Els premis imperials i la literatura alimentària

Els guardonats literaris. Fotografia de Carles Domènec.

Els guardonats literaris. Fotografia de Carles Domènec.

La setmana passada va acabar amb unes certes pretensions nadalenques. En el món de la cultura escrita la nit de Santa Llúcia marca l’inici de les festes i els editors confien molt en els amics invisibles, el Tió, Sant Nicolau, el pare Noel, la grossa de cap d’any –novetat d’enguany- i els reis màgics per intentar salvar el compte de resultats. Els periodistes començam a pensar que amb una mica de sort tendrem una mica de descans i ens podrem dedicar a llegir, perquè enguany la sensació és que hem viscut en un pre-sant jordi des de setembre, quan se va celebrar la Setmana del Llibre en Català.

Fa gràcia anar a rodes de premsa com la de la Nit de les Lletres Catalanes. Anar-hi després de l’anunci de la pregunta de la consulta encara és més divertit. Mai havia vist tantes reivindicacions imperials en uns premis literaris. Ah, no, que no parlaven de la multifilmada emperadriu Sisí, sinó del Sí i Sí a la doble pregunta. Bé, potser per anar fent boca podem anar reposant les pel·lícules de la Romy Schneider a totes les televisions del país, per allò dels missatges subliminals.

Ara tornarem als premis, però és que el dia AC (dia de l’anunci de la consulta) a ca la Sandra Bruna varen fer una acció ben maca: la demostració que la literatura alimenta. Com? Però no eren els escriptors uns morts de gana? Doncs sí, però alguns autors de l’agència varen dedicar una part dels seus drets d’autor a comprar una samarreta solidària amb el lema “La literatura alimenta”. L’agent va explicar que “n’hem fetes tres-centes i els diners que aconseguim recaptar seran per a la fundació Educo. El que volíem explicar és que la literatura també és solidària”.

Fotografia de Sebastià Bennasar.
Fotografia de Sebastià Bennasar.

I és que alguns autors de Sandra Bruna estaven directament vinculats amb la Nit de Santa Llúcia. No debades la Care Santos va guanyar el premi Ruyra amb No em preguntis qui sóc, mentre que el portaveu del jurat era Francesc Miralles. L’editora Iolanda Batallé, de la Galera, publicarà aquest llibre i també el d’un debutant com Rubèn Montañá, que amb La nena de l’arbre va guanyar el Folch i Torres.

Neus Canyelles, premi Mercè Rodoreda, a l'Eixample de Barcelona
Neus Canyelles, premi Mercè Rodoreda, a l’Eixample de Barcelona. Fotografia de Carles Domènec.

Les rodes de premsa també permeten sentir els membres del jurat parlant amb els periodistes i afirmant “és una obra boníssima d’una escriptora genial. Llàstima que visqui a Mallorca i sobretot que sigui tímida”. Es referien a Neus Canyelles, que va guanyar el premi Mercè Rodoreda de relats amb Mai no sé que fer fora de casa. Atenció lectors de Mallorca, la protagonista dels relats és una escriptora i periodista mallorquina, i encara no sabem si ha o no roman à clef. Sigui com sigui, Canyelles va ser ben contundent en parlar de la situació política i lingüística a l’illa: “no entenc com una consellera pot dir al Parlament informe trepitja i quedar-se tan tranquil·la i no se quedi a casa com la protagonista dels meus relats”. Sobre la situació catalana afirmà que “me feis enveja, estau en un moment complicat, però lo nostro és molt trist, de vegades no sé on m’he d’amagar, no me basta ca meva”.

El Marc Romera va guanyar el premi Carles Riba amb La nosa. Editor de Labreu ha creat un poemari en falsa prosa narrativa i va aprofitar l’avinentesa per reivindicar una vegada més la figura del seu mestre, Francesc Garriga, un nom que ha hagut de ser (re)descobert per les generacions més joves, que li han fet el tribut necessari.

Vicenç Pagès, premi Sant Jordi, a la seu d'Òmnium a Barcelona.
Vicenç Pagès, premi Sant Jordi, a la seu d’Òmnium a Barcelona. Fotografia de Carles Domènec.

I finalment el Sant Jordi, el premi més prestigiós de la novel·la catalana, que ha anat a parar a mans de Vicenç Pagès per Dies de la frontera un retrat de la generació dels trentins i de la precarietat ambientada a La Jonquera i on apareixeran fent “cameos” alguns dels personatges de les obres anteriors de Pagès, avui per avui un dels nostres millors narradors,  que té una prosa imperial per parlar d’allò que millor sap explicar: la vida.

SEBASTIÀ BENNASAR



Categories:Crònica

Etiquetes:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: