De Tom Wolfe a Marià Villangómez

Una vintena de fotògrafs i operadors de càmera de televisió espera l’aparició del diví Tom Wolfe a un dels patis interiors de l’edifici de la Pedrera a Barcelona. Passen vint minuts. Tothom observa el balcó per on ha de sortir, des del qual la sessió fotogràfica començarà. De cop i volta, s’escolta una veu femenina: “ja ve, ja ve!”, però a mi aquell crit, en aquella situació, em sona més a “Jahvé, Jahvé”. I amb aromes bíblics, sorgeix nostre senyor del nou periodisme i ens mira, parla i mostra els seus mitjons d’estrelles americanes. El vestit blanc i els intensos ulls blaus reforcen la impressió d’elegit.

: Tom Wolfe a la Pedrera, abans de presentar a la premsa el llibre ‘Bloody Miami’ (Empúries / Anagrama)

Acabada la sessió d’imatges i flaixos, Wolfe omple de periodistes un ampli auditori. La conferència de premsa avança i marxo de La Pedrera. L’aparició estel·lar s’esvaeix abans de cobrir un altre acte literari, la cloenda de l’Any Marià Villangómez, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans. Hi arribo cinc minuts tard. Hi ha cinc ponents: erudits, escriptors, directors d’institucions i conselleres eivissenques. Descobreixo que sóc l’únic periodista de la conferència de premsa. Entre poc i massa… Sento vergonya. M’expliquen la cinquantena d’actes que s’han celebrat en un sol any, dedicats al poeta, narrador, mestre i traductor. S’endevina la influència positiva al centenari d’Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l’IEC, també eivissenc i escriptor. Una setmana abans, el nou Espai Mallorca (no l’antic local, a menys de cent metres d’allà, que s’ha convertit en setmanes en una tenda de “xinos” de tot a 1 euro), fou l’escenari de la inauguració d’una exposició austera sobre Bartomeu Rosselló-Pòrcel, coetani de Villangómez i Salvador Espriu.

: L’antic local de l’Espai Mallorca, convertit en un ‘xino’. Barcelona.

Torn a comparar. Penso en els governs, les institucions, els individus emprenedors i la voluntat d’immortalitat d’alguns escriptors. I penso també en el nou periodisme. Només arribo a una conclusió: quin plaer més gran contemplar l’espectacle de la lectura d’un infant de cinc anys que comença a descobrir les possibilitats d’un llibre.