Una mirada al passat

Secció patrocinada per la llibreria Al·lots de Barcelona

Conec els fets. He estudiat els fets. M’he examinat dels fets. Vaig fer classes dels fets. Però encara no els entenc. I crec que mai no els entendré.

El 27 de gener de l’any 1945, un grup de soldats de l’exèrcit aliat va entrar a Auschwitz, aquella mena de botiga dels horrors. El fet és clar, el que van trobar els soldats no m’ho puc imaginar. El que es va quedar gravat a la seva retina deu ser tan trist que no es troben paraules per descriure-ho.

Milers d’històries abocades a una mort pel simple fet de creure en un Déu que no era el dels governants. No només parlem de jueus, parlem també de discapacitats, de gent d’ètnia gitana, de catòlics que molestàvem fent les preguntes incorrectes, de dones, d’homes i de nens.

I no va ser la primera matança a la història, però va ser el primer acte d’extermini dirigit i ideat per acabar amb un grup, enorme, de persones que creien diferent.

Sort que de les sis milions d’estrelles grogues alguna va poder escapar-se del seu destí. I d’això va el llibre que em dóna peu a parlar-vos avui: La història de l’Erika, escrita per la Ruth Vander Zee i il·lustrada pel gran Roberto Innocenti, editat per Kalandraka. Aquest llibre ja havia estat publicat per la mateixa editorial però només en castellà, i aquesta setmana ens arriba a les llibreries en llengua catalana. Tal i com explica l’autora en el pròleg, la història de l’Erika és real. En un viatge la va conèixer, i la mateixa protagonista li va explicar quin era el seu testimoni.

A l’Erika i els seus pares els van pujar a un tren, vés a saber amb quina excusa, i amb una estrella de color groc enganxada a les seves robes. Drets, com si fossin un ramat d’animals, sense més espai que el que cap entre dues agulles. Com si no fossin reals. Camí d’una mort segura. Ella era un nadó, no sap com es deia, quina olor feia la seva mare, si tenia germans, ni tan sols quin dia va néixer, ni on. Com seria la seva casa? Com era la seva vida?

La mare de l’Erika, en un acte de heroïcitat, la va llençar en una aturada que va fer el tren des d’una finestra, a un petit prat. El fet l’entenc, però no aconsegueixo imaginar el dolor d’aquella mare, cregués en el Déu que cregués, és un acte d’amor tan dolorós, que les meves entranyes no aconsegueixen imaginar. Deixa el que més estima lliure, perquè pugui sobreviure. L’Erika va ser acollida per una família del lloc on va caure, li van donar un nom, una criança, una llar. Però el dolor del seu passat encara l’acompanya. Va trobar un home que la va fer feliç, que li va donar fills, però, en el moment d’escriure el llibre a l’autora li va confessar que un cop va ser a les portes del camp de concentració de Dachau, però va ser incapaç de traspassar-ne el llindar, aquell llindar que marca la diferència entre viure o no. Sort que l’Erika va poder viure per explicar la seva història, sort que va poder mig conèixer la seva història, tot i que dolorosa i amb més ombres que llums. Tal i com ens la dibuixa Innocenti, amb ulls al passat, peus en el present i mirada al futur

Perquè cal explicar què va passar, què està passant i per què ara i avui, en molts racons no tan llunyans continua la mort passejant-se de la mà d’ésser obscurs i mesquins. Per què una vestimenta, un pentinat, unes idees, un color, continuen sent causes de mort més o menys anunciada. Ens queda l’esperança del amor per sobre la vida, i que els que guanyen no sempre escriguin la història.

PAULA JARRIN