Anna Maria Villalonga acaba de publicar “La dona de gris”

Anna Maria Villalonga és una de les persones que millor coneix el gènere negre que es fa a casa nostra. Professora a la Universitat de Barcelona n’ha escrit articles científics, impartit conferències, seminaris i xerrades, n’és crítica literària al seu bloc de referència A l’ombra del crim i en els darrers temps ha saltat a l’altre costat: primer com a responsable de l’antologia Elles també maten (Llibres del Delicte) i ara com a autora de La dona de gris, publicada per la mateixa editorial. Abans havia publicat Les veus del crim (Alrevés), on entrevistava dotze autors contemporanis de novel·la negra en català.

-Per què escriure ara una novel·la negra, era el pas lògic?

-En realitat jo he escrit sempre coses diverses, relats més de caire juvenil i altres molt poètics, relats desmitificadors de gènere i ara, després de la meva vinculació amb el gènere, em venia de gust, tot i que cal dir que és una novel·la relativament negre, no és una obra a l’ús.

-Vau començar com a antòloga a Llibres del Delicte i ara repetiu com a autora…

-M’agraden aquests projectes que neixen amb inquietuds i ganes de fer moltes coses i a més a més aquesta editorial aposta per fer narrativa negra en català, que és el que sempre he defensat. Va anar molt bé l’altre llibre i he d’agrair la confiança cega de Marc Moreno en la novel·la. M’engresquen els projectes així.

-Heu fet d’antòloga, estudiosa, professora i crítica. Què se sent en passar a l’altre costat?

-Molt de respecte. Cal dir que jo he escrit abans que fer tota la resta, abans de tot ja escrivia, però per múltiples circumstàncies no havia publicat. És cert que si ets professora, crítica i investigadora per a tu la literatura és una cosa molt seriosa que imposa molt de respecte i exposar-te no és fàcil, és un món nou. Però també és cert que ser covards no ens condueix a res i calia dones que fessin novel·la negra en català. Llavors també penses, ja tinc una edat, per què no provar-ho? Ara, he de reconèixer que amb altres coses que he escrit no he patit tant.

-Ara que heu fet tots els papers de l’auca, què és per a vos el gènere negre?

-Una font permanent de plaer. M’ha agradat tota la vida i ara com ara és una tipologia literària que permet omplir un espai de distracció i assumir aquesta natura humana nostra, que és que ens agrada la sang i el fetge. El gènere negre permet innovar i obrir camins i tipologies de cap a altres gèneres i parlar del món que ens envolta en un sentit ampli. I sobretot ha de tenir tensió.

-Tornem per un moment a “La dona de gris”, una obra plena de referències cinematogràfiques i literàries, és una obra metaficcional?

-La metaficció em permetia jugar amb un personatge anodí, solitari i amb pocs recursos, que no és beneït però que té poques habilitats personals i emocionals. Necessitava els motius perquè tot se li complica i el que passa és que ell ha viscut sempre en la ficció i els seus referents literaris i cinematogràfics són molt més importants que no pas els reals. D’ell no en sabem l’edat, però sabem que no és jove, és un cinquantí i per això els seus referents literaris i cinematogràfics són aquests que apareixen al llibre, i molt especialment Hitchcock. Però cap citació hi sobra, perquè hi ha molts de paral·lelismes entre uns fets i uns altres. Els més joves potser no tindran aquestes referències, però es pot llegir perfectament sense això.

-En un moment donat hi ha la incorporació d’un manuscrit que escriu el protagonista, provocant un important canvi de focalització…

-És cert que el recurs de cartes, dietaris i altres texts dins de la narrativa és un recurs conegut i que funciona molt bé i a mi m’interessa molt, però en començar a escriure no tenia previst que aparegués. Jo tenia clar que volia fer una nouvelle, això sí, i que la focalització ha de ser a través dels ulls del personatge. El que veu el lector és el que veu el personatge i això volia que fos així i per això la resta de personatges no estan tan treballats i es podrien desenvolupar més. Però per entendre’l millor calia sentir la seva veu i per això trobem aquest manuscrit dins la novel·la

-Sembla ser que hi haurà ben aviat una traducció al castellà…

-Sí, sortirà després de Sant Jordi amb Navona.

-Aquesta pregunta també és obligatòria: com veieu la situació del gènere negre en català?

-Penso que d’una banda la cosa es belluga, hi ha festivals, trobades, autors de gran nivell i gent que se n’ocupa i una voluntat de tirar endavant, però a la vegada topem amb les circumstàncies reals: la crisi econòmica que ens afecta a tots; i el fet que el gènere en alguns sectors continua considerant-se quelcom de segona categoria. Manca presència de la literatura catalana als mitjans i les apostes editorials dels grans grups. Però hem d’evitar caure en victimismes, a poc a poc les coses canvien i jo tinc confiança en què encara canviaran més. Una mostra d’això és l’aparició del monogràfic especial de la revista Ítaca, per exemple.

-Curiosament hi ha de cada vegada més autors consagrats que fan incursions en el gènere negre…

-Jo crec que els fa gràcia la temptació, el repte de les normes. El problema en moltes vegades el té més la classe intel·lectual que no pas els lectors o els autors i a Catalunya aquesta classe intel·lectual encara pensa que cal fer la gran literatura i hi ha moltes rèmores del noucentisme, quan tots sabem que perquè una literatura sigui normal hi ha d’haver de tot.

-Sou molt activa a les xarxes socials i en els darrers temps estam llegint que estau escrivint…

-Hi ha alguns projectes, un conte per a una antologia de la qual encara no en puc parlar gaire però on participo amb onze autors més i que és molt divertit i una segona antologia de dones assassines…

SEBASTIÀ BENNASAR