Joan Carreras: “Aprendre que la vida és imperfecta és una meravella “

L’escriptor publica ‘L’àguila negra’, premi Sant Jordi de novel·la

© Fotografia de Carles Domènec

© Fotografia de Carles Domènec

La cançó ‘L’àguila negra’, que impulsà el reconeixement de la cantant Maria del Mar Bonet, reunia un punt clau de la novel·la homònima de Joan Carreras (Barcelona, 1962), l’acceptació de la imperfecció de la vida. En més de vint anys de trajectòria literària, és la primera vegada que l’escriptor, periodista i guionista es presenta a un premi. ‘L’àguila negra’, que publica Proa, s’endugué el Sant Jordi de les Lletres Catalanes. A l’argument, l’autor revisa la vida del dentista Marià Solvell, camí dels 70 anys, i s’endinsa en les imperfeccions que conreen el camí de l’existència.

On hem de situar ‘L’àguila negra’ dins la seva trajectòria literària?

Jo procuro que cada novel·la representi un repte nou. L’anterior novel·la passava tota a Holanda, no hi havia diàlegs. El diferent d’aquesta novel·la és l’explicació de la vida sencera d’algú (Marià Solvell). No ho havia fet mai. M’ha agradat molt fer-ho.

Quina relació té el protagonista amb la història de Barcelona?

Això no és un documental. S’esmenten només els fets que afecten els personatges. El cop d’estat del 23F no hi surt però, en canvi, la mort de Carrero Blanco o de Puig Antich sí hi surten perquè els personatges hi tenen alguna relació directa o indirecta. El context històric està vinculat als personatges que no són aquells herois antifranquistes de la resistència cultural. Volia explicar la història de la majoria silenciosa que no es va mullar, no era conscient del temps històric que vivien.

Hi ha una certa desil·lusió del pas del temps. Si la història del país hagués estat una altra, haurien arribat a les mateixes conclusions?

La història del país la fa aquesta gent, no la fan les pedres. És una generació que, per una banda van fer un país acomodatici o conformista, que hem tingut fins al 2010. L’altra cara de la moneda és que aquesta gent són els pares de la nostra llibertat, alguns d’ells van ser pioners de l’alliberament.

© Fotografia de Carles Domènec

© Fotografia de Carles Domènec

Fa molts anys que escriviu però heu publicat només sis novel·les.

Fa ja 25 anys que escric. A classe sempre hi ha nens que volen ser metges, advocats o economistes. I n’hi ha un que vol ser pilot d’avió. Passen els anys i te’l trobes a un avió, és el comandant. Jo sóc aquest pilot. Jo volia ser escriptor i ara tinc amics de quan jo tenia 7 anys m’envien missatges, després de 25 anys de publicar. Aquest premi és el segell oficial d’escriptor.

És per això que us hi vàreu presentar?

En 25 anys no ho havia fet mai. Tenia a les mans una història que pensava que s’hi ajustava. I podia donar a conèixer la meva obra. Hi ha un factor de sort, que agradi al jurat, però també de voluntat i determinació. Ha anat molt bé.

El seu procés d’escriptura és lent?

Als darrers anys, com treballo menys i més escrivint, en quatre anys he publicat tres llibres. És un ritme alt. Per això vaig comprar temps, m’he polit uns estalvis i ara acabo de comprar un any o any i mig més. No són 60.000 euros, són 30.000 amb els descomptes. Si ho divideixes en 24 mesos, et surt un sou d’uns mil euros al mes i jo amb això ja faig. Tota la vida he volgut viure d’això. Sempre he viscut de coses semblants: guionista o periodista.

A la novel·la, hi ha dues línies temporals. El temps actual sovint és previ al temps retrospectiu. Què us ha permès aquesta tècnica?

Hi ha un únic moment en què es creuen els dos temps. Crec que els dos temps m’han donat, fins i tot, estils diferents. Al capítols del present, al poble nudista, les frases són més curtes i austeres. Als capítols cronològics hi ha més diàlegs i descripcions. Ell arriba al poble nudista, amb totes les ferides i deutes pendents de la vida. Despullar-se és un reconeixement d’ell mateix, saber qui és.

Aquests deutes del passat tenen solució?

Cada lector ho interpretarà d’una manera. Alguns em diuen que la Teresa és una bruixa, altres la troben fantàstica o una víctima, o un mal bitxo. La Teresa és totes elles i cap, depèn de l’experiència vital de cadascun. Potser el Marià s’adona que la vida no existeix sense ferides i problemes, viure és equivocar-se, fer mal sense voler, perdre un amic perquè no ho has fet bé, trobar-ne un altre sense voler, amors i desamors.

La novel·la ens recorda que estem sols.

Sí i no. Al moment més definitiu de tot estarem sols però ell acaba veient que no està sol. Arriba al poble sol i descobreix gent que no pensa com ell i, al final, descobreix que són els seus.

La nuesa és un tema important.

Ell és dels vergonyosos però al poble nudista els personatges fan coses, i arriba un moment en què el lector ho troba natural, normal.

El sexe sembla una porta o una frontera entre l’amor més passional i el més domèstic?

Sí, als altres llibres havia tancat la porta del dormitori. Els personatges hi entraven, deixava la porta entreoberta i donava dues pistes, el lector quedava satisfet. A ‘L’home d’origami’ (2009) descrivia la relació sense entrar al dormitori. No era per pudor. La història no ho requeria. Ara sí entro al dormitori i no és per morbo. He volgut fer una sexualitat directa o explícita però orgànica i natural, sense concessions, sense violins.

Quina és la part positiva de la decepció?

La maduresa consisteix en assumir que la vida és imperfecta i que la imperfecció és fantàstica. Acumular deutes, ferides i penediments és la única manera de viure. Si passes per la vida impol·lut, seràs un infeliç o potser si et fots un tret serà perfecte. Un adolescent no ho pot saber, un jove només pot intuir-ho. El dany no sempre es pot reparar. De vegades has de conviure amb la peça feta malbé. No crec que hi hagi decepció. Aprendre que la vida és imperfecta és una meravella. Viure no consisteix a haver de pagar el peatge del dolor, aquest és precisament part de la vida.

CARLES DOMÈNEC

La lletra de L’àguila negra

Un bon dia, o potser una nit,
prop del mar jo m’havia adormit
quan, de cop, el cel s’omple de llum
i un ocell negre surt sense venir d’enlloc.

Lentament, les ales bategant,
lentament, ell anava girant.
Prop de mi, el batec s’acabà
i, com caigut del cel, l’ocell es va aturar.

Els ulls eren de color robí
i les plomes de color de nit.
I al seu front, mil raigs de to suau,
l’ocell, rei coronat, portava un diamant blau.

Amb el bec la cara em va tocar,
el seu coll em vaig trobar a la mà.
Fou llavors que jo vaig saber qui,
imatge del passat, volia tornar amb mi.

Bon ocell, porta’m amb tu al país
d’altres temps, sigues el meu amic.
Com abans, en somnis clars d’infant,
estels i més estels collirem tremolant.

Com abans, en somnis clars d’infant,
com abans, damunt d’un núvol blanc,
com abans, tu i jo el sol encendrem
i a l’illa del record la pluja llançarem…

L’ocell negre tombà els ulls al sol,
cap al cel tot d’una emprengué el vol.



Categories:Entrevista

Tags:

1 reply

Trackbacks

  1. Parlant de “L’àguila negra” | Joan Carreras

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: