1995 i els tres taurons negres de la Mediterrània

Extrema dreta francesa © Fotografia de Carles Domènec

Manifestació del Front Nacional a París © Fotografia de Carles Domènec

La novel·la negra mediterrània –si és que pot anomenar-se així i no adoptem d’una vegada per totes la denominació del professor Àlex Martín Escribà, que proposa englobar-la dins el conjunt de la novel·la negra del desencant- va renéixer espectacularment l’any 1995, l’any en què va canviar tot. Ara que han passat vint anys podem intentar fer una mica de balanç del que va suposar la irrupció de dos autors de consum massiu –i a la vegada d’una notable qualitat mitjana en el conjunt de la seva obra- i d’un autor de culte, constantment valorat i revaloritzat, però sense l’èxit popular dels altres dos. Ens estem referint, respectivament a Andrea Camilleri, Petros Márkaris i Jean Claude Izzo. El 1995 (l’any abans en el cas de Camilleri), tots tres inicien la seva producció literària en gènere negre i comença un fenomen que situa els seus escenaris –Sicília, Grècia i Marsella- a les llars de centenars de milers de lectors d’arreu del món, en un procés de recepció que encara ha estat poc estudiat i analitzat.

El professor Gómez de la Aleja, en el text que obre el volum El género negro eterno, que recull les actes del X Congrés de Novela Negra de la Universitat de Salamanca, apunta que “tota investigació sobre novel·la policíaca s’inicia amb la investigació de les raons del seu èxit”. Certament, però com podem explicar l’èxit d’aquests tres escriptors? Al meu entendre per una profunda honestedat i per una profunda ambició en els seus plantejaments.

Tradicionalment s’ha associat la novel·la negra a una postura de compromís envers la literatura i fins i tot a una certa moral. I, des dels anys 70 (amb els escriptors postrevolucionaris que creen el neopolar a França), a una postura d’esquerres. Tot i que la postura pot ser molt discutida –tenim el cas d’A.D.G, escriptor francès de gran èxit que va ser candidat del Front Nacional de Le Pen o fins i tot l’exemple de James Ellroy, que ningú no pot associar a l’esquerra- el cert és que hi ha tot un seguit d’escriptors que empren el gènere per, des de l’esquerra, intentar explicar una òptica del món. I crec que és indubtable en el cas dels tres autors que ens ocupen.

I per què 1995? Doncs perquè és el moment en que tots tres han paït que el món que coneixien, polaritzat en dos blocs, s’ha esbucat definitivament amb la caiguda del mur de Berlin primer i amb la dissolució de la URSS després. Tots tres passaran a fer, doncs, novel·les negres que expliquen o avancen, com serà el món després d’aquest canvi tan significatiu.

Jean Claude Izzo (1945-2000), havia començat la seva trajectòria com a poeta. Militant del Partit Comunista Francès durant un temps, periodista amb una clara trajectòria d’esquerres, inicia la seva sèrie negra amb Kèops total (la seva trilogia està traduïda al català per l’editorial Límits d’Andorra). Izzo anticipa en vint anys l’ascens brutal del Front Nacional a França i n’explica les conseqüències, lligades directament a la crisi econòmica del port de Marsella. El seu personatge principal és Fabio Montale, un policia.

Atenes © Fotografia de Carles Domènec

Atenes © Fotografia de Carles Domènec

Petros Markaris (1937), exemplifica a la perfecció en la seva vida alguns dels punts culminants de la història grega. Fill d’un armeni i d’una grega catòlica, va ser apàtrida fins el 1974, quan cau el règim dels coronels. La seva educació va ser de base alemanya i el 1995 amb Notícies de la nit inicia la sèrie dedicada a Kostas Jaritos, que és possiblement el millor retrat de la Grècia contemporània. Han estat molt celebrades les tres novel·les de la crisis.

Andrea Camilleri. © Fotografia de Carles Domènec.

Andrea Camilleri. © Fotografia de Carles Domènec.

Andrea Camilleri (1925) ha emprat el seu conegudíssim comissari Salvo Montalbano per fer un retrat perfecte de la sicilianitat enfrontada al mon contemporani. La primera obra, La forma de l’aigua, es del 1994. Ell també va ser en el seu moment militant del partit comunista italià.

Per què el 1995 tres autors decideixen iniciar les seves sèries policíaques? Per deixar constància del món canviant i de l’ètica amb la qual l’home modern pot abocar-se a aquests canvis, a més a més de repassar la història immediata i coetània dels territoris que expliquen. És a dir, des del territori fan una història i una ètica global i això els ha comportat un èxit inesperat –tots tres comencen molt tard- del qual ens beneficiem els seus lectors.

SEBASTIÀ BENNASAR



Categories:Reportatges

Etiquetes:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: