No podíem, a una revista que nom Bearn, oblidar la recent publicació a RBA de ‘El cicle de Bearn’ en un sol volum, amb pròleg de José Carlos Llop. L’evocació d’universos literaris i vivencials és una capacitat de la major part de les grans novel·les. El relat per part de Llorenç Villalonga (Palma, 1897 – 1980) de la decadència de l’aristocràcia rural de Mallorca em fa pensar en tres escenaris de caire personal que, inevitablement, s’il·luminen en llegir les novel·les del cicle de Bearn.

En primer lloc, Bearn em fa reaparèixer les meves visites estiuenques a la possessió del puig de Massanella, al bell mig de l’illa. Bearn representa totes aquelles possessions senyorials, com Raixa al rodatge de la pel·lícula de Jaime Chávarri amb Fernando Rey, Ángela Molina, Amparo Soler Leal i Imanol Arias. Als racons d’aquests palaus rurals, hi apunten pautes d’un passat esplendorós, detalls a les parets groguenques de pedra. A Massanella recordo nits d’infant estelades en les quals el senyor de la casa em proposava mirar amb un telescopi els anells màgics de Saturn, una escena molt de don Toni de Bearn. El refinament italià s’expressa en forma de sobris canteranos, pintures fosques, coberteries de plata, fustes nobles, rajoles de colors, recitals de piano, safarejos infinits plens de verdet i cans que saben que no han d’entrar a la casa perquè el seu lloc és el jardí. Un sopar auster de pa amb oli i sobrassada, en aquelles contrades i circumstàncies, conté regusts i plaers que tenen a veure amb el silenci, l’espai i la moderació del paisatge.

L’altre món que ressona a Bearn és París, no la ciutat de la universitat, el pèndol de Foucault, les revolucions del 68 o la bohèmia, sinó la de la Rive Droite: l’Òpera, el bulevard del Italians, els jardins del Palau Reial i el restaurant imperial Le Grand Véfour, vinculat a Felip d’Orleans. A l’ombra de Notre-Dame, hi ha un hospital on Villalonga s’especialitzà en psiquiatria. És París la ciutat en la qual hi advertim clarament els clarobscurs de l’escriptor, la lluminositat literària versus la vida quotidiana de l’autor a Palma, més aviat apagada i acomodatícia.

I encara hi apareix, amagat, un tercer espai: el Bearn francès de la ciutat burgesa, tranquil·la i d’estil anglès de Pau, amb una orografia suau, els camps plens de vinyes, la presència a l’horitzó del Pirineus i les tardors de mil verds i marrons.

És clar, n’hi ha més de mons a les novel·les del cicle de Bearn, com la sàtira caricaturesca de ‘Mort de dama’, més vinculada a la realitat senyorial de Palma. Al nou volum hi trobarem les quatres novel·les del cicle de Bearn: ‘Mort de dama’, ‘L’hereva de dona Obdúlia o les temptacions’, ‘La novel·la de Palmira’ i ‘Bearn o la Sala de les nines’.

“En el temps actual, un autor de la memòria com Llorenç Villalonga és el millor antídot contra l’estupidesa de la immediatesa”, explicà fa uns dies José Carlos Llop. L’escriptor recordà que “Mort de dama és una novel·la rodona literària, lingüística i sociològicament”, i assegurà que “la novel·la catalana, com l’entenem, no existiria sense Villalonga i Mercè Rodoreda”. Llop escriu: “tota la visió que traspua Bearn és la visió de l’il·lustrat, del racionalista que creu que amb les eines de la raó tot és possible, mentre que el seu fatalisme mediterrani l’empeny a creure que res acaba bé, i la Història li indica que el racionalisme al seu país és una barca solitària i a la deriva… Equivocat o no, El mite de Bearn renova aquesta fe i solitud de Villalonga, cada vegada que celebram, amb un somriure rere un altre, amb una il·luminació rere una altra, la cerimònia de la seva relectura. Que també és una forma de gratitud”.

CARLES DOMÈNEC. Text i Fotografies.