb dades i matisos, impossibles, des de la meva menor preparació, de rebatre. Vaig pensar que allò era un vici de professor, del catedràtic d’història medieval. Un instant m’agafà en orsai: em demanà un detall sobre un dels seus relats. No és que no els hagués llegit, això no sóc capaç de fer-ho i alhora demanar una entrevista a un autor. El problema és que no el recordava amb la precisió que exigia la resposta. Vaig respondre qualsevol cosa i, és clar, vaig equivocar-me. No em va dir res però hores després, a casa, vaig comprovar el meu error, rellegint el llibre. Això he fet aquests dies, mentre preparava l’obituari, rellegir Trenc d’alba i he reviscut aquella conversa especial. Uns anys després el vaig telefonar un parell de vegades per parlar de la cova d’Artà on s’havien trobat les claus dels darrers musulmans de Mallorca, que fugien de les tropes de Jaume I, un episodi descrit a la crònica del ‘Llibre del Fets’. No em va voler donar la informació que li demanava perquè abans la volia donar al periodista Andreu Manresa. Això ocasionà una certa tibantor entre el meu diari, ell i Helena Kirchner, implicada a les excavacions. D’ altra banda, ho vaig encaixar amb esportivitat i comprensió. Era lògic, jo hauria fet el mateix. N’Andreu, amic de sempre d’en Miquel, m’explicà un dia que el cridava molt sovint, que parlaven gairebé a diari, preocupant-se per la seva salut. Jo era un intrús, un periodista més, però aquella brega menor a la qual sense voler-ho m’havia endinsat, em segueix ocasionant un regust molt amarg perquè hauria volgut gaudir de més converses com aquella, de més intercanvis, però sobretot d’oportunitats d’acostar-me a persones que saps tot d’una que no són com les altres, que pugen el llistó de l’excel·lència a nivells que no havies previst però que, ja per sempre, et queden fixats com a noves referències. Sí em queden dos retrats que vaig poder fer-li, a la llibreria Laie. Té el gest seriós i fred, en un desvia la mirada del meu visor. Vesteix de cuiro amb una bufanda grisa.

Text i fotografies de Carles Domènec.

Publicada al diari Última hora i Diari ARA

Publicada al diari Última hora i Diari ARA. © Fotografia de Carles Domènec



Categories:Crònica

Etiquetes:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: