“La Barcelona de Postguerra” mostra l’organització de la ciutat des de la victòria franquista fins a l’acabament de la II Guerra Mundial.

 

 

Nazis alemanys i feixistes italians desfilant amb total impunitat per Barcelona, esvàstiques gegantines penjant de l’edifici de la Universitat de Barcelona o de l’actual Parlament de Catalunya, o un retrat immens de Hitler al Palau de la Música. Són algunes de les imatges que es varen poder viure a Barcelona entre 1939 i 1945. També hi havia un llibre de condol pel suïcidi de Hitler, que encara no s’ha trobat, però que en fer-ho donaria una idea de tots els dirigents que signaren a la Plaça de Catalunya lamentant la mort del dictador alemany.

Són només algunes de les perles que els investigadors responsables de La Barcelona de Postguerra, 1939-1945 amb Eulàlia Pérez Vallverdú al capdavant han trobat en els diferents arxius en els quals han investigat per tal de veure com es va organitzar la ciutat de Barcelona des del primer moment després de l’entrada de Franco i els seus exèrcits a la capital catalana fins al final de la II Guerra Mundial. El llibre (editat per Efadós i l’Ajuntament de Barcelona) es va presentar dissabte passat a la llibreria La Memòria del barri de Gràcia i és molt més que el simple catàleg de la gran exposició que encara es pot veure al castell de Montjuïc.

I és que el que havia començat essent una recerca de la vida cultural barcelonina sota el mandat de l’alcalde Mateu i Pla (l’arxiu polític i personal del qual es troba a Peralada) s’ha convertit en una radiografia completa de com es va estructurar la ciutat en aquests anys gràcies a fons com el de l’Arxiu Contemporani, el de Ca l’Ardiaca i el Fotogràfic, que conserva l’obra de Carlos Pérez de Rozas, el cronista gràfic de l’Ajuntament de Barcelona, del qual se serven més de 300.000 negatius.

El llibre, doncs, treu a la llum una de les etapes més desconegudes de la ciutat de Barcelona. Pel que fa a la caiguda i ocupació de la ciutat, Pérez Vallverdú afirma que “l’entrada a la ciutat no va ser en cap cas fruit de la improvisació, sinó que tot va estat molt ben pensat i es va posar en marxa un mecanisme sistemàtic de depuració de funcionaris, llengua, carrers i monuments públics en els quals també participaren nombrosos ciutadans barcelonins”.

Un segon objectiu de l’administració franquista va ser el de visualitzar la victòria i per això “hi ha nombroses desfilades de la victòria i es produeix el fet curiós que els italians, que són els qui més han bombardejat la ciutat, els responsables més directes de la seva destrucció i de la mortaldat, són felicitats i honorats i desfilen amb tota impunitat pel carrer”. A la vegada l’església catòlica recupera el seu espai i això es pot veure en “les comunions massives presidides pels fletxes falangistes” amb un objectiu molt clar: calia espanyolitzar de nou Barcelona, però també recristianitzar-la.

La investigació ha dedicat un capítol dels més fructuosos a veure com es va organitzar aquest ajuntament i “ha estat sorprenent veure qui eren els regidors i on són els seus descendents, moltes de vegades a les mateixes àrees”. Però el llibre també ha volgut fer història des de baix i una de les troballes estrella han estat els partes dels bombers que “expliquen com estava realment la ciutat, la devastació que s’hi havia produït i com s’anava reconstruïnt”. I una altra de les joies trobades és que el novembre de 1945 continuaven creant-se nous refugis antiaeris, amb la II Guerra Mundial acabada, preparant-se, qui sap, contra un atac dels aliats que mai no es va produir. El període de Miquel Mateu com a alcalde també va suposar la creació de Barcelona com a capital a la Mediterrània i ell va ser el responsable directe que no fos una simple capital de província més. També “cal destacar que la feina als arxius ens acosta a la realitat, la premsa de l’època està censurada i no informa de pràcticament res, com en el cas del tifus de 1942/1943 que va afectar a un terç de la ciutat i que la premsa quasi va obviar”.

Pel que fa a la política d’ensenyament i cultural, l’equip ha descobert bans i documents que demostren la prohibició total de l’ensenyament i ús de la llengua catalana, però també de com s’organitzava la migrada vida cultural oficial a la ciutat, com per exemple a través de la fira de mostres i exposicions de Belles Arts.

Però és clar, una de les cireretes del pastís ha estat veure fins a quin punt els nazis i els feixistes italians es passejaren amb total impunitat per la ciutat de Barcelona, i en aquest sentit destaca la sèrie de fotografies que testimonien la visita de Himmler a Montserrat, però que es podran veure en un segon volum.

En definitiva, surt a la llum una de les èpoques més ocultes de la ciutat de Barcelona, això sí, des de la perspectiva oficial, la dels qui es podien permetre menjar sumptuosament cada dia. L’altra encara està per descobrir i sistematitzar.

SEBASTIÀ BENNASAR