“La influència de Dostoievski sobre Incerta glòria és orgànica”

Arnau Barios ha revisat la traducció de Els germans Karamàzov de Joan Sales

La literatura russa i la catalana són velles conegudes, encara que en molts de casos la intermediació entre les dues ha estat la llengua francesa. Joan Sales, el gran editor de la postguerra catalana (i l’autor de la gran Incerta glòria), va ser perfectament conscient que calia incorporar alguns títols mestres de la literatura universal a la nostra pròpia tradició i es va atrevir a traduir Els germans Karamàzov. La seva versió arriba de nou a les llibreries aquest desembre amb les esmenes i correccions d’Arnau Barios, un dels joves traductors del rus. Parlem amb ell sobre aquesta “nova” versió del clàssic rus.

-Què suposa per a la literatura catalana que Els germans Karamàzov es posi de nou als mostradors i en una versió revisada?

-Per a la literatura no ho sé, potser que hem apropat la traducció de Sales a l’original. Ara podem llegir Sales i Dostoievski al mateix temps, o si més no aquest era l’objectiu: tornar tota la vida de l’original (sovint apagada per les les traduccions de pas) sense potinejar una “traducció d’autor”. El que està clar és el que suposa per al lector: una oportunitat de tornar a un llibre extraordinari, inacabable.

-En què ha consistit la teva feina?

-D’entrada, he arreglat els noms russos: de vegades calia modernitzar-ne l’escriptura, de vegades corregir un accent. Després, he esmenat totes les errades de sentit, no gaires, que devien provenir d’errors de lectura de l’original. En tercer lloc, la feina més discutible i subtil ha estat la de reconstruir el to, la llengua, algunes repeticions de paraules i una sèrie de detalls mínims que en el conjunt de la novel·la, però, prenien una gran importància i que s’havien de reinstaurar per fidelitat a Dostoievski. Van des de coses molt petites (“cridar” per “dir”) fins a paraules que han de ser les mateixes a través de tota la novel·la (una paraula per descriure una sensació, un nom d’insecte, un mateix insult a un personatge…). Hi ha paraules que en l’original et retrunyen pel cap gairebé sense que en siguis conscient. Sales ja repeteix les seves pròpies paraules, però n’hi havia d’originals que calia mantenir per la seva càrrega de significat; tot i que alguns d’aquests ecos ja hi eren, en la traducció sense revisar. Per exemple, durant la darrera lectura, m’he adonat que les paraules “dimoni” i “diable” surten molt. És clar! És una invocació: el dimoni acaba apareixent de tant anomenar-lo (i, com el Fiódor Pàvlovitx, és un personatge divertidíssim).

-Quina creus que va ser la importància de Joan Sales en el moment en què va incorporar aquest text a la nostra literatura?

-La importància més gran, diria, és la que va tenir en la seva pròpia obra. Incerta glòria gairebé no s’explica sense els “Karamàzov”. A Incerta glòria hi ha moltes referències literàries en cites, homenatges o referències velades: Shakespeare, Stendhal, Baudelaire,… També hi ha un homenatge directe als “Karamàzov”, amb la història del nen que s’estira a les vies del tren. Però la influència de Dostoievski sobre Incerta glòria va més enllà de la referència. És una influència orgànica, té a veure amb com està feta la novel·la: a base de diàlegs, d’uns personatges posant a prova i temptant els altres, d’escenes que fan moure l’argument a patacades, del camí torturat cap a una forma d’equilibri i de fe. El Soleràs és un personatge que sembla passat d’una novel·la de Dostoievski a Incerta glòria per alguna porta secreta.

-Quins creus que són els valors fonamentals d’aquesta obra i el seu sentit llegida avui en dia?

-La lectura més ideològica, com d’una novel·la de tesi, la veig antiquada. “Si no hi ha Déu, tot està permès”, pot ser, però al revés també: “si hi ha Déu, tot està permès”, només cal veure les atrocitats que es permeten en nom de Déu els senyors fonamentalistes. Em sembla que els valors de l’obra van més enllà de la intenció una mica propagandística de Dostoievski. Hi trobem un crit d’alegria contra la mort, una unió dels homes en la compassió i una fe immensa en el poder del record. El final dels “Karamàzov” recorda el de la “Recherche”, amb la diferència que allò que en un s’aconsegueix per la comunió, en l’altre s’aconsegueix per la solitud de l’artista (i del lector), però tots dos celebren la força de la memòria.

-És un dels títols preferits d’alguns escriptors claus del segle XX com Hemingway o Norman Mailer -per esmentar per exemple dos americans-. Com has afrontat la responsabilitat?

-Amb temor i respecte. Va esbandir totes les altres lectures. Durant uns mesos només vaig llegir els Karamàzov, en original i traducció. I ho vaig fer content, és una lectura que t’absorbeix, i la traducció era una lliçó constant de talent i imaginació. Això sí, l’obra té un punt insà, de coqueteig amb la malaltia i la demència, i després d’aquests mesos he hagut de fer una cura intensiva de Txékhov.

-Com valores el moment actual de la traducció del rus al català?

-Millor que mai, surten traduccions molt bones de Blok, Platónov, Kúixner… Per acabar-ho d’arrodonir, només caldria que a la qualitat de les traduccions es correspongués la quantitat de lectures.

-I quin és el teu proper projecte?

Faig una traducció en vers pel meu compte des de fa sis anys, i no sé si en pot durar encara uns quants més. Potser també traduiré un autor viu, un cardiòleg de la mateixa regió on visc (la de Kaluga) que fa uns contes molt fins i humans.

SEBASTIÀ BENNASAR