La nit de les lletres catalanes aplega una seixantena llarga d’escriptors a la societat coral El Micalet per reivindicar la potència de la literatura feta al País Valencià

Infiltrar-se en els llocs és quelcom que fan els personatges de les novel·les negres a tot arreu. S’infiltren els policies entre les bandes que volen desarticular i de vegades els criminals –a base de posar doblers damunt la taula- entre les forces de seguretat. El que ja no és tan habitual és que siguin els autors els qui s’infiltrin en algun lloc. Però dijous a la nit vaig poder fer aquesta acció gràcies a la Núria Cadenes i acabar compartint sopar i vetllada literària amb una seixantena d’escriptors del País Valencià ni més ni manco que en aquest símbol de la cultura que és la Societat Coral el Micalet. La trobada es deia “La nit de les Lletres Catalanes”, que a València, on els romanços amb el nom de la cosa de vegades són la pròpia cosa en sí, no són paraules menors.

De què anava tot això? Doncs molt senzill: Simó Aguilar va començar a organitzar-les el 2002, però des de que va faltar la convocatòria s’havia refredat i ara s’ha recuperat gràcies a l’empenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i a la col·laboració dels amics d’Aguilar que han fet el possible per reprendre una tradició singular: al llarg d’una nit els escriptors amb novetat publicada en l’any en curs la presenten als assistents al sopar. La llibreria 3 i 4 en aquesta ocasió s’encarregava de la venda i hi havia la col·laboració d’Acció Cultural del País Valencià i d’Escola Valenciana.

Infiltrar-se en un lloc és complicat quan hi vas amb amics i coneguts i quan només entrar a l’espai et trobes la taulada a mig camí entre boda gitana i acte de campanya electoral, tot i que en el cas valencià algú va clavar el símil: “això sembla un sopar fallero”. Et veu tothom, discreció zero. I a sobre, la taula la presidia la Laura Borràs, presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes que, entre molts de mèrits, té el do de ser ubiqua, o com a mínim el de teletransportar-se com si fos un dels tripulants de la mítica Enterprise d’Star Treck.

I direu, tothom havia de presentar el seu llibre? Com era possible? Doncs sí, em sembla que una trentena llarga vàrem tenir dos minuts i mig de glòria cadascun per vendre el producte a la resta de companys presents a la sala, el temps que marcava un petit rellotge d’arena que havia portat la Núria Cadenes, amb l’element més mític de la nit: una campaneta que tocava amb fruïció Toni Gisbert, cada cop que algú es passava de temps.

És clar que abans del suplici d’haver de resumir molt de temps de feina en un lapse tan breu, va haver-hi espai per als discursos més oficials de la Gemma Pasqual i de la Laura Borràs i per a la presentació de Reis Juan, que micro en mà va conduir la vetllada i que passo a condensar a continuació: “Ens cal un corredor de les lletres catalanes”, “Ens cal un conseller guapo, que parle valencià i que en llegir un poema no siga el primer cop que ho fa”, i “no ens deixeu de banda”. I una pregunta i una anècdota. On eren els escriptors joves del País Valencià? (amb excepció feta de l’Àngels Moreno). Doncs me sembla que entre una presentació a Ca Revolta, el congrés d’història organitzat pel SEPC i la manifestació contra la llei mordassa molts es van quedar pel camí… I l’anècdota. La Laura Borràs anava explicant una carta a través de la qual Espriu destrossava els versos d’algú altre i ho feia amb aquella passió seva i a tots ens tenia ben encisats i un company de taula va dir: “collons aquest Espriu, tanta paraula per dir-li que els versos eren una merda que és el que hauria fet Joan Fuster”. Doncs això, infiltrat en una nit especial amb campanetes, paraules i poesia.

SEBASTIÀ BENNASAR.