L’acte fotogràfic s’alimenta d’imatges prèvies que guardem en algun racó del cervell. En el moment de fer una fotografia, les composicions d’altres fotògrafs, pintors, cineastes ens condueixen a la nostra solució i triem un determinat enquadrament segons la situació que reconeixem. Són instants que ens descobreixen pistes de com fer la nova fotografia que, en canvi, mai serà com la recordada.
En un assaig del Ballet de Moscou, les joves ballarines russes em transporten a fragments inconscients. Rescato del subconscient la figura dels militars cadets a la pel·lícula ‘El Barbero de Siberia’ de Nikita Mikhalkov, el contrast entre el refinament renaixentista italià i la gèlida duresa dels homes del fred i, és clar, la bellesa caucàsica i estilitzada de les joves i disciplinades. Mirant-les recordo la lectura de ‘La nueva filosofía moscovita’ de Viacheslav Pietsuj sobre la vida a un gran edifici d’estil soviètic on la mort d’un veí passa desapercebuda. I en ‘El mestre i Margarida’ de Mikhaïl Bulgàkov. M’apareixen al pensament els mils grocs i marrons de la carretera a Nida, al conclau rus de Lituània, amb la mar als dos costats del camí i l’efecte dels -20 graus ambientals al paisatge. Recreo els berenars de mig litre de vodka d’Alexander, un jove que vaig conèixer a Helsingør, la ciutat del castell de Hamlet, i que era originari de Múrmansk, la ciutat russa dels submarins i les aurores boreals.
Timur Fayziev, director del Ballet de Moscou, m’explica que una de les ballarines és ucraïnesa, i conviu amb normalitat, a pesar del conflicte bèl·lic, amb la resta del grup. Bocins de referències visuals, com els muntatges del Lisitski que s’exposen a la Pedrera o les instantànies de la sèrie ‘Satellites’ de Jonas Bendiksen, s’entortolliguen amb vivències, lectures, imatges fixes o en moviment, i els ulls, els braços i les cames de les contorsionistes. En canvi, no hi apareixen sons en aquest exercici intel·lectual.
En l’acte fotogràfic hi ha un experiment senzill i sorprenent: mirar una escena, o una fotografia ja feta, i tancar els ulls per ordenar el que hem vist, i fer que els elements recordats s’escenifiquin a la memòria latent. El teòric Roland Barthes escriu a l’assaig ‘La càmera lúcida’: “la fotografia ha de ser silenciosa; no es tracta de discreció sinó de la música. La subjectivitat absoluta només s’aconsegueix mitjançant un estat, un esforç de silenci (tancar els ulls és fer parlar la imatge en silenci)”.
Fotografies i text de Carles Domènec.
Bearn 