El flirteig d’algunes institucions i entitats catalanes amb França no oculta els nombrosos actes per a francesos organitzats en els darrers temps a Catalunya. Amb motiu del 14 de juliol, diada nacional francesa, repassem al llarg de les diferents seccions de la revista, aquesta relació.

Que Catalunya sempre ha sentit veneració per França –i potser seria millor dit per Paris- no és res de nou. En tenim els testimoniatges dels pintors de tombant de segle XIX i principis del XX i nombrosos textos literaris, l’experiència de l’exili després de la Guerra Civil, i cal no oblidar que en plena Guerra dels Segadors els catalans varen arribar a ser súbdits francesos. Però en els darrers temps, i en ple debat sobre el procés d’independència de Catalunya hi ha hagut algunes entitats i institucions del país que han fet un apropament públic de cap a França.

El passat 25 d’abril el president Artur Mas, sense el coneixement del govern espanyol, va demanar oficialment l’ingrés a la Francofonia, el conjunt de països on es parla francès o el potencien en el seu sistema educatiu en major o menor mesura. En formen part un total de 77 comunitats, 57 països de ple dret i 20 en condició d’observadors (que són la majoria dels que no parlen francès habitualment). A la Francofonia hi ha territoris que no són Estats, com per exemple el Quebec o la Federació de Valònia-Brussel·les entre altres. Mas va demanar entrar-hi com a convidat especial. Tot i això, la idea de Mas ja l’havia expressada el president Maragall el 2005 i entre els motius per sol·licitar-ho hi ha l’especial relació entre els territoris.

També sembla ser que una de les majors entitats del país, el FCBarcelona, ha fet alguns contactes informals per sondejar la federació francesa sobre la possibilitat que el Barça jugui a la lliga francesa en cas que es produeixi la independència de Catalunya, en un altre exemple d’acostament a França. (De fet, l’equip nordcatalà de rugby, la USAP, de Pepinyà, ja ha jugat alguns cops a Barcelona)

A aquest fet se li ha de sumar l’arribada al càrrec de primer ministre de França de Manuel Valls, català, catalanoparlant, i amb orígens familiars al barri d’Horta de Barcelona. Podria ser, segons alguns, un element que ajudàs a incrementar els contactes ja de per si fructífers entre els dos territoris.

Però les relacions entre França i Catalunya (i especialment Barcelona) tenen en la cultura altres aspectes singulars. D’una banda, com palesa el dietari que publica Carles Domènec en aquestes mateixes pàgines, hi ha hagut una gran quantitat d’actes culturals vinculats amb artistes, escriptors i músics francesos en els darrers temps, molts d’ells organitzats essencialment per a ciutadans de l’Hexàgon residents a Catalunya. De l’altra, cal recordar que el mercat francès, després de l’anglosaxó i juntament amb l’italià, centren el gruix de les traduccions literàries que arriben a casa nostra i que enguany ens han aportat traduccions com les de Patrick Modiano. Així mateix, els esdeveniments polítics a l’altra banda de la ratlla encara continuen essent una referència a casa nostra, com també la fascinació que encara exerceix Paris des del punt de vista cultural, com testimonia la presència de les principals exposicions i activitats en els informatius de TV3 i a les seccions de cultura dels diaris.

La relació entre Catalunya i França és intensa i aquest 14 de juliol en repassem alguns aspectes des de Bearn.

SEBASTIÀ BENNASAR i CARLES DOMÈNEC