“L’escriptor no es pot refugiar en el gènere per escriure de forma rutinària”

Xavier Aliaga ha publicat “Dos metres quadrats de sang jove” a la col·lecció Crims.cat

La novel·la negra en llengua catalana ha tengut alguns dels seus millors conradors al sud, al País Valencià. Xavier Aliaga, una de les veus més representatives de la nova narrativa arribada des de les contrades meridionals, acaba de publicar Dos metres quadrats de sang jove (Alrevés, col·lecció Crims.cat), una novel·la negra que no deixarà ningú indiferent.

-Creus que els autors de novel·la negra del País Valencià teniu algun tret estilístic propi que us diferencia de la resta del territori?

-No sé si hi ha algun tret estilístic comú. Ben bé, l’entorn marca i, segurament, hi ha un ús més acusat de l’humor, no necessàriament faller i desfermat, hi ha de tot. Jo mateix he gastat diferents registres d’humor.

-En la teva novel·la descrius amb amargor la situació del periodisme actual. D’alguna manera refugiar-se en la novel·la és una sortida per a periodistes?

-Una sortida econòmica, no. Ara, si hi ha algú que escriu o que aprofita el moment per traure aquella novel·la que tenia en el cap de fa temps, avant. Però no és una alternativa laboral, com a molt un complement gojós i, si ha sort, edificant.

-Què ha suposat per a tu la recuperació del personatge de Feliu Oyono? Tindrà continuïtat?

-Ha estat molt gratificant. De les meues novel·les, Els neons de Sodoma, on apareix Oyono per primera vegada, segurament és la que pitjor s’ha entès, potser perquè anava associada a un premi, com l’Andròmina, vinculat a un altre tipus de literatura. La novel·la era fresca però, segurament, presentava alguns problemes de construcció. En tot cas, el personatge principal crec que tenia gràcia pel seu cinisme i una certa lucidesa. Recuperar-lo per al relat “Només volia que ho saberes” i per a la novel·la va ser engrescador. I trobe que Oyono, en un registre més dur, menys faller, funciona encara millor. Dit això, la seua continuïtat o no està en mans dels lectors. La història més o menys la tinc.

-Com valores el fet de publicar en una col·lecció que ja comença a ser un referent com és Crims.cat?

-D’una banda, em va agradar molt la proposta, la vaig veure seriosa i amb una col·lecció amb una nòmina d’autors impecable. A més, ser el primer valencià (Juli Alandes serà el segon) també és un bon al·licient.

-En el gruix de la teva obra el lector descobreix un autor inconformista, que planteja reptes, que té ganes de jugar amb el gènere i d’experimentar, de fer alta literatura en tot moment…

-Ací hi ha dues coses: de primeres, hi ha la meua manera d’escriure. Necessite jugar, trencar la línia temporal, emprar diferents procediments narratius, diversos narradors. Sense pretendre inventar la pólvora, que fa temps que està inventada, ha d’haver-hi un esforç per part de l’autor, una intenció de no ser rutinari, convencional. I això no té res a veure amb el gènere: Chandler, Hammet Higsmith i molts altres escrivien fantàsticament, tenien una prosa i uns diàlegs prodigiosos, la seua és alta literatura. L’escriptor no es pot refugiar en el gènere (novel·la negra, juvenil, fantàstica o amorosa) per escriure de forma rutinària, plana i anodina. La forma, la voluntat de trencar esquemes i motlles, és molt important.

-Creus que ha desaparegut el periodisme d’investigació i creus que és possible projectes digitals com els que apareixen a la teva novel·la?

-Encara es pot fer periodisme d’investigació. I es fa. A la segona qüestió no puc respondre sense esbudellar una part de la trama, una mena de conclusió final.

-T’has incorporat com a responsable de la secció de cultura de la revista “El Temps ara que es compleixen precisament 30 anys de la seva publicació. Quins són els reptes i com ho encares?

-Amb èpoques millors i pitjors, òbviament, El Temps ha estat sempre un exemple de rigor i bon periodisme. Incorporar-s’hi és una responsabilitat i, a més, vull recordar que l’anterior responsable de cultura, Lluís Bonada, és un referent en la professió. Tot un repte al que s’ha de sumar Internet. No sóc una persona acomodatícia, però de tant en tant és positiu veure’s davant algun Everest, sentir vertigen i responsabilitat, que és la millor manera d’aprendre i millorar. Mai acabes d’aprendre.

SEBASTIÀ BENNASAR