Periodisme al servei de la memòria

Una de les coses més interessants que va comportar la pujada al poder del PSOE en els temps de Rodríguez Zapatero va ser un cert impuls al que llavors es va venir a definir com a la recuperació de la memòria històrica. En el cas espanyol i català la memòria històrica es referia sobretot a revisar què havia passat durant la Guerra Civil i a la primera postguerra. Acostar-se de cap al present era massa perillós, qüestionar la transició era de radicals i parlar dels anys vuitanta era del tot subversiu. Memòria històrica, sí, però controlada. Amb les obertures de les primeres fosses comunes es varen rebentar ferides mai tancades i tornaren acusacions absurdes com les de revengisme o les de voler tornar a obrir els enfrontaments a Espanya. Semblava que els morts havien de continuar morts a les fosses comunes. En paral·lel a aquell esclat de la recuperació de la història, la indústria editorial del país va començar a treure a la llum aspectes oblidats sobre la guerra i la postguerra i és en aquest context que hem d’emmarcar un llibre absolutament extraordinari com és el Combat a mort de Joaquim Roglan, publicat el 2007 per Angle.

En aquesta investigació periodística i històrica Roglan ens presenta dos aspectes fonamentals: l’esclat internacional de la boxa catalana gràcies a algunes figures mítiques entre les quals destaca especialment la de Josep Joan Gironès, el crack de Gràcia, el mític campió d’Europa i aspirant al títol mundial; i la persecució dels boxadors (i en general dels esportistes) catalans per part del franquisme i el seu intent per humiliar-los i denigrar-ne el record.

Roglan ho explica amb claredat: Gironés, amb altres companys boxadors com Carles Flix, Victor Ferrand o Francesc Ros, es varen convertir en mites populars durant la república. En pagament pels seus serveis molts d’ells no varen haver d’anar al front, sinó que en arribar la Guerra varen ocupar-se entre d’altres feines de l’escorta del president Companys. El franquisme, però, assegurà que els boxejadors catalans havien estat a les txeques (les presons republicanes) torturant a cops de puny els homes, simpatitzants amb Franco i els rebels que s’hi trobaven. La calumnia va perseguir aquests boxejadors que en molts de casos no varen poder fer res per netejar el seu nom. El mateix Gironès va morir a l’exili, a Mèxic, sense tornar mai a Catalunya, i només de forma molt recent (any 2000) s’ha col·locat una placa a la casa on va néixer, al carrer de la Llibertat número 29 del barri de Gràcia. La majoria dels seus companys mai no han rebut cap reconeixement i el seu destí és tràgic, com el de Carles Flix, mort afusellat al Camp de la Bota. D’altres ho faran en camps de concentració alemanys.

Casa de Gironés. Fotografia de Carles Domènec. — Casa de Gironès al barri de Gràcia. Fotografia de Carles Domènec.

Però aquest llibre és també un magnífic exercici de lluita contra una altra mena d’oblit i d’una ocultació: la de la història de determinats elements de la cultura popular i de l’esport, com ara la boxa. Sembla que no faci polit que a un país s’omplissin de gom a gom fins a no quedar entrades els locals on se celebraven les vetllades de boxa. Sembla que del Price només s’hagi de recordar el dia –importantíssim, és cert- que Pere Quart hi va recitar i no els dies gloriosos en què uns homes que s’entrenaven al barri de Gràcia sortien a suar i defensar Catalunya amb els seus punys.

Roglan aconsegueix traslladar-nos perfectament en el temps i reconstruir d’una manera afable i rigorosa tota una època: la de la glòria d’alguns dels nostres esportistes més brillants. També ens explica la seva caiguda, el procés de difamació i la duresa de la postguerra i l’exili. Aquest llibre ens reconcilia amb la memòria històrica, amb el periodisme de qualitat i sobretot salva de l’oblit una generació d’homes que feren de la boxa una forma de vida però que mai no renunciaren als seus ideals ni a la seva identitat.

SEBASTIÀ BENNASAR