“Si no vaig a reunions, còctels literaris i actes per l’estil, és perquè m’emprenya de perdre el temps. Confesso, també, que em sento incòmode on hi ha massa gent; la prefereixo a dosis petites”. Molt possiblement Manuel de Pedrolo, autor de la frase entre cometes avui no empraria gaire el Facebook i el Twitter (potser no en tindria) i continuaria sense anar a les festes literàries que es fan a casa nostra. La frase no és, ni de bon tros, la millor del llibre Pedrolo, perillós? publicat en primera instància per Jordi Coca el 1973 i reeditat el 1991 per la Magrana, un any després de la desaparició de l’autor del cicle novel·lístic Temps Obert, finat el 1990, ara en fa 25.

El llibre és una llarga entrevista fruit de les converses que van tenir un aleshores jove Jordi Coca, membre de l’anomenada generació des 70 i segons Guillem Frontera el millor escriptor de tota aquella generació, i Pedrolo, i quasi tot fa pensar que avui per avui no es publicaria. Són pocs els llibres que han enfrontat dos escriptors al llarg d’una bona conversa i cal recordar, per exemple, la col·lecció de Diàlegs a Barcelona de l’editorial Laia, que ens va deixar aquella sensacional conversa entre Manolo Vázquez Montalbán i Jaume Fuster. Però aquest llibre és molt millor, s’hi reflecteix la postura del deixeble entrevistant el mestre, però és un deixeble que en cap cas no es mostra submís, que gaudeix de fer algunes preguntes incòmodes, que pren partit i valora les obres i la trajectòria d’un Pedrolo que encara no havia escrit l’obra que li donaria més fama i que ha amagat la resta de la seva producció: el Mecanoscrit del segon orígen.

M’agrada molt l’honestedat de Coca i trobo imprescindible el seu pròleg a la segona edició ressituant novament en Pedrolo i mostrant com les fidelitats estètiques d’una banda i ideològiques de l’altra, l’han convertit en un escriptor que avui en dia encara és un perfecte desconegut a casa nostra malgrat que cada any se’l llegeix, però sempre se li llegeixen les mateixes coses. Hi ha molt de Pedrolo més enllà del que ha transcendit i possiblement es pot explicar el menyspreu i el rebuig per tres fets: l’acarnissament de la censura sobre els seus llibres que fa que es puguin publicar massa tard; la submissió de la cultura del país al concepte estètic del realisme històric, que perjudica bona part de les seves obres més atrevides; i en darrer cas i en plena transició la posició insubornablement independentista de Pedrolo, que a més a més tampoc no vol combregar amb el silenci imposat pels nous pactes polítics.

Entre moltes altres joies, Pedrolo ens explica que “a un novel·lista sempre li interessa de contar una història. Si no es conta una història, no hi ha novel·la”, però Pedrolo es despulla de dalt a baix i parla de Catalunya, la novel·la negra, la creació, els seus orígens en el món literari… una petita joia que s’hauria de llegir, rellegir i sobretot reeditar (potser es farà de cara al centenari, el 2018?) En definitiva, un llibre que cal recuperar per entendre un dels nostres autors cabdals i que és a la vegada un treball primerenc d’un altre autor cabdal i que potser tampoc ha tingut el reconeixement que es mereix, com és Jordi Coca.

SEBASTIÀ BENNASAR

Pedrolo, perillós?
Jordi Coca
La Magrana
Barcelona, 1991
173 pàgines.