Juli Alandes, mossegada de cocodril

Juli Alandes a València. © Fotografia de Carles Domènec.

Juli Alandes és un luxe per a la literatura en llengua catalana, com ho són una plèiade d’escriptors del País Valencià o empeltats a aquelles formidables terres del Sud (Tortosa, si ho mirem bé, no deixa de ser centre nord per als que la somniem completa), que pel que fa al gènere negre tenen en Ferran Torrent un crack que fixa paràmetres i en Xavier Aliaga i el mateix Alandes dos relleus generacionals de primer ordre. La mirada del cocodril, que acaba de publicar Alrevés en la seva col·lecció Crims.cat confirma la trajectòria ascendent de l’autor de Castelló de la Ribera (1968) i fa pensar que passat el temps, quan siguem un país normal, podrem arribar a veure una edició òmnibus amb totes les aventures d’O’Malley juntes. De moment, el personatge d’Alandes du tres aventures i li desitgem que en siguin moltes més.

Per què? Doncs perquè amb La mirada del cocodril el valencià ha fet una passa més en el seu procés creatiu, una depuració estilística molt notable. Però anem per parts. La novel·la (número 13 de la col·lecció) parteix quan Miquel O’Malley, membre dels Mossos d’Esquadra, arriba a l’estació del Nord de València per retrobar-se amb la seva parella Mat, periodista compromesa que està a punt de ser atonyinada pels antiavalots de la policia nacional en el que posteriorment hem conegut Primavera Valenciana (i que misteriosament ha desaparegut dels mitjans de comunicació). Intervenció del policia, reacció dels antiavalots, hospital per a O’Malley i fins aquí puc explicar perquè si no la trama se n’anirà en orris, però sí que podem dir que a partir d’aquí abandonarà els Mossos i es posarà de detectiu privat pel seu compte i en el primer cas haurà de demostrar la innocència d’un músic implicat en un atemptat terrorista.

Tots els afers que atenyen a O’Malley i el seu entorn estan narrats en la seva immensa majoria a base de diàlegs amb molt poques intervencions del narrador, uns diàlegs tan vius que sembla que estigues vivint l’escena. I gràcies a això podem trobar-nos l’O’Malley més càustic i més filòsof que mai, però acompanyat per uns secundaris de luxe de tota mena d’extraccions socials, que fins i tot reflexionen sobre els evangelis, l’art medieval o els cossos de seguretat de l’Estat. Sensacional. Una llengua que és un prodigi (només hi ha una petita errada en els temps verbals usats en una escena per un Guàrdia Civil mallorquí) i que mostra que Alandes és un escriptor molt perfeccionista. Al llibre seria igual si no passàs res (ei, passen moltíssimes coses), perquè simplement gaudiríem molt llegint i llegint fins a l’infinit.

En paral·lel, hi ha una llarga trama (se’ns presenta en cursiva per distingir-se) que és la confessió d’un tipus nascut a Moçambic, que ha estat franctirador i mercenari, fill d’una colona portuguesa i d’un afrikaners sudafricà. És a dir, un home que és pura història del colonialisme. És el Cocodril, un personatge fascinant que permet a Alandes explicar en molt poques pàgines bona part del funcionament de l’Àfrica contemporània i retre un merescut homenatge a Frederick Forsyth i els seus Gossos de la Guerra. La llarga confessió del Cocodril (serà tasca del lector veure com conflueixen les dues trames) te l’habilitat de fer-nos empatitzar amb ell des del primer moment, i de remetre’ns a una literatura meravellosa que és la d’expressió portuguesa. A través de la confessió hom pot veure traces de Mia Couto (homenatjat en els paratextos amb què s’obre la novel·la), però també de Lobo Antunes, de José Eduardo Agualusa i tants d’altres que pul·lulen pel joc de referències d’Alandes.

La mirada del cocodril va una passa més enllà, és la consolidació absoluta dins el gènere d’un escriptor que ha de donar molta guerra, però també la mostra que la novel·la negra no té per què renunciar als exercicis d’estils i a les múltiples maneres de narrar. És un gènere immortal perquè es renova constantment. I els del Sud del país hi ajuden força.

SEBASTIÀ BENNASAR