Antoni Vidal Ferrando

“Tots som com els personatges de les tragèdies gregues”

Fotografia de Carles Domènec

Fotografia de Carles Domènec

L’escriptor Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) publica dotze relats a ‘Els miralls negres’ (Editorial Meteora) que exploren la natura de l’ésser humà, la seva grandesa i contradiccions. A Bearn hem tingut la sort d’entrevistar-lo i de crear l’espai web del llibre http://www.elsmirallsnegres.com amb la complicitat de l’autor i els editors.

– Als relats de Els miralls negres s’endevina el poeta, l’ofici de triar les paraules justes.

– Cerques la perfecció, la gran qualitat literària, i això és molt difícil. Només s’aconsegueix amb esforç i posant en joc totes les teves capacitats, autocensurant-te i dient que mai no n’hi ha prou. No sé quina capacitat tinc però sóc tenaç fins a la l’extenuació.

– Heu preferit posar-ho fàcil al lector en comptes d’elevar el to del text.

– Sí, jo estic de tornada. Ja ho he fet això d’elevar el to del text però ara cerc purificar-lo que és més difícil, sempre ho he sabut. Costa que un text tengui alta qualitat literària i que flueixi sense cap estridència. Lluit per fer-ho.

– Quina és la metàfora dels miralls negres?

– Vivim en una societat que es deteriora i crea persones amb conflictes que m’interessen. Els éssers anònims també tenen unes vides impressionants. El llibre es titula els miralls negres perquè em fa la sensació que, d’alguna forma, la història se va emmetzinant. Sóc una persona que estima profundament la vida però veig que la història no avança. Els poders són els mals de la història i això no canvia mai, causa una gran quantitat de víctimes tant en temps de guerra com en temps de pau. M’han sortit suïcidis. Vaig llegir que moria el doble de gent a causa de suïcidis que per accidents de trànsit. És com si del cel caigués una espècie de violència damunt dels éssers humans i m’interessa la lluita humana per ser feliços contra un destí advers.  L’home en sol sortir derrotat.

– Escriviu que l’infern és un indret on els fills moren abans dels setze anys. Com heu treballat la crueltat en aquests relats?

– M’impressiona que els homes puguin tenir grans ideals i per altra banda siguin capaços de les crueltats més immenses. La vida és mala d’entendre perquè de vegades va tot junt: el bé va mesclat amb el mal, l’amor amb l’odi, la tristor amb l’alegria. Amb molta facilitat passam de la felicitat a la fatalitat. Tots som un poc com els personatges de les tragèdies gregues.

– El sexe i la violència passen a tenir una funció gairebé redemptora, de desllorigadors.

– L’amor, el sexe i la violència són forces extraordinàries, amb una gran capacitat de destruir i de fer el bé. Trobar l’equilibri sempre és difícil. Són forces ambigües que poden alliberar o esclavitzar.

– El llibre planteja més preguntes que respostes.

– És la diferència entre la ciència i l’art. La ciència requereix d’unes lleis que no vol dir que siguin les bones perquè la història de la ciència de vegades desacredita, amb l’arribada de coses noves, el que hi havia. M’he cansat de la ciència. En canvi, el que m’agrada de l’art és la seva gran llibertat, només has d’obeir en el cas de la literatura a les paraules, a unes lleis no escrites de la qualitat literària. El llibre no dóna lliçons. Les forces internes de l’home de vegades no es poden controlar. Aquesta és la grandesa de la vida, són forces que es poden manifestar en un home violent, o eròtic, amb la necessitat d’estimar i ser estimats. Aquestes grans contradiccions me fascinen quan escric.

– Vàreu néixer al final de la Segona Guerra Mundial. D’on sorgeixen les històries sobre la guerra civil del llibre?

– La guerra civil sempre m’ha interessat perquè no ha acabat. Les víctimes encara hi són per tot. Els que la varen guanyar s’aferrissen a dir-nos que oblidem. No és possible oblidar si el teu avi és a una fosa comuna i encara no li han pogut donar una sepultura digna. Com podem oblidar quan hem vist assassins i terroristes del sistema que reben honors i prebendes? Les conseqüències de la guerra arriben als nostres dies quan els franquistes arriben al poder, controlen el país i s’hi declaren obertament. Des de molt jove vaig tenir la sensació que qualcú dirigia, injustament, les nostres vides i controlava la societat. Vaig percebre la injustícia del resultat de la guerra. Record que vaig anar a un campament quan tenia 9 anys. Veure tots aquells plantejaments i consignes eren per a mi una agressió. Me va despertar aquesta curiositat per saber què passava. La postguerra no era una societat normal. Vaig sentir aquella repressió i no vaig mai deixar de plantejar-me què passava. Tot era excessiu. I, després, te conten històries. Un germà del padrí, el varen matar i el trobaren mort dins la cuneta. El meu padrí i la meva padrina, els van tancar dins la presó, deixant cinc fills, perquè mon pare el van dur al front amb els nacionals a la força i es va passar als republicans.

– Com heu cercat la música que articula el llibre?

– La màxima expressió de l’art és la música, com digué Kandinski, però les músiques necessiten una preparació molt grossa per, després, deixar que surtin de l’inconscient. L’home més savi del món pot no saber cantar. La música surt de dins. Un jugador de futbol no pensa en tot el que està fent quan fa un gol, una força interna l’empeny cap a la porteria. A la literatura és el mateix: saps quan desafines, l’argument te demana aquella música i la sents al teu interior. T’adones quan hi és i l’has de cercar quan no hi és. La música ets tu, poses música al teu esperit.

Text i fotografies de CARLES DOMÈNEC.



Categories:Entrevista

Etiquetes:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: