Eduard Márquez

“Aquest llibre és gairebé un testament literari, el punt final d’una època”

Eduard Márquez (Barcelona, 1960) assegura que ‘Vint-i-nou contes menys’ (Empúries) tanca definitivament una època que ha durat vint anys. L’escriptor ha reescrit els relats publicats als dos llibres ‘Zugwang’ (1995) i ‘L’eloqüència del franctirador’ (1998), plens d’atzars fatals i diàlegs entre contes.

Per què heu decidit revisar aquells contes i quin criteri heu seguit?

‘L’últim dia abans de demà’ (Empúries, 2011) va ser el final d’una etapa. Tot el que havia volgut fer arribava al seu punt final. Havia dut al límit els meus pressupòsits que eren el menys és més, l’austeritat, la recerca de plantejaments narratius controlats en distàncies molt curtes. Vaig veure claríssim que si seguia per aquella línia acabaria esterilitzant la prosa o repetint-me. La millor manera de tancar aquella etapa era tornar on tot va començar i portar cap aquí aquells contes. Ha estat dur. Han passat vint anys. La primera feina va ser eliminar textos que ja no m’interessaven. He estat sever; hi ha hagut poca intervenció de la nostàlgia. N’he eliminat 29. El primer gran problema va ser crear una estructura narrativa nova, ordenar-los d’una altra manera. Sóc partidari del que Juan Ramón Jiménez deia l’obra en marxa.

I heu refet els contes.

Sí, tots. He canviat títols, finals, estructures narratives, he redimensionat històries, he incorporat nous personatges. Hi ha una feina de reescriptura, d’estil. Volia que fos el meu final de la línia austera. No vull treballar més en aquesta línia. Havia de ser la meva peça final.

Sentiu que sou un escriptor a contracorrent?

Tinc la sensació que la meva manera d’entendre la creació literària no la comparteix gaire gent. Això no és ni bo ni dolent. És una qüestió de compromís. Per a mi la literatura no és un entreteniment ni una afició, no és una manera de passar el temps o de sortir als diaris, és una forma de entendre la meva situació al món. Jo ja volia ser escriptor quan era nen, la relació amb l’escriptura és ètica. Això m’obliga a fer-ho el millor possible. I les coses requereixen el seu temps. L’obra d’un escriptor ha de ser un tot orgànic que creix, anar construint un univers. Aquí la literatura infantil té una importància enorme. Els llibres van creant un puzle. Tenir 20 anys d’obra dóna una visió curiosa. El meu error fa 20 anys va ser pensar que seguir aquesta estratègia, de fer les coses bé, seria viable. Això no és veritat. Fins i tot l’editor Jaume Vallcorba es va equivocar. Em va dir que li sortirien els números i jo me’n sortiria. Em va il·lusionar molt. A pilota passada m’he adonat que s’equivocava. L’ecosistema editorial i literari ha canviat a pitjor. Molts escriptors de la meva corda ens hem quedat penjats en una situació molt complicada.

Hi té a veure el fet d’escriure en català?

No, té a veure amb la pèrdua d’exigència, tot val, tothom es veu amb cor d’escriure. I la recerca de la maximització econòmica genera unes distorsions enormes en la percepció del lector. No tothom pot ser escriptor. Cada vegada hi ha menys editors que ho entenguin, com Jaume Vallcorba. Les tres coses que el caracteritzaven eren el diàleg, l’exigència i la pulcritud.

Precisament dediqueu el llibre a Jaume Vallcorba.

És un acte de gratitud a la persona i a una manera de fer. El Jaume representava una manera de fer que defenso. Confiem que els editors independents ho puguin endreçar.

Al llibre hi apareix una particular gestió de la fatalitat i observem com les circumstàncies poden fer que els fets quotidians esdevinguin una tragèdia.

Temàticament una de les meves grans pors va ser que, després de 20 anys, em semblés que allò que podia ser important, ja no ho fos més. Em va sorprendre que les obsessions dels contes continuen vigents i, fins i tot, han guanyat en intensitat: la solitud, la comunicació, la frustració vital, les pors, no podem defugir la fatalitat.

Ho llegim avui als diaris: una jove ha fet veure que feia un gran viatge sense sortir de casa. Sembla l’argument d’un dels relats del llibre.

Sí, hi ha dues coses que hi encaixen. Això que acabes de dir, aquesta vida paral·lela. I una segona notícia de la dona que s’ha afegit un tercer pit al centre i que vol ser una presentadora de televisió. Estaria perfectament aquí, al llibre.

Fa també un homenatge a l’artista Sophie Calle, al conte en què una persona contracta un detectiu per auto-perseguir-se.

Sophie Calle ha estat un referent per la seva manera d’entendre la creació i la seva forma de treballar. Vaig tenir la sort de conèixer-la i li vaig passar el conte. Com treballa la ceguesa i la memòria! Hem distorsionat les emocions.

Un altre punt clau és la distància entre la realitat i la ficció.

És el meu tema favorit. És el que més m’interessa, les històries que comencen amb coses reals. M’avorria redactant entrades per a enciclopèdies i, de tant en tant, me n’inventava alguna. Després acabaven sortint en altres enciclopèdies. L’escriptor que vol enquadernar un llibre amb la seva pell és real, tinc un retall del diari. M’agrada jugar a la frontera, això hi és a les quatre novel·les.

Aquesta recerca marca la forma, escriu donant pistes.

És part de l’estètica del menys és més. Era un repte, trobar el màxim rendiment a una manera d’entendre la literatura. Hi té molt a veure la meva dedicació inicial a la poesia i a la literatura infantil, la senzillesa, la pulcritud, la simplificació. Tracto amb el mateix rigor la literatura per a un nen de cinc anys que la d’un adult.

Aquest llibre tanca una època. Com serà la següent?

No en tinc n’idea però tinc molt clar que vull substituir els cent metres per una marató. Vull replantejar-me la llengua, la sintaxi, el ritme narratiu, la pròpia narrativa i la construcció dramàtica del text. La preparació és distinta. Això s’ha acabat i vull preparar-me per fer el salt cap a territoris que no he tractat mai.

L’experimentació forma part de l’ofici d’escriptor.

Hi ha molt d’anàlisi de les estructures narratives que he tardat vint anys en explorar. Ara es tracta de col·locar-nos a zero i anar als antípodes. Un nou horitzó sense perdre la mala bava. Alessandro Baricco deia que l’escriptura és un ofici que ens permet triar l’altura de la muntanya que volem escalar. Vull cercar noves muntanyes. Aquest llibre no és una antologia ni un recull de contes antics, és gairebé un testament en el sentit literari. És el punt final d’una època.

TEXT I FOTOGRAFIA DE CARLES DOMÈNEC



Categories:Entrevista

Etiquetes:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: