A mesura que anem avançant en el temps les commemoracions literàries vinculades a esdeveniments de la nostra literatura es fan de cada vegada més i més abundoses. Als centenaris de naixements i defuncions hem d’afegir-hi el de dates de publicacions i el de números rodons vinculats amb decessos dels nostres autors contemporanis. Però poques vegades ens en trobem un de doble, com el cas que ens ocupa: els 25 anys de la mort de Manuel de Pedrolo i el cinquanta aniversari de la publicació de Joc Brut, una novel·la fundacional en el modern concepte de novel·la negra en català.

Doncs bé, el juny de 1990 va morir Manuel de Pedrolo, recordat per la immensa majoria de lectors catalans (i a desgrat seu) pel Mecanoscrit del segon origen, publicada el 1974 i escrita l’any abans, i sense cap mena de dubte la novel·la de ciència ficció escrita originalment en català més llegida –atès que és també el llibre català que més exemplars ha venut al llarg de la història-. Enguany s’estrenarà la pel·lícula que ha dirigit en Carles Porta. I és que cal recordar que Pedrolo va ser un dels màxims exponents de la dignificació de la literatura de gènere a casa nostra.

I és en aquest marc que cal situar l’aniversari de Joc Brut, publicada el 1965 a la mítica col·lecció La cua de Palla. Pedrolo decideix situar-hi un text propi –que com els bons clàssics no ha envellit gens malament en aquests cinquanta anys- per tal d’estimular la resta d’escriptors que fan les seves provatures en el gènere, però al final no trobarà cap més autor de qualitat en català per incloure en la icònica col·lecció de les portades grogues.

Per què considerem com a fundacional aquesta novel·la? Doncs perquè fins a llavors el gènere negre a casa nostra s’acostava més als models de transició entre el gènere policíac i el negre que no en el terreny de la foscor més absoluta. És en aquest marc que hem de situar la novel·lística de Rafel Tasis –el pare de la novel·la policíaca en català, i en aquest sentit és una gran notícia l’aparició de l’estudi de l’Àlex Martín sobre la seva figura que acaba de publicar Alrevés- i altres aportacions esporàdiques, en la transició entre gèneres a la manera de Georges Simenon. Pedrolo no, Pedrolo ja és un escriptor de novel·la negra i ho és sobretot gràcies a Joc Brut.

I quina és la singularitat d’aquesta obra en la novel·lística de Pedrolo? Doncs en primer lloc que l’obra s’escriu amb la certesa de la publicació immediata. En aquest sentit és, doncs, una rara avis perquè en molts de casos les dates d’escriptura i de publicació són molt distants per diversos motius, entre els quals hauríem d’incloure d’una banda la censura i de l’altra els diferents mandarinatges culturals de la postguerra catalana. I és singular pel punt de vista que troba Pedrolo per a la seva obra: el d’una confessió o el d’una història explicada des del punt de vista del criminal (o millor caldria dir des del punt de vista de l’autor d’uns fets). Un llibre que passats cinquanta anys fa de molt bon llegir.

Ens cal, però, no deixar de banda altres fets que passaren aquell mateix any 1965 en la producció pedroliana. L’escriptor va publicar 5 traduccions, entre elles la de Manhattan Transfer de John Dos Passos, però sobretot és l’any en què posa el punt i final a una obra cabdal de la literatura moderna catalana: Totes les bèsties de càrrega, que en aquest cas no es publicaria fins a l’any 1967. Així doncs, el Pedrolo de fa 50 anys aconsegueix dues fites de primer ordre: elevar dos gèneres com són la novel·la negra i la ciència ficció a una gran categoria literària i a més a més en la nostra llengua i en ple franquisme. Cal no oblidar també aquests condicionants i cal reivindicar Pedrolo com el que és: un gran escriptor modern.

SEBASTIÀ BENNASAR