“Abans totes les traduccions de llibres seriosos duien estudis”

Simona Škrabec és traductora de l’eslovè i del català

Les literatures sovint es construeixen en base a ponts singulars que uneixen territoris, cultures, llengües. Simona Škrabec (Ljubljana, Eslovènia, 1968), és un pont que uneix Eslovènia i Catalunya a través de les seves traduccions a les dues llengües.

-Traduïu indistintament del català a l’eslovè i de l’eslovè al català…

-Sí, però en cada cas és un procés diferent, cap llengua és igual ni comparable, perquè cada llengua té el seu món. L’eslovè és la meva llengua materna, hi he crescut, hi he llegit, té pocs secrets i estic molt segura que ho entenc tot, els matisos, els referents, el rerefons històric, però traduir-ho al català és molt difícil, sobretot si tens una exigència gran en la teva feina i a més a més resulta que hi ha poca tradició, perquè fins que vaig arribar jo es traduïen ben poques coses. Has d’aprendre la llengua, però també has de construir el context i això és més complicat. Traduir del català a l’eslovè té l’al·licient del joc amb les tradicions, perquè em permet descobrir profundament la cultura del lloc on visc i això és divertit. Quan aprenia llengua traduïa per a mi i aprens a trobar les paraules, és divertit i tens més recursos en la teva llengua materna per fer els jocs lingüístics, però la traducció dels matisos també és complicat i sempre tens el dubte sobre si has entès prou bé i amb prou profunditat el que estàs traduint.

-Com vau arribar a traduir del català?

-Va ser com respirar, mentre estava aprenent la llengua traduïa. Jo sempre he volgut escriure sobre llibres, però si aquests llibres no existeixen els has de traduir primer.

-Ara acabau de publicar la vostra traducció d’Aurora Boreal i llegint-lo tenim la sensació que ens hem perdut moltes coses, tot i les simpaties que per exemple desperta el vostre país a casa nostra…

-Les simpaties no serveixen per res més que constatar que si el país és més petit que l’altre es considera que no val la pena. Hi ha moltes raons per aquest desconeixement a Europa. La generació que ara llegeix, opina als mitjans i té un cert poder a la indústria editorial encara ha viscut amb l’Europa dividida en blocs i és clar, la literatura eslovena no va sortir quan havia de sortir. Coneixem la literatura dels dissidents que vivien fora del sistema comunista i que havien aconseguit sortir, però molta obra dels autors que es quedaren no han arribat i no han tingut la potència dels de fora i això és difícil de recuperar. Les generacions més joves sí que arriben aquestes literatures sense tabús, hi han viatjat, hi ha fet estades acadèmiques o Erasmus fins i tot i ja no hi ha temes tabú, però la nostra generació s’ha perdut coses.

-Potser perquè ens han venut una idea falsa d’Europa Central molt focalitzada en Joseph Roth i Stefan Zweig…

-És clar, hi ha una altra visió de la literatura de l’Europa Central que pren embranzida en Viena i és la de la queixa i el dolor, Europa Central no és Roth i Zweig, o no només, és també Thomas Bernhard i Arthur Schnitzler i aquesta s’ha de redescobrir i s’hi ha d’aprofundir. Per sort a Eslovènia ara tenim el filòsof més important del món, Slavoj Žižek, però Eslovènia és un país frontissa entre dos mons i a la vegada és un món en sí mateix. És clar que ens hem perdut coses.

-Com per exemple Drago Jančar…

-Bé, en realitat aquest és el tercer llibre en arribar, però potser el que es publica en una editorial més potent. Tot i això tenim molts altres autors com ell, molt bons, i també literatura dolenta, com tot arreu. Jančar és un autor important i potser d’una època, però potser ara m’inclinaria cap a altres autors. Llàstima que no fos traduït abans, hauria tingut una altra recepció. Tot i això és un autor fonamental que s’havia d’incorporar.

-Curiosament aquest llibre compta amb un epíleg vostre, que ajuda al lector a entendre i situar millor el llibre…

-Mira, això ho fa qui ho pot fer i jo ho faig perquè com t’he dit abans a mi el que m’agrada és escriure sobre llibres i sento la necessitat de fer tot el procés: escollir-lo, proposar-lo a l’editor, traduir-lo i fer-ne algun petit estudi, molt poques vegades m’arriben les propostes a mi. I si ets capaç de fer-ho crec que això aporta un riquesa i un valor afegit. Abans tots els llibres seriosos duien aquests estudis i els llibres guanyaven en context.

-També acaba d’aparèixer a Eslovènia la vostra traducció de El Mar de Blai Bonet…

-Sí, i he de dir que és la primera vegada a la meva vida que he incomplert un termini de lliurament, però és que és una obra que t’afecta moltíssim fins a sentir-t’hi implicat i t’arrossega i entra molt endins.

-Quin creieu que serà el procés de recepció a Eslovènia?

-No ho sé, la meva intenció és que arribi i que algun dia algú pugui trobar similituds per exemple amb l’obra d’Ivan Cankar, un clàssic eslovè que també parla sobre un sanatori o internat, però em sembla que serà rebut més com una obra exòtica i que destacarà per sobre de tot el tema de l’homosexualitat més que no pas el clima d’opressió, però no ho sé. Sigui com sigui no crec que arribi a un gran públic i no està fet per això. L’objectiu clau és que vegin que la literatura catalana no té res a veure amb l’espanyola, que és molt diferent, i que la Península Ibèrica és un món fragmentat i dividit.

SEBASTIÀ BENNASAR