Sebastião Salgado (Aimorés, Minas Gerais, Brasil, 1944) té 70 anys i una vitalitat pròpia dels artistes amb la necessitat incontenible d’aportar amb la seva feina una visió inèdita. El fotògraf ha inaugurat al CaixaForum de Barcelona l’exposició Gènesi en la qual, de manera exhaustiva, es mostra la tasca de retratar alguns dels darrers paradisos verges de la Terra. És una reflexió sobre el medi ambient i la intervenció de l’home, amb l’estil inconfusible de Salgado: blanc i negre preciosista, imatges contrastades i plenes de contrallums, còpies de luxe i enquadraments clàssics i elaborats.

Després d’una llarga roda premsa, Salgado fou minuciós, expressiu i detallista en les explicacions de cadascuna de les seves imatges, en un passeig per la exposició que durà més d’1 hora i on explicà anècdotes que enriquien les instantànies. Un goril·la descobreix la seva imatge reflectida al vidre de la Pentax de mig format del brasiler, la pota d’una gran rèptil és capaç de recordar la d’un humà sota l’òptica de Salgado, la caiguda perillosa al buit durant una passejada pel gel polar, les carícies dolces amb un gran cetaci, l’embelliment d’unes joves a l’Amazones.

El conegudíssim fotògraf retratà durant anys el desequilibri que existeix entre els treballadors del món. A continuació treballà, amb el seu afany documental, els èxodes contemporanis. “Vaig acabar perdent les ganes de fotografiar i, fins i tot, vaig sofrir problemes psicològics”, explicà Salgado, víctima del pessimisme de la realitat i autor d’una obra que hereta el seu coneixement de macroeconomia, activitat que el dugué la Sorbona de París on estudià i dirigí una carrera professional capgirada a causa de la fotografia. La reforestació de la hisenda familiar, amb l’ànim deprimit, el tornà a ressituar, i inicià una elaborada recerca per demostrar la importància de la preservació del medi ambient. Fotografià indrets inexplorats, als Pols, a les selves americanes i africanes, s’acostà a pobles on s’hi practica el canibalisme i tractà de crear una vinculació amb els animals que immortalitzà, com una tortuga de les Illes Galàpagos, amb la qual establí una mena de diàleg primari però intens. És un projecte de vuit anys, viatjant vuit mesos cada temporada. Això sumen 64 mesos, cinc anys d’activitat.

El tret més característic del gènere del documentalisme fotogràfic és la implicació. El reporterisme no sol condicionar una implicació tan gran, tot i que pugui ser una activitat més perillosa. L’assaig fotogràfic té a la narració la seva màxima justificació però el documentalisme suposa insistència en temps i mitjans, i el fotògraf ha de sintonitzar amb el fenomen escollit, participar de forma activa en la investigació visual com bé faria un antropòleg o un sociòleg, amb una tesi, un treball de camp i unes conclusions. La tasca de Salgado segueix produint imatges fàcils d’entendre, amb un vocabulari visual clar i pedagògic. No hi trobem a les seves fotografies girs hiperbòlics, dobles lectures o discursos el·líptics. La seva bellesa no és poètica perquè no treballa amb la insinuació, és més aviat una denúncia de tot allò que coneixem perfectament. Les preocupacions pròpies del món quotidià ens distreuen i sovint ens amaguen les prioritats importants de la vida. I, en aquest sentit, tenim Salgado que amb la seva vida de fotògraf en torna a recordar que, normalment, el més bàsic és també el més necessari.

CARLES DOMÈNEC.