Pere Gimferrer

Esmolar la llengua i la tradició literària

La mirada és incisiva, inquisidora i un pèl burleta, però no són els ulls ni el gest de Pere Gimferrer (Barcelona, 1945) el que m’aclapara sinó la capacitat d’usar el llenguatge amb tanta precisió, fins i tot en les circumstàncies més anodines. És capaç de definir el lloc on li proposo fer el retrat amb tanta propietat que intento deixar de sostenir la càmera de fotografiar i prendre notes dels seus mots exactes. Però no ho faig i oblido les paraules. Per fortuna, ens queda la lletra impresa que ens acaba d’arribar amb la recent publicació del poemari ‘El castell de la puresa’ a la col·lecció Els llibres de l’Óssa menor (Proa), tretze anys després del llibre ‘El diamant dins l’aigua’. Són uns versos plens de referències culturals. “Els poemes no es fan amb idees, es fan amb paraules i sorgeixen d’una mena d’assimilació”, explicà Gimferrer en la presentació a la premsa del llibre, i afegí que “si no sentim amb les imatges i els sons aleshores no es pot fer el poema, es tracta de crear un món que no existia i que només es pot dir amb aquelles justes paraules i mètrica”. L’escriptor contà que “un poeta pot dir coses inversemblants però no pot dir coses que no es puguin visualitzar”, i insistí que “els poemes són un enfilall d’imatges, sons i paraules; el sentit lògic del poema surt després”.

Una quinzena de periodistes, atents a les ocurrències del personatge, és un nombre extraordinari, que cal celebrar, si pensem que es tracta d’una novetat de caire poètic. “El tema és la llengua catalana i la seva tradició literària”, avançà Gimferrer. “Ens correspon obtenir el màxim rendiment de la llengua que utilitzem i aprofitar les possibilitats de tot tipus: semàntiques, fonètiques…”, assegurà l’erudit, que escriu en català, castellà, italià i francès. “Sóc la mateixa persona però els poemes surten diferent perquè la tradició de cada llengua és en cada cas diferent”, matisà, abans de concloure que “no té sentit utilitzar la tradició d’una llengua en una altra”.