La revelació de Miquel Duran

 Segur que molts de vosaltres us hi heu trobat: aneu a veure una pel·lícula que us han dit que és molt bona i al final penseu que no n’hi havia per a tant, que és bona, sí, però tampoc com per anar proclamant als quatre vents que és una obra meravellosa. Amb els llibres passa el mateix. Per això solc desconfiar quan un editor em diu que llegeixi el llibre que acaba de publicar, que m’agradarà. Penso allò tòpic “i què ha de dir si s’hi acaba de jugar els quartos i si hi ha fet una aposta per un llibre, que no m’agradarà?”. Quan la nota que acompanya el text és diferent ja me’l miro amb molta més gràcia. En aquesta ocasió només em demanaven que em llegís el llibre (aprofito el parèntesi per fer un incís, la cosa funciona més o manco així, servidor demana a les editorials els llibres que a priori, sobre la informació que ens passen, pensa que li poden agradar. I de vegades els editors envien de motu propi alguns llibres que pensen que ens poden agradar). És a dir, fins que el llibre va arribar a casa jo no sabia qui era en Miquel Duran (Pujarnol, 1985), només que el seu llibre tenia una portada interessant, que la nota de la seva editora també era interessant i que a més a més publicava en tapa dura i vés per on, els darrers llibres en tapa dura que he llegit d’aquesta editorial m’han agradat: començava el procés de reconeixement de l’horitzó d’expectatives.

En Miquel Duran (ell no, el seu llibre) estava sobre la taula esperant el moment propici i això va fer que se’m colés una lectora al davant que el va llegir abans i em va dir que li fes cas a la nota de l’editora i em llegís Més o menys jo, una novel·la que ve avalada per una contraportada amb frases d’Andreu Martín, Ricard Ruiz Garzón i la Tina Vallès, tres bons lectors (i bons escriptors) i al final em vaig decidir a fer-los cas per trobar-me amb un llibre singular, honest i molt molt molt molt recomanable. Un d’aquests llibres que estan destinats a marcar una empremta en el lector, sobretot si aquest és jove i li arriba el llibre en el bon moment.

El narrador d’aquesta història en primera persona és en Marc, que viu en un petit poblet del Pla de l’Estany i que si no fos perquè em fa molta peresa haver de llegir una altra vegada un llibre que em va deixar bastant fred com és El vigilant en el camp de sègol, de Salinger –com d’infinitament millors són els seus 9 contes-, podríem comparar amb un Holden Caulfield local. Només que ja he dit que no tornaria a llegir el llibre de Salinger i en canvi sí que tornaria a llegir el llibre de Miquel Duran sense dubtar-ho. Hiperbòlic? Sí. I més tractant-se d’un escriptor novell i totes aquestes coses i no et passis que igual li puja al cap i el tudem com a escriptor i bla bla bla. Us puc assegurar que a algú que escriu com en Miquel Duran (i que imita la sintaxi oracional dels diàlegs de Lobo Antunes) no li pujaran els elogis al cap. No escriuria així.

I com és aquesta escriptura? Bona, molt bona. Duran ha creat allò tan complicat de trobar que és una veu pròpia (encara que honestament reconegui que ha manllevat frases senceres a alguns grandíssims escriptors que esmenta al final del llibre, un acte que recorda que no es pot ser bon escriptor sense ser bon lector) que es basa en un ús lèxic de gran precisió, en una recerca constant de l’adjectiu precís i en l’aparició puntual i controlada del món màgic i oníric al mig del discurs realista, partint de la base que no existeix una separació entre els dos mons sinó que n’hi ha un de sol que admet la doble possibilitat. Miquel Duran escriu narrativa com la faria un poeta amb sobredosi de metàfores: volent abastar el món. El més curiós és que se’n surt.

Quina és la història d’en Marc? Doncs en general la de qualsevol adolescent inadaptat: una família normal, que viu al camp, on hi ha hagut una tragèdia pretèrita, mala relació amb la mare, correcta amb el pare, distant amb una germana que en el passat ha estat anorèxica. Descobriment d’un primer enamorament, de l’amistat, del món que s’eixampla més enllà del redol, i una confessió en primera persona d’una gran potència. Res extraordinari pel que fa al contingut –més enllà de convertir Banyoles i els encontorns en territori literari, però les adaptacions locals ja estan molt explotades-, però meravellós per la forma, per la manera de narrar-ho. Crec que Miquel Duran escriu tan bé que podria agafar una natura morta –tipus vaca escorxada- i amb temps faria una novel·la admirable.

Per acabar, deixeu-me dir només una cosa pel que fa a l’edició: Si la Galera –i qualsevol altra editorial, per descomptat- troba mitja dotzena de llibres com aquest cada any i els sap explotar bé, crec que recuperarem per al país aquella generació de lectors entre 14 i 18 anys que es perden pel camí, que deixen de ser lectors. Amb un llibre com aquest a les mans és impossible no ser-ne. I atenció, és un llibre per a adults. Sempre i quan siguin prou intel·ligents com per apreciar les petites joies de tapes blanques.

SEBASTIÀ BENNASAR mesomenys Més o menys jo. Miquel Duran. La Galera Barcelona, 2014, 165 pàgines.



Categories:Llibres

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: