A la Setmana del Llibre en Català, Bernat Puigtobella parlà ahir del premi de contes de la publicació digital Núvol amb un preàmbul trist sobre la mort als 96 anys de la poeta i traductora Montserrat Abelló, que s’acabava d’anunciar. El periodista xerrà al públic després de la intervenció de Josep Massot i Muntaner, director de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, savi al servei de la cultura, que presentà ‘Els segadors’, un estudi sobre l’himne català, ple d’il·lustracions. Massot recordà el desig del conseller Max Cahner d’encomanar-li un llibre sobre la cançó patriòtica que es convertí en un repte: “ell no coneixia que jo, precisament, m’havia dedicat des dels 16 anys a la cançó popular i el meu avi era folklorista”. Era l’any 1983.

Massot apuntà que “els Segadors és una cançó sobre un fet determinat, un clam demanant que els catalans s’aixequin contra el rei i es refereix a les actuacions del conde-duque de Olivares i l’entrada dels Segadors a Barcelona durant el Corpus”. L’erudit matisà que “la música primitiva de la cançó no es correspon amb l’actual i Francesc Alió adaptà al text una melodia que corresponia a una cançó verda de Vic”. Així, Massot contradiu la tesis de Josep Ayats, recentment difosa a TV3, de l’origen dels Segadors en la cançó eròtica.

Igualment, Massot explicà l’anècdota del pacte per cantar els Segadors durant el retorn de Josep Tarradellas, i com “el president Adolfo Suárez, a qui traduïren la cançó, quedà esgarrifat de la lletra”. És aquesta tensió, que també sentim a altres càntics identitaris com per exemple La marsellesa, que em fa pensar en La Balanguera, l’himne de Mallorca, una cançó bella amb referències a la saviesa i el coneixement de l’experiència, però molt menys visceral i sense aquesta capacitat d’encendre el foc patriòtic.

Mentre escolto les explicacions de Massot, em ressonen els ecos de la interpretació dels Segadors, el vespre abans, per part de l’Orquestra i el Cor de Joves Intèrprets dels Països Catalans, al Palau de la Música a la part final del concert de commemoració dels deu anys de la formació. Amb molts dels faristols dels músics guarnits amb senyeres i estelades, i la comunió absoluta d’intèrprets i públic, no puc deixar de recordar el trasbals que em provocà un senyor gran, a dos metres del meu seient. L’home es fregava els ulls amb uns dits amples i amb signes d’artrosi, i es preparava per començar a plorar discretament. Els cops de falç de la cançó incidien com un ressort i el senyor cada vegada semblava més afectat. En pocs segons vaig intentar imaginar-me la seva vida i el significat d’aquell plany vinculat a la música. Amb llàgrimes als ulls, s’adonà que el mirava amb atenció, perquè jo ja havia deixat de mirar l’escenari i em concentrava en aquella escena d’excitació. Recordaré el somriure feliç i ple de complicitat que em dedicà al veure’s descobert, amb el rostre plorós, per la meva mirada xafardera. He de confessar que em provoca una certa recança la sobreexposició simbòlica. Les banderes i les opinions sense reserves sempre m’han fet patir una mica i crec que formen part d’una certa intimitat que no m’agrada descobrir amb facilitat. En canvi, aquells ulls petits amb els llagrimalls encesos, la boca oberta, el gest transparent i desencaixat, i la guàrdia baixa, m’imposen un respecte de mida oceànica.

CARLES DOMÈNEC