“Preguntant no existiria la història de la fotografia”

El fotògraf Txema Salvans (Barcelona, 1971) publica el llibre ‘The waiting game’ que inclou unes quaranta imatges de prostitutes que esperen l’arribada de clients. Són escenaris d’extrarradi i carreteres secundàries, on la dona humanitza l’entorn inhòspit que l’envolta. Els texts introductoris són de Martin Parr, membre de Magnum, i del periodista John Carlin.

– No és la primera vegada que retrates la prostitució, tot i que ho havies fet d’una manera més fotoperiodística.

– Allò era un encàrrec de La Vanguardia a un prostíbul de València.

– Quina és la tesi del projecte ‘The waiting game’?

– El meu treball de fons segueix amb la gestió del temps lliure. El projecte començà amb una primera fotografia per al diari El Mundo sobre la prostitució de carretera. Jo estava fent el meu treball sobre l’oci al Mediterrani. Si ets fotògraf o escriptor, la prostitució és un tema que et crida molt l’atenció. Puc tenir moltes idees però no puc fotografiar un tema si no m’invento un mètode d’aproximació a una determinada història. La primera fotografia té 8 anys i la última és del 2013. He fet un document que fotogràficament ha de ser interessant i lligat a una estètica. Era important que el treball no quedés en una anècdota. He recorregut des de la frontera amb França a la zona d’Andalusia.

– T’expliques molt bé. Fins a quin punt el discurs és important als teus projectes?

– Vull que les meves fotografies sorprenguin i interessin, no per com les he fetes tècnicament. El concepte és important perquè permet mantenir un projecte durant 8 anys. Sense una mirada pròpia i sense posar-hi paraules, no m’ho puc creure. No puc parlar només des de la intuïció. Als meus temes hi ha patiment, desassossec, tristor. L’espai natural d’aquest treball de prostitució seria El País o La Vanguardia però no han publicat el reportatge. Els fotògrafs de llarga durada necessitem cercar altres maneres de difondre els nostres projectes. Al llibre de fotografia la gent ja no es conforma amb una seqüència d’imatges.

– En aquest treball, quin pes té el conjunt de totes les fotografies?

– És fonamental. Al final, tot aquest treball de la prostitució és una única fotografia: un paisatge i la dona. Ja no cerco el moment decisiu, quan para el client. La dona es troba en un estat d’espera. Així pots sentir empatia amb ella, molt més que vegent-la exercint de prostituta. Tinc una sèrie de dones, no de prostitutes. Suprimeixes tot el llenguatge verbal de prostitutes i acabes observant una dona.

– L’espera és un acte quotidià.

– La nostra vida és una espera constant.

– Què té d’especial el món quotidià?

– És el que entenc. Puc ser més crític en el sentit d’analític. Josep Pla escriu del seu món. A més, puc incorporar la fotografia en la meva vida quotidiana. Jo sóc fotògraf sempre, tot i que no dugui la càmera. El tema de la prostitució a les carreteres o quan vaig a fer fotografies a un càmping, al pàrquing del Carrefour els diumenges, a la cimentera de Vallcarca o les pinedes de Gavà són coses que tinc properes. No necessito fer una despesa econòmica important ni he de llegir per entendre què he vist. Si vaig a l’Índia i veig una dona banyant-se, desconec si ho fa per higiene o per un ritual. Necessito entendre. És important que els països tinguin aquest tipus de fotògrafs que documenten una parcel·la. Hi ha un interès fotogràfic però també sociològic i antropològic. Quan veus el treball de Joan Colom al barri xino de Barcelona, que ja té 49 anys, veus una forma de fer, un estil de vida. Vaig estudiar biologia i la idea del document té molta importància. Per això el projecte de la prostitució és tan exhaustiu. Un biòleg no pot fer un estudi d’un escarabat sense una mostra àmplia. Mai ningú no podrà dir que això és una anècdota dels voltants de Barcelona o València. Puc ensenyar-te 400 imatges de 400 punts geogràfics on hi ha prostitució.

– Parlem del mètode. No has avisat les prostitutes retratades.

– El mètode permet fer la fotografia. En aquest cas jo em disfresso de topògraf per ser invisible. Les meves fotografies no són retrats, són paisatges on hi és la dona. Quan acabes de veure el llibre no tens la imatge de cap cara. Mostro una situació de forma freda, sempre amb la mateixa fotografia. Qui s’escandalitzi per això és que no entén la fotografia. Un fotògraf de guerra mai dóna cap opció al fotografiat. I fas servir una determinada estètica perquè és inherent a la condició de fotògraf. Si no són prou estètiques, no serveixen. Els colors que utilitzo són el més semblant a la sensació que tenia quan vaig fer les fotografies, a plena llum. Aquestes dones esperen a carreteres per on passen milers de cotxes. No descobreixo res però la reiteració converteix la feina en document. Qui gestiona l’espai públic són els polítics. Jo només lliuro el document i ells han de pensar si hi ha una manera de dignificar la situació. No em poden demanar com a fotògraf que sigui jo qui dóna la solució. Jo en sóc incapaç.

– En algun moment, abans, durant o després de l’acte fotogràfic, has tingut algun tipus de dilema moral per anar vestit de topògraf, per l’engany?

– És l’ofici de fotògraf. He protegit la identitat d’aquestes dones. No hi ha cap diferència entre això i agafar un avió a un camp de refugiats d’un lloc de conflicte. Preguntant no existiria la història de la fotografia, ni les imatges de la Segona Guerra Mundial, ni les de Cartier-Bresson o Robert Capa, ni la majoria de fotografies de manifestacions. La dona retratada amb els seus dos fills per Dorothea Lange (símbol de la gran depressió nord-americana) després va pertànyer a la classe mitja i va renegar d’aquella fotografia; deia que havien perpetuat un moment de la vida que havia superat. Per ser molt honest amb el fet fotogràfic, sóc deshonest amb les persones. Fotografio una societat, una manera de fer, no les persones concretes, i com és possible que una persona sigui capaç de prendre el sol al costat d’una cimentera en el seu temps lliure. No és un judici, és una pregunta, on ens porta el món.

– Fas conscient aspectes que tenim interioritzats i qüestiones patrons estètics.

– És com el soroll de fons. El cervell gasta més energia bloquejant estímuls que no li interessen que parant atenció als que sí l’interessen. La societat es veu obligada a bloquejar una sèrie d’estímuls. Si treballes a la SEAT o a un polígon industrial que no et dóna qualitat de vida ni física ni intel·lectual, et fa falta aquest bloqueig. Des que tinc fills i vaig més just he deixat de llegir certa literatura i ara llegeixo novel·la negra. Busco digestions ràpides, com la televisió, el cinema i les vacances a Benidorm. El sexe de carretera també és d’una digestió ràpida, no és res elaborat. Faig d’observador.

– Hi vegem un fort contrast entre la visió del Mediterrani, bressol de refinament, i aquesta realitat tan poc elaborada.

– Aquest és un tema que em va a favor. Europa entra pel Mediterrani. En canvi, jo mostro una altra veritat, molt extensa.

– Les teves fotografies mostren un món fràgil.

– L’ésser humà és fràgil. La persona és capaç d’adaptar-se al món que li ha tocat viure. Acabem sent molt dòcils. Si ets més dòcil, també ets més fràgil. Fotogràficament estic lligat al que veig. El concepte és del món de les paraules però jo necessito la imatge. A les meves fotografies hi pots veure una certa tristor, cicatrius, som molt fràgils.

– Poden acabar multant els fotògrafs que retratin als policies durant les manifestacions.

– Els polítics poden començar a patir per les seves vides. La cosa està molt tensa. Si el sistema fa patir el nostres fills, potser deixarem de ser pacífics. Els polítics s’anticipen i comencen a posar lleis super restrictives. El document gràfic és fonamental i en vídeo encara més. Un document sense qualitat fet amb un iPhone és irrefutable. No creus que moltes vegades alguns policies i alguns delinqüents tenen moltes coses en comú? Potser coincideixen al gimnàs. Els polítics intenten protegir la seva pròpia seguretat.

– Guanyes el Fotopres als 26 anys. Ara tornes a ser finalista i coincideixes amb altres fotògrafs il·lustres, com el World Press Photo Fernando Moleres. Sorprèn que t’hagis de presentar a una beca com aquesta, a aquestes alçades.

– Si jo hagués viscut a Nova York i hagués fet aquest projecte sobre la prostitució a Amèrica, es veuria d’una forma immediata perquè el món fotogràfic és anglosaxó, francès i una mica alemany. Aquí, als 42 anys, segueixes necessitant presentar-te a una beca per treballar. La meva idea és tenir una part professional i una altra d’autor. Jo no puc delegar feina, com fa un estudi d’arquitectura. Si algú vol que li faci uns retrats, hi he d’anar jo. Els teus recursos són allò que fas. En aquest sentit és molt cansat. Sempre estàs amb les feines com les que feies quan tenies vint anys.

Carles Domènec. Sarrià, Barcelona. 29 / 11 / 2013.