Jordi Solé s’endinsa en el thriller amb La nit de Damballah

Jordi Solé (1966) és un autor que ha fet del gènere la seva vocació. Ha tastat la novel·la d’aventures i la històrica i ara, amb La nit de Damballah (Columna), entra de ple en el thriller negre.

-Heu creat un personatge ben complex, un policia corrupte que ha d’investigar una mort que ningú no vol, la d’una prostituta nigeriana, és com si haguéssiu superat la síndrome d’Estocolm que tenen molts autors envers els Mossos…

-Necessitava crear un personatge complex perquè fins ara no els hi havia fet tant, eren més diàfans. Per això volia un personatge que fos bo i a la vegada dolent, i pensar que no en tenim és ridícul. A més a més, la Mònica Vidal, que per a mi és la gran protagonista del llibre, també és complexa a la vegada…

-Si no s’han llegit llibres anteriors com Barcelona Far West i no es relaciona la Mònica amb el Pol Vidal, un periodista mític que ja heu emprat dos cops, es podria pensar en la llarga ombra de periodistes com la Montserrat Roig…

-És que com a periodista moltes de vegades trobo a faltar periodistes com la Montserrat Roig, la trobo a faltar molt, però és cert que la Mònica prové de la nissaga de Pol Vidal i m’anava molt bé perquè necessita demostrar que està a l’alçada dels grans periodistes de la casa i té una relació molt complexa amb la seva mare morta a destemps que acabarà tancant.

-I decidiu col·locar el vostre primer cadàver en un lloc normal, on és habitual que puguin aparèixer, com és la zona Franca…

-No podia col·locar una prostituta nigeriana assassinada amb un ritual vudú en un ascensor, és lògic. Crec que un sempre s’inspira en llocs que coneix i que les coses són més senzilles així.

-Es fan rituals vudú a Catalunya?

-No ho sé, però podria ser, però és quelcom que em fa molta de por. Jo vaig partir d’un reportatge del 30 minuts que seguien la vida d’una noia nigeriana atropellada i on van trobar un component vudú molt important i que em va impactar.

-En la vostra novel·la va la sensació que la corrupció té un component molt gran, que és gairebé sistèmica…

-Tinc la sensació que és sistèmica i és una sensació molt inquietant. Nosaltres vivim en un sistema corrupte on la diferència és que aquí si t’agafen no passa res, mentre que en altres països si t’agafen caus. Aquí, en canvi, no plega ningú.

-Hi ha morts de primera i de segona fila?

-Per descomptat, no és el mateix morir a Pedralbes que fer-ho a la Mina. Amb l’Artigas, el meu mosso, no tens clar per què fa el que ha de fer, allò que és correcte, un personatge que sempre ha fet el que està malament.

-Déu n’hi do la quantitat de víctimes col·laterals que hi col·loqueu…

-És que la vida en molts de casos és així, s’ha de pagar un preu moltes vegades és molt alt. I a la novel·la les bones persones moren sense que s’ho mereixin.

-Una novel·la molt allunyada de la marca Barcelona…

-Es que a mi m’agrada Disneylàndia, però només per passar-hi una estona, no per viure-hi.

-Aquesta és una altra incursió vostra en les literatures de gènere…

-Jo sóc un explicador d’històries i les que m’han agradat sempre són les de gènere, són les que m’agraden. No escric prou bé com per fer novel·la d’autor i el que faig és adaptar-me als gèneres en funció de la història que he d’explicar.

SEBASTIÀ BENNASAR