El dia que Guillem Frontera va decidir esmolar-nos la consciència

De vegades els escriptors escriuen per explicar-se el món a si mateixos i altres vegades ho fan per explicar el món als seus lectors. Quan la complexitat absoluta del fet que els envolta és tan potent i a la vegada tan universal, de vegades fan un ou de dos vermells i a la vegada que ens expliquen el món se l’expliquen a ells mateixos i creen una gran obra d’art. Sicília sense morts, de Guillem Frontera, és una d’aquestes rares novel·les que conjuguen a la perfecció les dues vessants i que esdevenen, per tant, de lectura imprescindible.

Ben editada per Club Editor –que ha publicat els dos darrers títols de Frontera i que, absolutament convençuts de la necessitat de la seva lectura també l’han editat en castellà-, Sicília sense morts va aparèixer el passat mes de febrer i ja ha omplert nombroses pàgines de diari, està seduint els lectors i fins i tot ha arribat al Parlament de les Illes Balears, fet que no deixaria de ser testimonial si no fos perquè el nivell lector a l’antic Círculo és tan baix i tan poc “nostrat” en general, que fins i tot és notícia. Perquè ens entenguem, que ses senyories de la majoria governant popular coneguin en Guillem Frontera novel·lista –altra cosa és la consciència crítica que els flagel·la des de la premsa amb una lucidesa constant- és altament improbable, amb totes les excepcions que calgui, perquè implicaria un nivell cultural que ara mateix els fa basarda.

Parlàvem dels ous de dos vermells –fet excepcional a l’actualitat, però trobable en les gallines ponedores criades a l’aire lliure de no fa pas tants anys-, i hauríem de concloure que l’obra de Frontera n’és plena d’aquestes excepcionals creacions literàries que intenten explicar què dimonis és això de Mallorca, i per tant el món (certament, l’univers se divideix entre Mallorca i fora Mallorca i per tant, entendre l’illa –una pura entelèquia- és entendre el món). Així, Els carnissers (1968), Un cor massa madur (1993) i ara aquesta Sicília sense morts conformen un dels intents globalitzadors d’explicar la Mallorca contemporània, des de la irrupció del turisme fins a la corrupció sistèmica, més reeixits.

I què hi trobarà el lector, en aquesta novel·la, a banda d’una escriptura de primer ordre, envejable i rara de trobar en bona part de la literatura descafeïnada del país? D’una banda el sensacional personatge de Mateu Llodrà, seixantí, periodista, escriptor frustrat de novel·les que pren camparis i deixa arrossegar la seva ànima de seductor entre Palma i Barcelona, entre les delícies d’una violoncel·lista de l’Est, les promeses d’una periodista russa i les certeses de l’amor tardoral del carrer Muntaner. Per continuar el món del periodisme en dissolució, el de províncies, amortallat per la crisi econòmica i per la decadència moral que no distingeix entre publicitat institucional i compra de voluntats i silencis (i cada lector hi podrà posar el nom del mitjà editat en paper que vulgui). I per acabar un president que rep rates mortes i que amaga massa coses, des de préstecs estranys d’empresaris per salvar les seves empreses, fins a relacions malignes amb l’entramat del seu propi partit, així com una voluntat obsessiva d’acabar amb els signes propis d’identitat d’una banda i del llegat de la corrupció que li havia deixat el seu partit quan governà.

Malgrat els evidents paral·lelismes entre Bauzà i el president que surt a la novel·la i les situacions illenques viscudes –sensacional esment a un batlle que tenia negocis funeraris i sensacionals les pàgines dedicades a la funerària municipal que entusiasmaran a tots els qui a més a més puguin interpretar l’hermenèutica del roman à clef que també s’amaga en el llibre-, aquesta és una novel·la universal. Una novel·la que ens parla de les voluntats i de les frustracions humanes i sobretot de la misèria de la societat que ens envolta. Frontera ara ja ha travessat la frontera del sarcasme per entrar en la del nihilisme. I els seus lectors només podem pensar en quan podrem tenir el plaer, el privilegi i l’honor de tornar a llegir-lo. Mentre, ens queda el consol de rellegir-lo, de recomanar-lo i de gaudir de cada una de les seves frases, escalpels damunt de la nostra consciència.

SEBASTIÀ BENNASAR