“Només es pot descobrir si hi ha una certa inseguretat”

L’escriptor Gonçalo M. Tavares (Luanda, Angola, 1970) descriu a Un viatge a l’Índia (Periscopi / Seix Barral) una epopeia moderna de 1.102 estrofes de versos lliures i estructurada en 10 cants, que recorda en la forma a Els Lusíades de Camões. El protagonista Bloom fuig d’un passat criminal i, des de Lisboa, viatja per Europa camí de l’Índia.

Quin tipus d’heroi és Bloom?

És un heroi estrany perquè comet un crim, un parricidi, i més tard assassina una dona. És el protagonista: en aquest sentit és un heroi. És un llibre neorealista. Alguns lectors simpatitzen amb Bloom. És un heroi gairebé de còmic, és algú divertit, lúdic, a qui li passen moltes coses que viu amb ironia. És com si no visqués la seva pròpia vida.

La reescriptura de Camões suggereix unes determinades intencions. Quin paper té en la innovació la tradició literària?

Un escriptor ha de mirar la tradició i, al mateix temps, endavant. Camões representa mirar els clàssics, no com ho faria un historiador; vull fer una cosa diferent. És important el respecte per la tradició. No és el respecte de qui treballa en un museu. La manera de conservar Camões és fer una cosa completament diferent. La idea ha estat seguir l’estructura de Els Lusíades, mateixos cants i estrofes, però jo no seria capaç d’escriure una epopeia antiga.

Com condiciona la novel·la l’escriptura fragmentada?

La forma i el fons no estan separats. L’estructura, per una banda, fixa molt però dins ella hi ha una llibertat molt gran. Segueixo els esdeveniments de Els Lusíades però a escala; quan hi surt una tempesta al cant 3, estrofa 37, aquí també hi ha una tempesta. És una mena de reducció. El fragment exigeix rapidesa al contar les coses. El lector quan llegeix i veu un espai en blanc exigeix que el nou fragment digui alguna cosa diferent. Cal concentrar al màxim la intensitat.

Vostè és nascut l’any 1970, d’on sorgeix una generació d’escriptors portuguesos molt rica. Quina relació té amb els escriptors de la seva generació portuguesa?

No existeix una relació forta. Cada escriptor fa el seu camí, no crec que hi hagin temes comuns, l’escriptura és molt diferent. Quan hi ha un gran tema que avala per complet una generació, per exemple una guerra, podem veure coses comunes. No sóc adepte a la idea de generació que és una mica artificial. La generació dels meus pares fou marcada per la guerra, la nostra potser ho ha estat més per les històries contades de la guerra.

El paper del descobriment al viatge és cada cop més feble.

És difícil viatjar en el sentit més primari de descoberta, cada vegada els viatges estan més estructurats, és un món completament organitzat. Per una banda volem descobrir coses estranyes però sense córrer riscs. Només podem descobrir amb una certa inseguretat.

És professor de Teoria de la Ciència.

Dins una carrera que és Cultura i Pensament contemporani.

Sovint es confon la ciència amb la tècnica. Quina és la relació amb el progrés de la ciència i de la tècnica?

La figura del científic m’interessa molt i és present en alguns dels meus llibres, com algú que salva i que substitueix el pare. Al final del XIX i al XX, es comença a parlar del metge com a salvador, més que la d’un pare que salva ànimes. Quan la salvació de les ànimes perd valor, la ciència a través del metge agafà força. Això tendeix a un conjunt de tècniques. És divertit i tràgic al mateix temps. Són els tècnics els que salven, la tècnica envaeix la ciutat més que els professor. Sovint els cirurgians no volen operar els seus parents. Hi ha una relació de la tècnica amb el fet de no sentir afecte per l’altre. És estrany. Els afectes no tenen lloc en aquest context.

I la part estètica de la ciència?

L’equació que associem a Einstein és bella, és com si fos una gran frase, té un encant.

Les lleis de Newton són una mena d’aforismes.

Sí, son grans versos. L’oposició de ciència i art és molt recent. La ciència té una part estètica, per exemple en l’intent de convèncer amb arguments bells, per la forma. La teoria del caos és molt complexa però té un encant estètic. Admirem Einstein perquè crea amb la seva fórmula una espècie de Gioconda. La ciència també sedueix amb un component estètic, narratiu, literari.

Quina és la funció de la literatura durant una crisi?

És difícil de respondre. No crec que hagi de tenir una funció general perquè obligaria a cada escriptor individualment a complir-la, fins i tot seria una cosa perillosa com ho fan les dictadures: definir una funció de l’art i després tot els artistes han de seguir aquells paràmetres. La funció no pot ser única. Cada escriptor ha de seguir el seu curs. Jo, personalment, intento que la literatura no sigui un passatemps. És una tasca seriosa. La lucidesa que et dóna llegir fa que la percepció del món sigui més bona, d’una forma diferent, més conscient. Però la literatura i les arts poden fer poc davant l’economia o la borsa.

Entrevista i fotografies de Carles Domènec