De vegades, per aquelles casualitats de la vida, et toca la grossa. Potser en forma de rajola per completar el mosaic fascinant dels lavabos d’un centre comercial, o pot ser en forma de llibre. Als clubs de lectura de les biblioteques Jaume Fuster, Clarà i Joan Maragall el mes de maig ens avisaren que hi havia un canvi en la programació: gràcies a un acord entre Seix Barral, Biblioteques de Barcelona i l’Institut Francès podríem llegir abans que fos al mercat El lector del tren de les 6.27 (Seix Barral en castellà, Columna en català) i a més a més podríem conversar amb el seu autor, en Jean Paul Didierlaurent.

Crec que per als lectors dels clubs i també per als autors que hi anem sovint, l’experiència és molt enriquidora. Tens un contacte real amb el públic, saps el que els ha agradat i el que no els ha agradat. Ahir tothom estava entusiasmat amb Jean Paul Didierlaurent i us puc assegurar que, quan volen, els lectors dels clubs poden ser molt durs. Esbudellen amb insistència els textos, tal com correspon als bons lectors. Però ahir, just abans d’entrar a la sessió, hi havia somriures al rostre, complicitats, la satisfacció i l’alegria d’haver llegit un petit gran llibre.

Didierlaurent no va decebre al natural. Afable, apassionat i divertit va deixar anar unes quantes perles extraordinàries: “jo sóc un error de càsting”, per exemple. L’autor es referia així a la decepció que trobava a la cara dels jurats dels premis literaris que ha guanyat a França amb els seus relats -incís, editors de la sala, els volem llegir!- quan explicava que ell treballa al servei d’informació telefònica. O una altra, “l’escriptor sempre escriu el llibre que vol llegir”.

Però per què enamora aquest llibre? Per múltiples motius. En primer lloc perquè ha aconseguit convertir els personatges anònims i petits, els antiherois, en els grans protagonistes d’aquest llibre. En segon lloc perquè tot i que el protagonista treballa en una màquina de destrucció de llibres -el monstre maligne de tots els contes clàssics- al final aquesta pasta de paper serveix per fer altres llibres i per tant hi ha una esperança. En tercer lloc perquè ha aconseguit una galeria de personatges secundaris del tot sensacional. En quart lloc per la incorporació de l’escatologia com a tema literari però amb molta finesa a través del personatge de la Julie, una netejadora de lavabos públics que escriu meravellosament bé i en cinquè lloc per la immensa qualitat literària del llibre i dels seus recursos: una estructura de personatges clàssica sorgida dels llibres de contes; la qüest de l’heroi per aconseguir els favors de la noia; les aventures dels personatges secundaris i les petites digressions; els moments de tendresa; el recurs al manuscrit retrobat reactualitzat… Didierlaurent és un escriptor d’una solidesa fora de dubte, maneja amb encert la tradició per crear quelcom de nou i com deien els lectors en acabar: és un senyor normal que fa novel·les per a gent normal, i això és el més complicat. Potser tenien raó. Ja us ho dic, El lector del tren de les 6.27 enamora.

SEBASTIÀ BENNASAR