No és gens habitual que una dona de 93 anys presenti una novetat literària. Per una qüestió de pura estadística i de longevitat. I que a més a més l’hagi escrit ella mateixa i sigui d’una qualitat extraordinària. Teresa Juvé (Madrid, 1921) ho acaba de fer amb La trampa, publicada per Editorial Meteora.
Juvé ens ofereix una novel·la negra molt singular. En primer lloc per la seva ambientació a finals del segle XVI i en segon lloc pel seu investigador, el portantveus Plagumà. Amb aquests dos elements, la Teresa Juvé ens basteix una novel·la extraordinària que ens reconstrueix tota una època –la de la plena decadència de Catalunya i la seva castellanització progressiva- i que ho fa partint d’una investigació: l’assalt a un carro de moneda i quin paper hi tenen els terços reials.
Juvé coneix molt i molt bé l’època de la qual parla i ens el mostra tal com és: una Barcelona petita, un poder virreinal –contaminat per les relacions amoroses que poden moure moltes voluntats-, i un poder inquisitorial que no dubta en emprar tots els seus mecanismes per aconseguir de cada vegada més força. És a dir, una Catalunya on el poder tradicional de les classes dirigents catalanes va perdent força, on el poder de les classes nobiliàries vingudes de fora encara no s’ha assentat i on l’església i la Inquisició tenen una força brutal.
És en aquest context on un home que representa encara aquest poder vingut a menys de les institucions tradicionals haurà d’investigar aquest robatori que es va complicant amb força violència de caire institucional. Us sona la història? Com si fos d’avui mateix.
Juvé, però, a més a més destaca per un fet cabdal: un domini perfecte de la llengua catalana –i això que no és la seva materna-, tant que amb molt poc esforç ens pot traslladar perfectament d’època (i que a la vegada ens fa plantejar-nos fins a quin punt ens hem empobrit en molt poc temps). La Trampa és una novel·la intensa, que atrapa i que a més a més ens fa lliscar per tota una època amb una facilitat envejable.